Xisca Bonet Riera (Portocristo, 1976) és llicenciada en matemàtiques per la UIB des de l'any 2000. Fa vint anys que és funcionària docent per la Conselleria d'Educació. Va ser la primera cap d'estudis de l'IES Portocristo, càrrec que exercí durant dotze anys. Els vuit darrers n'ha estat la directora, un càrrec que ha deixat aquests dies passats.
Com arribes a prendre la decisió de deixar de ser directora? Hi ha una limitació de temps en el càrrec? O és una decisió meditada?
Hi ha una limitació, però jo no hi he arribat perquè crec que són tres mandats. Jo n’he fets dos, i és una decisió totalment conscient, perquè crec que després de vint anys de tasques directives he complit amb la meva tasca i també consider que és bo que en el centre hi hagi una renovació.
Quan t’incorporares com a cap d’estudis ara fa vint anys, obríeu un institut nou de trinca…
Poder posar en marxa l’institut i ser la primera cap d’estudis que assentàs les bases pedagògiques del centre, professionalment ha estat el millor que m’ha passat. Agraesc infinitament a en Pep Barrull (primer director de l’IES Portocristo), la confiança que va tenir amb jo de proposar-m’ho. Poder iniciar l’institut del meu poble ha estat una sort immensa.
Eres molt jove i sense experiència en tasques directives…
Sí. Va ser molt inconscient… crec que el que va valorar molt de jo era el fet que jo era del Port, i l’institut era l’institut del Port, molt demandat pel poble. De fet, Pep Barrull va ser una de les persones que es va posar al capdavant d’aquella reivindicació, i tenia clar que el nostre havia de ser l’institut del poble i que funcionàs dins la societat que tant de temps l’havia reclamat.
I com va ser, aquella estrena?
Vàrem obrir el centre i l’institut encara estava en obres. Els alumnes i l’equip docent havien començat sense nosaltres. A Pep Barrull el nomenaren director de manera extraordinària, no vàrem presentar un projecte, quan començàrem. El curs 2006-2007 hi havia eleccions, i la Conselleria tenia clar que volien obrir l’institut abans d’acabar la legislatura. Començàrem amb tres grups de 1r d’ESO a l’IES Mossèn Alcover. Un cap d’estudis del Mossèn feia d’equip directiu a aquest grup de professors i alumnes. A l’institut començàrem després de Nadal, dia 22 de gener. No hi havia corrent, no hi havia telèfon. Anàvem amb una alternadora, i quan s’acabava el gasoil n’havíem d’anar a cercar.
Quines varen ser les primeres dificultats?
Hi havia molta mobilitat de professorat. No hi havia ningú fix. Era complicat perquè no hi havia res fet quant a programacions, material… Hi havia la dotació de material que es dona als centres nos, però de tota la resta no hi havia res.
No degué ser fàcil consolidar una plantilla estable.
Depèn de cada cas. Perquè la gent quedi aquí ha de ser de la zona. La distància és un hàndicap que tothom té en compte, i gent que ha estat molt a gust al nostre institut se n’ha acabat anant perquè venien de molt enfora.
Què féreu per aconseguir aquesta estabilitat?
Com a centre, el que hem intentat fer ha estat donar una bona acollida a la gent, que hi hagi un bon clima de convivència i que el professorat tengui prou autonomia per poder-se desenvolupar professionalment, i que es pugui fer responsable de les coses, que tengui prou espai personal. També hem potenciat la coordinació entre el professorat, que la gent estigui coordinada i que la feina que es faci quedi en el centre per als professors que venguin darrere.
Un equip petit, jove… Com ho féreu per arrancar?
Sobretot amb molta formació, tant nosaltres com a equip directiu com el professorat que venia, i molta coordinació. La idea consolidar dins el projecte uns principis i uns valors pedagògics molt clars, com ara la inclusió educativa. Tots els suports del departament d’Orientació s’han fet sempre dins l’aula, i hem potenciat el treball en xarxa, amb tots els serveis que acompanyen l’alumne també des de fora del centre, com ara serveis socials, el centre de salut, l’Ajuntament de Manacor, el policia tutor… També férem feina amb el projecte de qualitat, que ens va anar molt bé en la part de gestió i organització del centre. D’aquesta manera era més fàcil que els professors quan venien trobassin una cosa més establerta. Als centres veterans es duen moltes coses d’enrere… nosaltres no teníem estructures ni malvicis heretats… Vàrem voler fer xarxa amb els altres centres, i aprendre d’ells. Abans d’obrir l’institut vàrem anar a veure diferents centres per veure com ho feien. Hem copiat molt i hem estat oberts perquè ens copiïn, però tot el que hem agafat ho hem adaptat sempre a les necessitats del nostre centre.
També, l’IES Portocristo ha estat un dels capdavanters en innovació pedagògica. Les noves metodologies tenen molta d’implantació a primària, però a secundària costa més…
Hi ha un tipus d’alumnat que funciona siguin quines siguin les pedagogies i les metodologies i siguem com siguem els professors, ells en sortiran, perquè tenen les condicions personals o familiars per suplir les mancances que puguem generar els professors. En canvi, amb l’alumnat amb més dificultat es fa necessari repensar i cercar estratègies que puguin arribar-los. L’educació és per a tot l’alumnat, i ha de tenir aquesta funció compensadora per ajudar-los a arribar allà on no poden. Els centres educatius tenen la funció social de compensar aquestes diferències.
