Francisca Ferrer Amorós, Lloveta (Artà, 1936) és també Novella de malnom per part de sa mare. Però és coneguda per molta de gent com “la Bacinera”. Viuda d'Antoni Juan, Aleix, que va ser dimoni petit i baciner, mare de Mateu Juan, actual baciner i també antic dimoni petit, i padrina d'Antoni Juan, actualment dimoni petit. Seves són les tasques del manteniment dels vestits durant tot l'any i de donar sustent i aliment a dimonis i sonadors els dos dies de la festa. És ella qui encara du el maneig, a punt de fer 90 anys, de l'arròs brut que fan a la caseta que tenen al camí de Tortova.
“Bon dia, poden passar?”. He entrat perquè la porta està oberta. Al carrer de Sant Roc, a cal Baciner, tenen la persiana petita oberta i fins i tot la vidriera. Avui fa un dia de sol hivernenc molt sa. I s’ha d’aprofitar. “Em sap greu, perquè veig que heu fregat i faré potades”. “Passa és igual, ara aquesta al·lota ha acabat i se n’anirà. Ets exacte ton pare”. “La gent em diu que som mesclat”, dic. I em respon: “Ja ho crec, però jo qui coneixia més era ton pare. El meu homenet no volia dur calçons que no fossin fets seus…”. Mon pare va fer de sastre molts d’anys al carrer de la Verònica. I així encetam la conversa amb la Bacinera.
Vós sou d’Artà. Quan arribàreu a Manacor?
Vaig viure a Artà fins als dotze anys, quan em posaren de mosseta a cal dentista Socorrat. Després vàrem estar a Son Brun cinc anys. També vàrem estar a Son Llebre, a sa Porrassa, amb el germà de l’amo en Martí Rafelino, que era don Bartomeu.
Què recordau de la festa de Sant Antoni d’Artà de quan éreu petita?
Estàvem al carrer per on passaven les beneïdes, que es feien a la plaça. Nosaltres les miràvem passar de damunt el portalet de ca nostra. Me’n record que hi havia moltes someretes a Artà, aquí no n’hi ha tantes.
Eren santantoniers, a ca vostra?
No ho record especialment. Sí que me’n record que mon pare quan era jovenet va fer de cavallet, i que per Sant Salvador va fer de caparrot.
Com eren les festes?
Anaves a les beneïdes i en haver-les fetes, ja estava.
Com vàreu conèixer el vostre home?
A un ball a sa Torre. Els diumenges feien ball. Jo ballava amb un altre jove, i ell va entrar amb el meu germà Biel. I li diu: “Qui és aquesta morena que balla amb el pobler?”. Ell li va dir que era la seva germana, i digueren a aquell jove que a una altra banda el demanaven. I ens posàrem a ballar. Al cap d’un poc em va pegar una estreta. I jo li dic: “Què farem?”. “Això no és res, has de ser la mare dels meus fills, tu”, em va contestar. Era un cent, no un deu. Era molt graciós. Llavors va venir el meu germà i em va dir. “Alerta amb aquest”. Després ens vàrem anar trobant als balls que feien a Son Brun i a altres llocs.
Ballàveu d’aferrat, idò, aquell dia?
Sí. Posàvem la música amb un aparell que llavors se deia un “fono”.
Però també fèieu ball de pagès. De fet, el vostre home va ser el revetler.
Sí. Ho era el meu sogre i després ho va ser el meu home, el revetler del ball de bot. Encara tenim “les altesveus” antigues allà dalt.
Quina era la funció del revetler?
Tu anaves al revetler i li deies: “M’agradaria ballar amb aquella”. Ell anava cap a aquella al·lota i li deia, “tu ballaràs amb aquest”. Eren els homes els que demanaven per ballar.
Vós ja havíeu après de ballar, a Artà?
No. En vaig aprendre amb el meu sogre i amb el meu home, jo no en sabia.
I quan vàreu començar a festejar, a cal vostre home ja anaven de dimonis.
Sí, jo festejava, i vaig venir amb el meu home que em va dir “ballaran a ca la meva germana. Els dimonis es vestien a cal baciner. El meu sogre era dimoni petit, i venien a ballar a ca la seva filla. Enrevoltaven la taula del menjador ballant Sant Antoni. L’amo Andreu Cornet ja va regalar la bacina al meu home, a la darreria, ell ja el rellevava, perquè l’amo Andreu no podia acabar la volta, quan el meu home agavava la bacina, l’amo en Toni Banyoto es vestia de dimoni. Quan ja va està molt aldà, al llit de ca seva, va agafar la bacina de damunt el comodí i va dir al meu home: “Jas, Toni, la bacina és teva”. No vaig saber mai si els fills hi venien a bé o no, perquè no varen dir res mai.
Record que un any us robaren la campaneta de la bacina.
Sí Ens la varen haver de fer de bell nou, a Can Blau. És de llautó. El plat ha tornat molt vell i per la part de baix també el varen haver d’adobar, perquè escarrinxava les mans.
És l’element més vell de tots els que surten, la bacina.
Sí, així és. El feim net amb netol perquè sigui lluent.
Quan vós arribàreu a Manacor la festa estava molt al baix…
No es va alçar fins que va venir don Mateu, que ja ho va deixar alçat a Artà i va ser ell que va posar les coses a lloc. Varen fer aquella festa de la dimoniada i d’aquí va partir tot un boom.
I com a bacinera, quina és la vostra feina?
