Ens férem grans i ja no ens interessava gaire ni anar a pescar ni jugar a l’arena. Passada l’adolescència, els destins dels i de les joves eren els caus on es podia ballar. A Es Port, durant la dècada dels 60 i dels 70, en teníem un bon caramull, més a l’estiu que a l’hivern.
A gairebé tots els hotels i a alguns bars on feien ball, hi havia una orquestra que tocava un pic per setmana. Així, els clients podien ballar i els mallorquins també. Sobretot els homes, més aficionats a acostar-se i lligar-se les rosses nòrdiques. Amb un acord no tàcit, els hotels procuraven no fer el ball els mateixos dies: uns el feien en dissabte, els altres, en diumenge i els altres, entre setmana.
Hotels, bars, sales de festa…, a molts dels locals nocturns amb certes pretensions, hi sonava una orquestra. Però era a les revetlles, que llavors en dèiem verbenas, on sonaven amb tota la seva esplendor. Primer cantaven els menys coneguts i era a partir de les dotze de la nit quan hi havia l’orquestra estrella. A partir de la una, tocaven les més renoueres. A tot estirar, acabaven sobre les tres i, rares vegades, a les quatre. Nosaltres sempre tancàvem el recinte. Aguantàvem fins al final.
La gran demanda d’orquestres facilità que molts de joves amb inquietuds musicals s’ajuntassin per formar un conjunt pop. Molts d’ells eren de la contrada i, alguns, arribaren a gravar discos que tengueren un bon impacte comercial. Algunes cançons d’aquests grups del llevant de Mallorca ens han quedat al cor i a la memòria, com per exemple: Margarita de Los Javaloyas; La distancia de Los 5 del Este; La Lluvia, el parque y otras cosas, del Grupo 15; Cuando me enamoro o Amor en Porto Cristo de Los Sixtar; Días felices, dels Amigos i algunes altres cançons de grups més joves i no tan coneguts com el San José.
El San José estava format per tres al·lots, gairebé nins: en Llorenç Mac, en Manolo del bar Lux i en José Antonio Sánchez. A vegades cantava amb ells na Raquel García, que tenia una veu molt guapa i molt sentida. Assajaven dins una cotxeria. Els diumenges horabaixa, els amics i les amigues d’Es Port, hi anàvem a ballar. Algunes vegades s’hi apuntaven els amics dels amics que, a la vegada, duien més amics, de manera que podíem arribar a ser una seixantena de balladors. Ja pareixia una discoteca!, però dins una cotxeria. Posàvem música, amb un aparell reproductor de vinils, i ballàvem i ballàvem fins acabar ben rebentats.
A l’estiu, tot el jovent del poble, estiuejants i estrangers, anàvem al Bowling Golf, que existia des de l’any 1958. L’amo en Pep Llodrà i els seus fills, Pep i Sebastià, eren els propietaris del negoci. Hi podies estar tot el dia. Tenien una pista de tenis de ciment, tres o quatre pistes de bitlles, que eren de fusta, un espai per jugar a ping-pong, un minigolf i la immensa terrassa-bar, on servien menjars i begudes, amb una pista de ball. Tot a l’aire lliure. De dia, tothom podia circular lliurament per tot l’establiment. Però, a partir de les nou del vespre, començava el ball i només hi podien quedar els majors de divuit anys. Els que encara érem menors també hi anàvem, però, com que l’amo en Pep ens coneixia a tots i pareixia que tenia la partida de naixement de tothom, no passaven ni cinc minuts i ja el teníem darrere per treure’ns defora. Quan el veiem, no calia que ens digués res, abaixàvem el cap i sortíem sense protestar gens. Pensàvem: l’any que ve podré entrar sense que em treguin defora. A mitjanit, a les dotze en punt, sonava la cançó Hasta mañana, del grup ABBA i tot s’havia acabat, fins a l’endemà.
La vertadera revolució del ball a Porto Cristo va ser a principis de la dècada dels 60. En Toni es Xino, li deien “el xino” perquè era de la Xina, va obrir la primera discoteca de la contrada, el Saboga. El disc-jockey, als anys setanta, era en Carlos García, un dels millors de Mallorca. Anava a concursos i els guanyava. El recordam darrere un finestró menut, envoltat de discos i dels comandaments de llums i so. La sala era plena de gent, d’edats compreses entre els 16 i els 30 anys. Uns s’estaven a la barra, altres, a la pista de ball i altres, que festejaven o simplement miraven ballar els enamorats, seien a les minúscules taules i cadires. Quan en Toni es Xino se n’anà a Palma per obrir el restaurant Gran Dragón, el Saboga quedà en mans d’en Joan Sancho, per tots conegut com en Joan des Saboga. Pepe el Legionario feia de porter, i decidia qui entrava i qui no, qui pagava i qui no. Quan hi va haver la inundació de 1989, na Margalida Bel i en Toni Ribes, que en aquests moments n’eren els propietaris, veien sortir taules i cadires del Saboga sense poder fer res.
