Aina Fullana (Manacor, 1997) acaba d'estrenar la seva segona novel·la, De gran vull ser una casa (Bromera). En format de dietari i a través d'un personatge jove i femení, Fullana ens parla de la vida, dels traumes, de la identitat, de l'arrelament i de la memòria personal. Tot plegat, en una illa que a poc a poc desapareix de la mà de la gentrificació i la turistificació. La presentarà a Manacor el dia 31 d'octubre, a Món de Llibres i acompanyada per Júlia Mérida. De tot plegat en parlam amb ella.
Just s’ha estrenat la teva segona novel·la. Et feia respecte?
Sí. Quan va sortir Els dies bons, jo volia esperar i no haver d’escriure tot d’una, pel simple fet d’escriure. Volia que fos una cosa que valgués la pena, que la temàtica em motivàs i que em fes ganes fer. Estava una mica bloquejada, pensant que continuu fent coses lligades al primer llibre: la traducció, l’obra de teatre, presentacions, clubs de lectura… Ha estat una roda que no s’ha aturat i això em fa estar contenta, però a la vegada no trobava l’espai per centrar-me en una altra cosa. Va arribar el moment que vaig dir, si no ho faig ara, no sé quan ho faré. En aquell moment, justament, Bromera em va telefonar per oferir-me fer un segon llibre. Llavors vaig veure que era l’oportunitat. Ells em varen suggerir un tema, però jo els vaig dir que tenia una idea des de feia molt de temps Ii havia començat a fer diferents coses soltes que ara m’han servit per a De gran vull ser una casa. Entre les dues idees, hem trobat punts en comú i hi ha elements.
N’Emma és una al·lota jove travessada per qüestions de salut mental que fa la seva vida i ens la conta entrant i sortint de psiquiatria… Com ha estat el procés de construcció del personatge? Com t’has documentat i inspirat?
Ha estat un procés molt llarg. Abans d’Els dies bons ja vaig tenir aquesta idea i temps després ja vaig començar a pensar quin personatge volia. Tenia clar que volia que fos una dona, una mica per anar una mica a contracorrent. Sent que hi ha una espècie de rebuig cap a la literatura feta per dones que xerra sobre ser una dona i vaig pensar que precisament era això que volia fer. Inicialment, la meva idea era que tots els malestars estiguessin relacionats amb el sistema patriarcal i les opressions que se’n deriven. Després he obert mires: he conegut gent, m’han despertat nous interessos i he anat descobrint coses. Així tot s’ha mesclat. De fet, m’agrada construir personatges que tenguin diverses arestes i que no els defineixi una sola cosa. A partir d’aquí em va començar a interessar molt la qüestió dels processos psiquiàtrics i vaig conèixer unes persones, que ara són molt amigues meves. Em varen contar la seva perspectiva i experiència i em varen obrir una mirada que jo no coneixia: molt en contra del diagnòstic, qüestionant les cures que tenim amb la gent que viu un procés de psiquiatrització… De fet, el meu procés sempre és així: parlar amb persones que viuen les experiències que m’interessa contar i intentar entendre. Ara bé, he intentat no prendre partit en cap postura ni criminalitzar-ne cap tampoc. Així mateix, m’ha ajudat molt centrar-me en una experiència traumàtica amb el seu pare, sobre la qual vaig donant pistes al llarg de tot el llibre, però que no arriba a fer-se explícita. Hi ha senyals que indiquen que n’Emma travessa un trauma concret, però no volia que la novel·la tractàs sobre això. Sempre m’ha interessat com les persones es relacionen i com les ferides i els traumes influeixen en com teixim les nostres relacions amb la resta. Però, tot i que aquest aspecte ha estat clau per a la construcció del relat i de n’Emma, m’he volgut demanar fins a quin punt el diagnòstic es relaciona amb el trauma i deixar aquesta pregunta sense respondre. D’altra banda, pel que fa als processos de gentrificació que travessen la història, també he parlat amb diversos testimonis: persones que han viscut a El Molinar, perquè tot i que la novel·la no passa en un lloc concret, vaig pensar que era un bon punt de referència.
En un moment es defineix a ella mateixa com “ingressada en un psiquiàtric però bona al·lota”. Abans parlaves de la relació entre trauma i diagnòstic. Fins a quin punt ens defineix la salut mental?
En aquest punt del llibre ella diu que hauria de canviar la seva descripció cada tres mesos perquè no sent que sigui una sola cosa. No és només una persona psiquiatritzada, no és només una persona abusada, no és només una persona obsessiva, però sí que és totes aquestes coses alhora. En Els dies bons xerrava molt de com els traumes ens determinen i en el procés d’escriure aquest altre, he volgut qüestionar-me això, que per jo era una cosa molt segura i veure si existia la possibilitat que això no fos així. Precisament parlant amb persones que han viscut processos psiquiàtrics, he arribat a veure que no hi ha una fórmula màgica: a vegades hi ha elements biològics, a vegades factors estructurals, a vegades hi ha trauma… Crec que n’Emma intenta reflectir tots aquests vessants i mostrar totes les possibilitats.