Hi ha un cert desprestigi cap a la professió docent…
Hi ha sectors polítics que utilitzen la professió docent per fer campanya electoral i això és intolerable. Per exemple, el català en els centres no es pot utilitzar com a eina de pressió per aconseguir determinats objectius politics.
De quan va començar l’institut a ara, l’alumnat de Portocristo ha canviat…
L’alumnat que ve ha canviat perquè la societat ha canviat. A Portocristo sempre hem tengut una gran diversitat d’alumnat. Sempre ha estat un lloc on hi ha hagut molta d’immigració, no és d’ara, ni de fa deu anys, ni vint. I ho hem viscut de manera natural, molta d’aquesta gent ja està integrada.
Quins reptes creus que té ara l’equip directiu que s’acaba d’incorporar?
Per ventura si ho he deixat és perquè després de tots aquests anys ja no veig aquests reptes. Per així com som jo, necessit anar per envant, he de tenir reptes, i quan has estirat tant, ja no veus segons què. Jo hauria pogut quedar quatre anys més i que les coses es mantenguessin com fins ara… però no és el meu tarannà. El que veig és que s’haurien de consolidar coses que s’han fet fins ara, per ventura.
I ara què faràs? Et veus fent classe a temps complet després de vint anys de funcions directives?
Sí. El meu objectiu és tornar a l’aula amb l’horari complet, i em fa molta d’il·lusió aprofundir en l’ensenyament de les matemàtiques. Fins ara m’ha pesat més la part directiva, i he fet coses en relació a l’ensenyament de les matemàtiques, però no era la meva prioritat. Em fa ganes millorar en aquest aspecte.
Les proves que es fan anualment diuen que el nivell de l’alumnat en llengua, però també en matemàtiques, és de cada vegada més baix…
L’ensenyament s’ha d’adaptar a l’alumnat però no en el sentit d’adaptar-ho al que ja saben fer, sinó perquè tenguin la possibilitat de desenvolupar el coneixement matemàtic, de llengua, i no abaixar el llistó, sinó mirar com els preparam el camí per arribar tan enfora o tan amunt com sigui possible. Les necessitats han canviat… avui en dia, per exemple hi ha necessitats de càlcul que ja no són tan importants, en canvi, interpretar gràfics, la comunicació, la resolució de problemes… són processos que ells han de desenvolupar.
Quan l’institut de Portocristo va obrir els ordinadors començaven a entrar dins les aules, ara hi han entrat tant que en comencen a sortir…
La tecnologia hi ha de ser perquè és dins la societat, i l’escola és part de la societat, no hi podem viure d’esquena. Una altra cosa és veure com utilitzam les tecnologies perquè ajudin a millorar les capacitats de l’alumnat.
Quina vinculació ha tengut a parer teu l’institut amb el poble durant tot aquest temps?
Les famílies sempre han sentit que poden venir a l’institut quan ho han hagut de menester. El fet de donar les notes i que venguin les famílies a recollir-les i poder fer un tancament amb el tutor és una mostra d’això. També totes les festes que feim, amb les padrines que venen a fer bunyols cada any, amb els dimonis de Sant Antoni… A més, l’edifici és un edifici públic i sempre hem pensat que s’ha d’utilitzar tant com sigui possible. S’hi ha fet de tot, escoles d’estiu, escola de català, obres de teatre, campionats de Scrabble, un simulacre de policies, i també pròximament albergarem el campionat de globus aerostàtics.
La ubicació del centre és la idònia? Devora una ronda, devora una carretera, la benzinera…
Vàrem regular l’entrada en el seu moment. Evidentment a mi m’agrada que les escoles estiguin en el centre del poble. Tenim la benzinera al costat, però també hem de veure l’altra part, hem pogut tenir el pati envoltat de natura, i la vista es pot fer molt enfora.
Ara tu tendràs una feina personal de veure com t’has de moure dins l’institut…
Tenc una feina meva personal de reciclar-me. I em fa ganes fer-la, ho tenc clar. I he de veure com m’he de situar jo dins el centre per poder donar prou espai al nou equip i a la vegada poder-los acompanyar en el que necessitin. Els he de saber dir les coses… he de pensar com els ho he de dir i alhora dir-los-ho sense fer-ho coneixedor.
Quines recomanacions fans a la nova directiva?
La primera, que no oblidin que és l’institut de Portocristo. També que tenguin molt en consideració la gran expertesa que ha adquirit el claustre durant tots aquests anys, que hi ha gent molt bona i gent que ha fet molta de feina. I que no perdin l’humor. Hauran d’aprendre que molts de pics les coses no són com voldrien o com esperen. Jo no m’he agafat les coses que m’han dit de manera personal, sinó com una part del càrrec. El que em deien, fos el que fos, no ho deien a na Xisca, sinó a la directora. Però sobretot, el que deim sempre: sort i encerts!
