Sembla que els dofins són conscients de la seva pròpia mort i de cap manera abandonen els seus consemblants quan han deixat aquesta vida. Es mantenen al costat del seu companyó i el transporten al llarg de la vorera, confiant que els homes l’enterraran, Aristòtil en cita testimonis. I una altra mola de dofins els segueix com si li retessin honors, o si cal, lluiten per protegir el cos mort, no fos cosa que altres peixots hi acudissin, l’atacassin i el devorassin. Això explica Claudi Elià d’aquests animals mítics a la Mediterrània, d’ençà de la remota Antiguitat.
I no tan sols mantenien una estreta solidaritat amb els seus companys morts, hom creia que vetllaven la vorera de mar per ajudar qualcú que s’ofegàs, empenyent-lo amb el musell cap a la vorera. De fet, Hesíode fou duit per un grup de dofins, que el trobaren mort dins la mar gran, fins a la costa perquè pogués ser enterrat. Eren companys de Posidó i Afrodita, i tot i la competència que sempre han exercit amb els pescadors, es considerava una aberració matar-los o perseguir-los.
Confés que som de la generació, si fa no fa, de Flipper, per això m’encongí el cor la troballa de dos exemplars, no fa gaire dies, de dofí ratllat o llistat (Stenella coeruleoalba), a Cala Galdana i un altre prop del Trenc. La sèrie nord-americana s’emeté a mitjan dècada dels seixanta del segle passat. Flipper era el protagonista indiscutible dels episodis, amb prou feines record qualque fesomia dels humans que hi intervenien. Era un dofí simpatiquíssim, més viu que una centella, golafre quan podia, que contribuí segurament a endolcir la nostra visió del món animal, més enllà d’encalçar moixos, treure nius o apedregar cans, tasques a què dedicàrem bastant energia.
Cal puntualitzar que no existia un dofí anomenat Flipper, en realitat eren gairebé una dotzena de dofins femelles que interpretaven el personatge. Triaven femelles perquè resultaven menys agressives que no els mascles, i per això mateix la seva pell era lliure de les cicatrius que aquests passejaven, herència de múltiples bregues i combats.
Tot transcorria per les aigües de Miami, on ja es començaven a instal·lar els gusanos que, cames ajudau-me, havien fugit del comandant Castro i els seus barbuts, amos de l’illa d’ençà del 1959. Qualcuna n’havien feta, diria el meu padrí Forner.
Els animals pertanyien a l’espècie coneguda com a dofí gros i erròniament com a dofí mular, Tursiops truncatus. Una errada, a hores d’ara documentada, relacionà el mular, ben conegut dels pescadors illencs i continentals del nostre país, amb el dofí que hem esmentat. Quan jo veia la sèrie ja havia sentit a parlar del mular, com un monstre marí de proporcions disforges, i mai se m’hagués passat pel cap que tengués res a veure amb Flipper.
Possiblement, el mular o peix mular era una mena de catxalot, o potser es tractava d’un solraig, una orca aperduada o un tauró blanc. La qüestió és que els mariners en parlaven amb respecte i temor. Les orques (Orcinus orca) ara no són molt freqüents a la Mediterrània, però sembla que altre temps travessaven l’estret de Gibraltar i atacaven balenes i caps d’olla, en grup, tal com ho descriu Plini el Vell a la seva Història Natural. Feien matx a les costes de la Ligúria, de Còrsega i Sardenya on sembla que era abundant la presència de balenes i caps d’olla.
Les orques eren considerades com a símbol de la mort, alhora símbols de la bellesa per la seva coloració blanca i negra, i la seva gran capacitat de maniobrar dins la mar gran. Els pescadors sicilians, quan en destriaven qualcuna, partien a resar, regirats, demanant a les deesses o déus de torn que els protegissin d’aquest animalot.
