[pullquote]
Bàbara Duran és de Manacor i va néixer l’any 1963. És musicòloga i professora. Parlam amb ella de dones i tradicions
[/pullquote]
Com ha estat el paper de les dones en els esdeveniments culturals i socials al llarg de la història?
Sempre hi ha hagut una invisibilitat de les dones. Allò que jo he investigat més és el cant de panades i el cant de les sales, i ja hi ha documents de 1926 o 1928 de Baltasar Samper, on manifesta que tenia problemes per trobar cantadores: Diu: “Allò que em fa més ràbia és que em diuen: Idò, si no tenc cantera? I llavors se’n van al terrat i comencen a cantar.” Isabel Ferrer, una altra estudiosa, diu a la seva tesi doctoral que les dones cantaven vora les finestres, perquè així podien projectar la veu i els veïns les podien sentir sense veure-les.
Les mostres, de dansa i música, sempre han estat a càrrec dels homes. Això és una llarga tradició dins la cultura àrab, també; de fet, són els estaments de les religions monoteistes els qui han fet que tots aquests rituals hagin estat exclusivament masculins. Una altra qüestió que podem considerar, és el tema de la resistència física: la necessitat d’haver de ballar o caminar durant molt de temps feia que fossin homes.
Creus que en l’actualitat això ha canviat?
Hi ha molts d’exemples de llocs on s’han recuperat tradicions i s’hi han incorporat les dones amb total naturalitat sense que ningú discutís res. A Felanitx en el Cant de les Sales, per exemple. A Campanet, el rector em va dir que sense les nines no podrien cantar els Goigs; a Sineu, ja fa molts d’anys, es va fundar la primera confraria de dones de tot l’Estat Espanyol…
Del cas de Manacor, i de les danses rituals, quina valoració en fa?
Crec que les danses de figures haurien de seguir aquest mateix procés. Si volem treballar contra la violència de gènere, ho hem de fer educant. Si a l’escola ensenyam el ball dels Moretons als nins i les nines, i després només poden hi accedir els nins, quin missatge donam? No repetim un rol de supremacia de l’home?
Aquests canvis poden ser absorbits per la tradició, o signifiquen pervertir-la, trair-la?
Què xerram d’una tradició o d’un museu? Si parlam d’un museu, falseges; si parlam d’una tradició viva, incorpores. La gent pensa que la tradició sempre ha estat fixa, igual, però no és així, sempre hi ha hagut modificacions. Això està estudiat i descrit. Som conscient que no podem rectificar qualsevol aspecte de la festa, però sí fer-hi incorporacions de manera natural i a poc a poc. A més, el sector més tradicionalista hauria d’entendre que la festa la fa el poble. El poble és qui dicta les normes i la fa créixer. I la gent que sempre vol qüestionar, per què ningú no es qüestiona que hi hagi un home transvestit?
Les dones hi aportaríem qualque cosa diferent, o senzillament es tracta d’una qüestió de justícia i igualtat?
Segurament tenim unes característiques diferents. Tal vegada en els àmbits de xarxes col·lectives i d’organització les dones hi podem aportar molt? Potser. Però jo tanmateix no m’ho planteig des de la diferència, sinó des de la integració i l’aportació.
Cap on creus que evolucionarem?
Jo crec que, o bé s’incorporen aquests canvis, o entrarem dins una fase de museu. Hem de triar… Què volem, una dansa viva, o una cosa momificada? Per ventura el poble tria el museu, tampoc no ho sabem a això.
