Dilluns passat hi hagué la taula rodona amb el títol “Per què l’educació necessita la filosofia?” organitzada per la plataforma Docents de Filosofia. És una entitat de més de 400 professors i professores de filosofia que es va constituir al Principat amb l’objectiu de reivindicar la importància de la matèria a l’ensenyament secundari i el batxillerat.
En un article publicat a l’Ara dia 26 d’abril, David Fernández parlava de l’abandó en els plans d’estudis de l’educació secundària de les disciplines relacionades amb les humanitats, entre elles la filosofia: “L’arraconament ha estat planificat i l’hemeroteca en va plena, del vell assalt a les humanitats, que no interessen a cap mercat”. (…) “Hem lliurat la infància a Walt Disney, la salut a la casa Bayer, l’alimentació a Monsanto, la universitat al Banco Santander, la felicitat a Ford, l’amor a Sony i després volem que els nostres fills siguin raonables, solidaris, tolerants, ciutadans responsables i no súbdits purament biològics.”
Cada una de les afirmacions de l’antic diputat de la CUP donaria per a un article. El cas és que des de fa un grapat d’anys matèries com la filosofia, les llengües clàssiques o la història de l’art han anat perdent pes dins el currículum escolar, ja que, aparentment, són assignatures que no serveixen per a res, gens productives dins aquest mercat de l’oferta i la demanda que ho enverina tot. És allò que Nuccio Ordine va tractar en l’obra La utilitat de l’inútil, un manifest a favor dels sabers humanístics, els que no produeixen beneficis.
En un món marcat per l’excés d’informació, allò que s’anomenen “bulos” i l’amenaça de l’extrema dreta i el seu discurs de confrontació, cal més que mai el foment de l’esperit crític i la capacitat de dotar de solidesa els arguments propis; i no podem cometre la irresponsabilitat de privar els alumnes d’aquesta possibilitat.
Aquests dies he vist la sèrie “Adolescència” a una plataforma i posa els pèls de punta comprovar de quina manera reaccionen els joves, o com construeixen el seu pensament i la manera d’estar en el món i de relacionar-se amb els altres, a través de la presència a les xarxes o d’un comentari que qualcú et pot fer. Un dels ponents de la taula rodona deia que “en un món cada cop més líquid, és imprescindible dotar l’alumnat d’una entitat personal pròpia i d’un eix estructurador”, i això pot fer-ho avinent la filosofia. També afirmava, en una expressió que m’agradà molt, “com més es mou l’escenari, més fermes i segures hem de tenir les conviccions”.
És evident que hi ha qualcú a qui no interessa que la joventut adquireixi l’hàbit perillós de pensar, reflexionar i ser crític davant tot allò que passa: Per què s’ocupen les cases? Com així dia sí i dia també arriba gent en pasteres a les costes de les Illes? Per quin motiu el Govern de Margalida Prohens es nega a acollir menors no acompanyats? Per què és important que el Papa sigui dels Estats Units? O perquè les navilieres no veuen amb bons ulls que es posin límits a l’arribada de vehicles… És perillós això d’acceptar sense jutjar, ens afebleix com a ciutadans i fa cada cop més poroses les febles parets de la nostra democràcia.
En un món marcat per la tecnologia i els avenços que s’imposen de manera vertiginosa, la ciència ha esdevingut una font de saber, però no és una guia vàlida per als projectes de vida individual i col·lectiva. Ens cal més filosofia, i tant que sí!
Acab aquest article amb una cita del llibre d’Ordine: “Si deixam morir el que és gratuït, si renunciam a la força generadora del que és inútil, si escoltam únicament el mortífer cant de sirenes que ens empeny a perseguir el benefici, només serem capaços de produir una col·lectivitat malalta i sense memòria que, extraviada, acabarà per perdre el sentit de si mateixa i de la vida”. No deixem de pensar-hi.
