Skip to content

Per si un dia no puc recordar

*Quadre de David Hettinger
Un dels podcasts que més escolt darrerament és La Turra, format conduït per Alba Riera on s’exposa un tema de debat i es divideix el programa en dues parts: una primera taula on diferents personalitats vinculades a la qüestió diuen la seva i un segon moment en què la presentadora fa una entrevista en profunditat o intervé una col·laboradora. El penúltim episodi es titula “Ser o no ser mare?”. A la segona part del programa, Alba Riera fa una de les entrevistes més emotives de la temporada a Noemí Galera, directora de l’Acadèmia d’Operación Triunfo, talent show que no crec que necessiti descripció. Dic que és una de les més emotives, però també una de les més properes, intel·ligents i sinceres. Durant més de quinze minuts parlen sobre com és ser mare i treballar a un programa de televisió, sobre el vincle emocional que Galera estableix amb els concursants o sobre la seva relació posterior amb aquests. La conversa va in crescendo fins al final, on ambdues s’emocionen amb una pregunta clau: com voldries que et recordessin els teus fills? Directa al cor com una bala, la resposta de la directora i els comentaris de Riera fan que sigui gairebé impossible no deixar caure una llagrimeta en acabar.
Com volem ser recordades és un dels grans temes de la literatura i de l’art en general. Quina empremta volem deixar al món? Volem fins i tot ser recordades? Tenir fills és una altra manera de contestar que sí a la darrera pregunta. Després d’escoltar aquella Turra vaig capgirar l’interrogant: com vull recordar els anys de joventut si algun dia arrib a ser vella? La velocitat amb què vivim el present, el turbo capitalisme, les xarxes, el transport públic, les ciutats. Tot això fa que a vegades no dediqui el temps que es mereix una qüestió tant innocent com important. Curiosament, “quan sigui gran” és una frase que ens recorda sovint a la infantesa, als somnis que anhelàvem de petites per un futur que no havia d’arribar mai. Ara que puc veure amb perspectiva aquest ser gran, pens que m’hagués agradat parlar-me amb paraules més amoroses, ser més comprensiva amb les situacions i persones que m’envoltaven, aprendre a tenir paciència abans. Recordar és meravellós, però pot convertir-se en un exercici de nostàlgia poc estimulant que deforma la realitat. Precisament, si una cosa he après amb els anys és abraçar les diferents versions que em configuren, mirar amb ulls tendres la Júlia de set, tretze o vint-i-tres anys. Mai hauré de prendre tantes decisions sent tan jove.
Una coincidència fantàstica va fer que alhora que rumiava aquesta idea arribés a les meves mans el còmic Arrugas de Paco Roca (Astiberri Ediciones, 2007). Arrugas és bonic, demolidor, trist, tendre. Arrugas parla del final de la vida, d’Alzheimer, de demència senil, del pas del temps a una residència de persones majors. Llegint els diàlegs em va assaltar una angoixa nova: i si no puc recordar? Viure pensant això no seria viure, però per a algú controladora com jo tenir en compte aquesta opció és important. Per si un cas arriba un dia en què no pugui recordar, m’agradaria saber que he tingut una família on s’estima, s’abraça, es besa. Una família on existeix la paraula t’estim. Una família amb les cures al centre, que si algun dia no record sé que ells ho faran per mi. Per si un cas arriba un dia en què m’oblidi: les amigues m’han fet qui som. Algunes molta estona, d’altres uns anys, mesos, fins i tot dies, però gràcies a elles has transitat millor totes les coses tristes de la vida. També els llibres. Per si un cas arriba un dia en què no pugui llegir: he conegut mons inversemblants, he discutit sobre la importància d’un bon llibre, he plorat i rigut, m’he emocionat, he regalat les meves lectures preferides. Sense els llibres no coneixeries l’empatia. Però sobretot, si arriba un dia en què no pugui recordar m’agradaria saber-me acompanyada. Tenir la certesa que els meus records queden en mans conegudes, respectuoses, amoroses. Al final, recordar també deu ser estimar.
Back To Top
Search