Skip to content

NOTÍCIA

No només podem fer feina per al sense ànim de lucre

He d’admetre que ja no puc dedicar tantes hores del meu dia a dia al sense ànim de lucre. (Sí, he vengut aquí a confessar-me). L’altre dia explicava a en Lluc Martí –realment, em desfogava amb ell en un episodi de l’oversharing més sincer– com estic de cansada de treballar tant per al no afany de lucre. “No puc fer més aquest tipus de feina”, vaig sentenciar taxativament. Després, afortunadament, vaig corregir: “no només puc fer aquest tipus de feina”. Ell –un jove amb empenta amb tota regla, amb més experiència que ningú en els projectes autogestionats i no lucratius, com Neura o Adoberies de Vic– va ratificar: “no només, això és la clau”. Aquests dies he estat pensant en aquella conversa i és per això que avui venc a defensar fermament i convençuda les hores que dedicam a les propostes mancades d’ànim de lucre.

En altres col·laboracions que he escrit per a aquesta casa, m’he posicionat en un rol més crític cap a aquest tipus de feines, sobretot esquinçada per l’esgotament i la feblesa que ens ofeguen en algunes ocasions de la vida quotidiana. Els passats mesos de març i abril parlava del que anomèn “obsolescència programada cultural”; és a dir, de com els projectes autogestionats mancats de lucre acaben passant a millor vida per falta de ganes, temps o forces dels creadors per tirar-los endavant. Avui, vull canviar de perspectiva. Hi ha moltes propostes que moren, però els seus ideòlegs enceten altres projectes més o manco similars amb objectius diversos. Els que som d’aquesta pasta, ho som, no? Si tenim l’embranzida, continuam ficant-nos en altres col·lectius dedicant hores sense afany de lucre. Però què passa quan ja fa uns anys que et mous en aquests cercles, que vas per amunt i per avall dedicant esforços i llargues estones a propostes semblants? Potser augures una vida més tranquil·la, amb manco anhel per a la col·lectivitat, estable i amb més rendibilitat econòmica. I no ens hem de sentir culpables per plantejar-nos tot això. Potser t’atures, descanses, acudeixes als esdeveniments que han organitzat els altres (possiblement ja més joves que tu), tens temps per llegir un dissabte de matí… No ho sé, són exemples.

De totes maneres, inevitablement i amb un poc més de seny, segur que tornes a endinsar-te en idees optimistes i il·luses, somies en com –sumant una mica més d’esforç a la voràgine de la teva quotidianitat– pots aportar un granet d’arena a una societat més oberta de mires, ajudar a propostes culturals enfocades a tothom. I tot això, sense la pretensió de fer-nos rics, només pel gust de compartir, passar una estona agradable i aportar el que sigui que tu saps fer al que t’inspira.

No em referesc només als tècnics de so –com en Lluc–, gestors culturals, programadors, pòdcasters o regidors d’escenari, sinó que qualsevol classe d’habilitat és necessària per a aquests col·lectius amb intenció de fer un poble millor. Això ens ho ha demostrat Neura amb l’organització de les jornades de feina al Goya. Sota el lema “Salvem el Cine Goya”, han mobilitzat tot de formiguetes que s’han embrutat les mans per fer net, organitzar i millorar les instal·lacions del cinema abandonat. Aquesta és la proposta amb vocació de col·lectivitat i solidaritat que més m’ha impresionat últimament. Encara que la primera trobada ja va tenir lloc el passat dissabte, si heu de ser a Mallorca, des d’aquí us anim a participar en la segona jornada del 26 d’octubre.

Propostes com aquesta i algunes converses inesperades són el que proporciona els ànims necessaris per continuar treballant per a projectes no lucratius, encara que no només ens dediquem a les feines d’aquesta condició. La vida pausada i calmada que ens visita en alguns dels nostres somnis no esdevendrà mai mentre tenguem la convicció que podem aconseguir grans coses plegats. Per tant, ànims amb això perquè, com més serem, més enfora anirem en aquesta dedicació per a l’autogestió i la col·lectivitat.

PUBLICITAT

Back To Top
Search