De primer venien a ballar aquí, i llavors com el meu home va ser baciner, va venir tot cap aquí. Jo em cuid de tota la roba dels dimonis, perquè estigui a punt el dia que surten d’aquí. Primer, el dia 16 feia macarrons per a tothom, però ara ja no en faig. El dia de Sant Antoni anam a Tortova, i feim el dinar per a tots, jo som la que faig l’arròs brut. I n’hi ha de crits de tothom… “que visca la bacinera”, diuen.
I com feis l’arròs?
La meva neta Roser estudia a Palma, l’angelet, i va endarrer que n’hi ensenyi així com jo ho faig. L’altra neta ja ho sap.
Vos heu anat mai darrere els dimonis?
No he anat mai darrere els dimonis. Primer anava a veure les beneïdes, perquè tenia temps, però quan vaig agafar això de cuinar, ja no vaig poder. Ara el capvespre de dia 16 ja sofregesc per a l’endemà, primer el dia de Sant Antoni tenia temps i tot de fer la darreria. Avui són els joves els qui se’n cuiden d’això. Jo els dic que amb l’arròs ja en tenc a bastament, de feina, si m’ho donen tot preparat.
Però no ens en donareu la recepta, d’aquest arròs?
Sí. Primer sofregesc el porc, costella alta, quan ha agafat coloret la trec; llavors hi pos el pollastre i el mateix; i finalment el conill. Quan he sofregit tota la carn, hi pos la ceba capolada, amb un bocí de pebre vermell o verd, és igual, però que sigui d’aquest granat, tallat petit, que no s’ha de trobar, i la tomàtiga preparada amb el pebre bord dolç i el pebre bo, i un parell d’espècies grogues, poques, perquè llavors m’agrada afegir-n’hi segons el color del brou. Quan tot això és cuit, hi torn posar la carn, i l’aigua. Esperes que la carn sigui quasi cuita i després hi tires mongetes o esclata-sangs. Quan ha alçat el bull amb això li apag el fogó i fins l’endemà. Hi pos un quilo d’arròs per a cada deu persones.
Com ho feis per saber l’aigua que hi heu de posar, per a tanta de gent?
Sempre n’hi pos un poc de demès. Trec brou quan bull i si veig que l’endemà ha minvat molt o n’hi falta, hi tir aquell brou que havia reservat. Aquest dia hem arribat a ser trenta-dos.
I amb els vestits què feis?
Ara tenc preparats dins la perruqueria (a la cambra de davant de la casa encara hi ha la perruqueria que la madona Francisca va tenir oberta tants d’anys) els vestits antics, que enguany han de sortir al Quaquín. Els vaig rentar, després de tants d’anys estotjats.
I els vestits actuals?
Els tenc a dins capses, i si fa sol, els assolellarem, perquè es ventilin. Dins les capses estan amb pastilles contra l’arna i amb pastilles de sabó Heno de Pravia, perquè facin olor de net.
La carota també la guardau vós?
Sí, però ara la tenen a cal restaurador, perquè tenia una banya que es movia. Un any un jove es va penjar per la pell del costat de la carota i una dona hi va haver de donar un parell de punts. El jovent d’avui va molt desbaratat.
Un temps devia ser tan diferent, la festa…
Sí, era una cosa molt més relaxada. Els dimonis feien el ball on ho demanaven. Ara van a les totes, tots. Hi ha molta de gent… i els qui la preparen duen un bon maneig. Jo li dic al meu net que un dia ja no hi seré, i ell em diu que em cridarà: “Amoróooos”, perquè ell em diu “Amorós”, que és el meu segon llinatge.
No trobau que el vostre net té molta gràcia, quan balla?
És talment el meu home i talment el meu sogre, ho du dins la sang, aquest ninet, així com alça aquell peuet. Com que du el nom del meu homenet, li dic: “Tu ets el meu Toni Aleix”.
Dia 16 els vestits tornen quedar aquí?
Sí. Quan s’ha acabat la festa, si suen, els hem d’eixugar amb l’eixugadora perquè l’endemà no se’ls hagin de posar banyats.En Toni (Juan Ruiz, el seu net) i la seva al·lota dormen aquí. I ara és ell qui s’aixeca per eixugar-los. I una vegada que tot ha acabat, els assolell, els raspall i els rent si tenen taques. Després els pos dins les capses amb les bolles d’olor, però els trec els dies que fa sol.
Enguany n’ha fet molt poc, de sol, aquest hivern.
Sí, vaig tornar boieta… Aquesta al·lota ve a les cinc del capvespre, i els entrava i l’endemà torna-m’hi… Hi has de tenir esment, ja que ho tens aquí. És com una herència que ha venguda així sense esperar-la, però jo ho faig perquè per al meu homenet era el que li agradava.
Quina feina feia, el vostre home?
Tirava poliéster damunt els mobles a Can Curro.
Però jo l’he vist fer feina servint als refrescs al Jordi des Racó.
Sí. Anava pertot, el meu homenet, feia feina de nit i de dia, i en Mateu també que hi anava moltes vegades. En Pedro (Galmés, germà de mossèn Mateu Galmés, encarregat del bar del Jordi des Racó) el cridava i li deia, “tenim un refresc per a tants tal dia, ja miraràs quants de cambrers has de menester”, i així s’entenien.
La festa de Sant Antoni estava molt vinculada a l’església. Sou molt religiosa? Anau a missa cada setmana?
No. Cada setmana, no. Teníem un fill que es va morir… i aquí vaig com a acabar la fe, perquè em varen robar aquest ninet… no sé com ho he d’explicar, no és que no hi cregui… Vaig anar deu anys de tira al cementeri… Ara crec que el Bonjesús em té un raconet per jo.
I així, tots dos amb els ulls plorosos, acabam l’entrevista i ens aixecam per anar a veure els vestits, que estan estesos dins l’antiga perruqueria.