Al Saboga s’hi organitzaven distintes activitats. Els diumenges horabaixa, hi havia gala juvenil, on podíem entrar els de setze anys per amunt. A aquestes gales, molts dels que avui ja estam jubilats, és on aprenguérem a ballar, tant mogut com d’aferrat; i algunes de les actuals parelles de padrins s’hi conegueren i, anys més tard, es casaren. Els dissabtes vespre també hi feien concursos, imitant els de la televisió, com per exemple Un, dos, tres, responda otra vez. Els guanyadors tenien algunes consumicions gratis. Després de l’any 1976, una vegada mort el dictador, també s’hi organitzaven gales de desfressa; desfressat es perdia una mica més la vergonya i es podien fer coses que, vestit d’un mateix, no feríem.
Entre ball i ball, també anàvem a fer musses, o a sopar als bars dels voltants. Els al·lots i al·lotes d’Es Port, sobretot els dies feiners, ens vèiem a la terrassa del bar Tànit, tant a l’hivern com a l’estiu, plogués, fes sol o fes neu. Allà érem cada dia, com a bons parroquians! Menjàvem pipes, tantes que en Mateu, l’amo del Tànit, ens renyava dia sí i dia també. Només preníem una consumició a mitges amb un altre, fumàvem un parell, mallorquí, de Ducados i ens hi passàvem tot el capvespre. Encara avui, tant en Mateu com nosaltres, ho recordam amb molt d’afecte i enyorança.
El lloc preferit per sopar els caps de setmana era El Pino, just davant el Saboga. Hi feien el pollastre a l’ast amb patates fregides més bo de tota la comarca. L’amo en Jeroni, el seu fill i la seva nora sueca, na Marita, n’eren els propietaris. Podíem comprar el menjar des de la finestra que hi havia oberta al carrer i menjar-ho asseguts al pedrís o seure tranquil·lament a la terrassa, que també donava al carrer. Tant des del pedrís com des de la terrassa, controlàvem qui entrava i sortia del Saboga. Podíem vigilar si l’al·lot o al·lota que ens agradava entrava o sortia, si anava acompanyat o anava tot sol, si ens cercava o tenia altres interessos… En resum, mentre sopàvem o berenàvem trèiem conclusions vitals i existencials!
Una alternativa més ràpida i on podies menjar a qualsevol hora era la paradeta, popularment coneguda com la casona de can Jordió. Tot era molt saborós: els pinchos millors de Mallorca, les hamburgueses, les salsitxes. Encara avui pots anar a sopar-hi, seure al carrer, devora el riuet, i fer una xerrada amb en Jordi, fill d’en Jordió.
Des del Saboga i El Pino fins al Minigolf s’hi anava per un carrer amb poques cases i alguns bars, el Carreró. Hi havia un pub anglès, el Lions, que en Pau Veny, l’any 1977, convertí en el famós Can Pau. Era un bar diferent, amb una xemeneia ben grossa, gairebé com un escalfapanxes. La barra donava la volta i ocupava tota l’extensió del local, que era més llarg que ample. Sempre posava una música molt bona, especialment jazz, i tranquil·la, per escoltar, parlar i, els horabaixes, jugar a cartes. Un grup reduït de joves sempre hem estat més d’anar a fer musses a Can Pau que no d’anar a ballar al Saboga.
Atrets per l’èxit dels locals del Carreró, les casetes dels estiuejants que hi quedaven es convertiren en bars. En Jordi Caldentey, en Guillem Tauleta i en Bernat Amer obriren Es Tai; local amb bona música i molt acollidor. En Mini-Pedro, ja n’hi tenia un de bar, que el va traspassar a en Julio Ferrer per obrir La Pera. Al Mongo-Bongo, d’en Pep Portell i en Cifo, sempre posaven la música molt alta. Na Trinons va recollir el cartell del Bar España de Manacor, que nosaltres li dèiem de la Reforma, i el va posar al bar que va obrir al Carreró. El Makokis, el Safereig, la casona d’en Manolo, Es Bidó… fins a conformar una extensa oferta d’esbarjo i disbauxa.
Fins i tot, hi traslladaren un avió en desús, concretament un DC-9, per fer-lo servir de pub. El transportaren desmuntat, les ales per una banda i el fuselatge per l’altra. Cada bar tenia la seva beguda estrella, alcohòlica, per descomptat, i un tipus de música que el caracteritzava. Durant la dècada dels 80 i 90, el Carreró fou el centre neuràlgic de la marxa nocturna. Venia gent jove, gairebé de tot Mallorca, just per anar de bar en bar i per fer carrer, millor dit, fer carreró.
Avui aquesta zona està en decadència. Les parets, pintades de colors vius o negres, li donen un aspecte de deixadesa i de ruïna. El carrer és brut, per tot hi ha plàstics, vidres i altres tipus de fems. Ja no hi va la joventut, ja no hi ha alegria ni esperança. Només brutor! Supòs que, amb bona gestió i voluntat dels governants, aquesta zona es podria reconvertir. Podria ser una zona comercial; però el més just seria retornar al torrent les terres que, en temps passat, li robàrem. El final del Carreró era i, encara és, una zona humida que, amb una bona actuació, podria ser un espai protegit per a plantes i animals. A Manacor, això és una utopia, però aquí està escrit per si algú vol recollir la idea.
