Parlam amb el doctor en Geografia Miquel Grimalt Gelabert (Manacor, 1961), bon coneixedor de les particularitats climatològiques de la conca mediterrània occidental, sobre la situació de prealerta per sequera, la salut dels nostres recursos hídrics i la nostra relació amb aquest bé tan preuat.
Fa temps que podem sentir les veus d’experts que ens avisen que els territoris de l’àrea Mediterrània s’estan desertitzant. No plou, fa més calor i l’aigua que hi ha no basta. Vivim la fase inicial d’aquest procés?
S’ha de diferenciar entre la desertització (un territori torna un desert per causes estrictament naturals) de la desertificació (un espai esdevé un desert per combinació d’actuacions humanes i factors naturals). El problema de l’entorn mediterrani més greu no és la desertització, sinó una desertificació galopant. Independentment que plogui més o manco o que les temperatures siguin més elevades o no, hi ha altres factors com la sobrepastura, pràctiques agrícoles inadequades o desforestació, que estan empobrint els sòls, fent recular la vegetació i tenen a veure més amb la sobrepoblació o la mala gestió, que no en un canvi natural (tot i que aquest darrer existeix, però no és responsable de tot).
Quina és la tendència dels darrers anys hidrològics?
Els darrers anys hidrològics han estat relativament poc plujosos, però sense que en cap moment s’hagi arribat a condicions de sequeres extremes, com sí que es varen produir a la dècada de 1980 (1983) o els dos anys que tanquen el passat mil·lenni (1999 i 2000). Ha plogut més poc que el que és habitual i ho ha fet amb un repartiment de precipitacions molt irregulars. Un cas a part és la darrera anyada de cereals, que ha estat molt dolenta, atès que la manca de plogudes la tardor passada va fer molt de mal i ho va acabar de fer malbé la manca de saó bona part del març i abril; quan es va posar a ploure, primavera avançada, ja va ser massa tard per salvar els conreus.
Quina situació tenim actualment a Mallorca pel que fa a la sequera? És una situació alarmant?
La sequera a nivell agrícola ha estat notòria, a nivell de recursos hídrics globals comença a ser preocupant, perquè les aigües subterrànies no han rebut una bona recàrrega des del ja llunyà temporal de febrer de 2023
Enguany no ha plogut i tot i que l’any hidrològic del 2023 no fos dolent, com estan les reserves d’aigua al Llevant?
Les reserves estan en una situació preocupant, no tant per la dinàmica de l’any en curs, sinó perquè també hem tengut dos anys amb una arribada massiva de turistes, dos anys de creixement demogràfic continuat amb de cada vegada més residents permanents, i no hem modificat les pautes de consum d’aigua ni tampoc hem minvat la superfície agrícola regada. Hi ha més demanda i les entrades de recursos han minvat o com a molt estan estancades. Això és la crònica d’un desastre.
O canviam pautes de consum, o reciclam seriosament les aigües urbanes, o deixam de créixer, o simplement “fabricam” més aigua posant dessaladores; no podem confiar en una hipotètica normalització de les precipitacions: no hi ha més aigua que la que plou i la que s’infiltra al subsol.
De fet, hi ha diversos municipis que han començat a aplicar talls de subministrament d’aigua, un dels quals és Petra, que està a tocar. Hauríem d’esperar una situació semblant a Manacor?
Mentre no es faci una gestió a nivell de tota l’illa dels recursos hídrics, les situacions a nivell municipal seran molt contrastades, depenent de les característiques de cada terme. A Manacor tenim l’avantatge que, per ser un terme extens, hi ha diversitat de tipus d’unitats aqüíferes que subministren: per exemple els nuclis litorals del municipi s’abasteixen de pous excavats dins les calcàries de les marines, estan en contacte amb la mar i són fàcilment salinitzables. El nucli urbà s’abasteix de pous situats a les serres de Llevant o a la mateixa conca de Manacor: no presenten problemes de salinització ni baixades dràstiques de nivell, però estan contaminats per les activitats agràries i per les mateixes filtracions urbanes…
En un context d’aquest tipus cada municipi és un món i dins un mateix terme hi pot haver realitats diferents.
Amb tot, prest o tard si no es canvia la dinàmica, l’aigua mancarà a Manacor.
Hi ha aigua per sostenir el nivell de consum que les dinàmiques actuals requereixen?
No, simplement no, no es pot pretendre, amb una font limitada, subministrar una demanda que creix.
O no en gastam tanta o triam on gastar-la o, simplement, si optam per mantenir el creixement, posam maquinària per produir-ne (o tot alhora).
Quines són les previsions a curt termini pel que fa a la situació de sequera i l’estat dels aqüífers?
La sequera hidrològica actual és una situació permanent, sense canvi de dinàmica no hi ha solució.
A curt termini fa mal dir, perquè la precipitació a ca nostra té una enorme variabilitat i una tardor plujosa podria situar en poc temps els nivells de recursos a unes cotes no preocupants, però no solucionen el problema de fons.
I a mitjà i llarg termini, es poden fer prediccions?
A la part social de la desertificació sí; es poden fer previsions i fins i tot es pot actuar per dirigir el futur racionalitzant l’ús del recurs, penalitzant els malbarataments, creant una cultura de consum responsable…
A nivell natural, les previsions regionals de precipitacions no marquen una tendència clara cap a la disminució de la quantitat de pluja, però sí que apunten cap a un demostrat increment de temperatures. En aquestes circumstàncies la quantitat d’aigua en disposició serà menor. Però quan en obrir l’aixeta no en surti, no serà conseqüència de les modificacions de les condicions climàtiques sinó de la manca de previsió.
Quin enfocament hauríem d’adoptar en aquest sentit, idò?
De vegades la història pot ser una bona lliçó.
Temps era temps la nostra economia depenia de la collita de cereals: si plovia bé menjàvem; si plovia malament, passàvem fam. Quan no plovia fèiem rogatives esperant que el cel enviàs l’aigua. Però en cap moment va passar pel cap incrementar la necessitat de pluja posant-se a sembrar —per exemple— un conradís que hagués de mester més aigua.
Avui en dia la nostra economia depèn del turisme i les activitats urbanes, i aquestes activitats demanden molta d’aigua (tenim vicis com dutxar-nos, estirar la cadena de l’escusat o rentar la roba sovint). Quan no plou no feim rogatives, simplement ens queixam esperant que plogui, i mentrestant seguim emprant més i més aigua. No anam.