A partir d’aquí teixeixes relacions familiars, fantasmes del passat i records, amistats, relacions amoroses i sexuals, però també per altres qüestions més estructurals o socials… De fet, ja ho comentaves, he percebut un pes molt gran del patriarcat en el seu malestar.
No sé si podem generalitzar i dir que totes ens hem sentit així, però crec que és molt normal sentir aquest rebuig cap a la masculinitat i això et genera moltes contradiccions. En les relacions amoroses, amb gent de la teva família, amb amics… És allò de “t’estim molt, però així no em vull relacionar”. … Evidentment, tot plegat també està relacionat amb les experiències i traumes de n’Emma, però amb major o menor mesura totes hem pogut tenir experiències semblants o marcades per la violència patriarcal.
“Cerc qualque cosa que m’arreli a la vida. Esper que arribi el dia que les coses siguin fàcils i sobretot que també pugui acceptar la facilitat sense sentir llàstima per mi mateixa perquè m’hagi convertit en una persona a qui li basta poc per estar contenta”. N’Emma vol ser feliç, però no sap com fer-ho, no? Això a vegades ens passa una mica a totes.
Jo pens que el que li passa a n’Emma és que vol voler ser feliç, però es culpa molt perquè creu que ser feliç és el més fàcil i això no vol acceptar-ho. N’Emma vol sentir intensament i les emocions les ha conegudes a través del dolor. Per a n’Emma, sentir dolor és estar viva: no ha conegut mai una altra forma d’estar en el món. No es planteja poder ser feliç… És un personatge una mica complicat en aquest sentit.
I hi veim també una illa engolida per la gentrificació, que impedeix a moltes persones no només tenir una casa física sinó també sentir-se connectat amb un entorn al qual poder dir casa.
Jo crec que és existeix la sensació d’haver-ho perdut tot i és una sensació que podem tenir molts de mallorquins avui dia. Haver perdut tot allò que t’ha fet ser qui ets, tot allò que tu, quan eres petit, identificaves amb ca teva, s’ha diluït i no saps on cercar-ho. Això també ha influït en la manera com ens relacionam: fins i tot els vincles, que són un element important dins de la novel·la. Hi ha la sensació d’haver perdut comunitat i inevitablement du a la pèrdua d’arrelament.
La mar segurament connecta aquesta part personal amb la social. En un moment diu “la mar ja no és nostra, ja no és de tothom: és de qualcú i quan les coses són de qualcú sempre són dels altres”.
La mar és la connexió més profunda que té n’Emma. Més enllà fins i tot de les persones, és la mar amb qui connecta. És una extensió de les seves emocions, però inevitablement és també un símbol de l’illa i és el que ha fet que l’illa s’hagi transformat en aquesta espècie de decorat per als turistes. Qui es pot banyar a la mar sobretot? Els turistes. Nosaltres també ho podem fer, però hem d’acceptar que és una cosa que està allà i que la podem simplement utilitzar perquè ens deixen.
Veig similituds amb Els dies bons, més en el fons que en la forma. L’esperit de supervivència, de lluitar contra els malestars. Més enllà del canvi formal, hi trobes connexions?
Sí. Al cap i a la fi, els dos llibres els he escrit jo i hi apareixen els temes que a jo m’interessen. Vull entendre tots aquests malestars que ens fan ser persones, que ens compliquen, que ens fan patir… A vegades costa mirar el patiment dels altres i entendre el seu patiment i és una mica el que he fet en els dos casos. Ara bé, en Els dies bons hi havia coses que les havia viscudes, però no totes.
I hi ha també una esperança en l’art, en la capacitat creativa de les persones que ens ajuda a entendre i conviure amb aquests patiments, però el personatge també hi viu, en aquest aspecte, certes incomoditats en relació amb la indústria.
Tothom veu l’art com una cosa esperançadora, però en aquesta novel·la jo també el veig com una altra cosa. N’Emma no fa una contracultura. Ella forma part de la cultura hegemònica perquè ho necessita i acaba venent el seu art a una cosa que està destruint el seu barri. Per tant, per ella és una cosa que l’ajuda a entendre el món i a estar ancorada al present, però que alhora també la destrueix d’alguna manera. Volia que el final fos una mica interpretable de diferents maneres: uns poden veure-ho com una victòria i d’altres ho poden veure com una manera de consumir-te a tu mateixa i de transformar els teus ideals en un producte. A Mallorca això també passa molt i m’interessava també parlar-ne. L’art està condicionat pel poder, però els artistes alhora necessitam un espai per queixar-nos del poder i això suposa moltes contradiccions, però no és tan fàcil sortir d’un sistema que no ens agrada.
Ja has presentat a Palma. Què més vendrà?
A Manacor presentarem dia 31 d’octubre, a Món de Llibres amb na Júlia Mérida i dia 18 de setembre vaig a Barcelona. Estic pendent de tancar una altra data, però encara m’han de confirmar el dia.
