A la foto de portada: Sa Dragonera
A l’escola ens han ensenyat que les Illes Balears són cinc: Mallorca; Menorca, Eivissa, Formentera i Cabrera. Els més avantatjats afegien sa Dragonera i sa Conillera; fins i tot, sense saber on situar-les. Però a les Balears n’hi ha moltes més de cinc o set; n’hi ha un centenar d’illes petites que envolten les més grans. Cada una és diferent en la seva natura i la seva història, però amb tendències similars.
Veure un fragment de terra emergir en mig de la mar és una atracció irresistible pels qui estam “picats d’illa”. Les persones picades d’illa no ens podem estar, ens agradaria conèixer i saber el nom de cada una d’elles, ens hi hem d’acostar i saber com s’ha configurat la seva forma actual, quins éssers hi viuen, quines històries ha contemplat. Per satisfer aquesta curiositat, podem consultar el llibre Les petites illes de la Mediterrània Occidental: Història, Cultura i Societats. És un llibre on gairebé un centenar d’especialistes aporten textos, imatges i mapes sobre l’empremta humana sobre aquestes petites illes.
En tota la Mediterrània, l’Oriental i l’Occidental, podem comptar milers d’illes, petites illes i illots, Només a la Mediterrània Occidental hi ha més de 1.200 petites illes. Però, què és una petita illa? La PIM Initiative(Iniciativa de les Petites Illes Mediterrànies), estableix que, per ser inclosa en la definició, ha de tenir una superfície inferior a 1.000 hectàrees i ha d’acollir, com a mínim, una planta superior. Algunes, com Cabrera Gran, superen de molt poc aquesta superfície, però per la seva importància històrica i per la seva riquesa natural s’ha inclòs en l’inventari de les petites illes de la PIM Initiative.
La PIM Initiative (Iniciativa de les Petites Illes Mediterrànies) és una organització internacional consagrada al coneixement i a la protecció de les petites illes, escenaris carregats de vida i de memòria.
Si ens endinsam en els usos que els humans en feim, veim que s’han produït fenòmens similars en illes molt distants: pedreres insulars, llocs per al comerç, torrers, fars, monjos, presons, espais funeraris religiosos o simbòlics.
Històricament, algunes de les illes han servit de refugi temporal durant les primeres rutes marítimes dels primers navegants costaners. Na Moltona, a la Colònia de Sant Jordi, s’Illot des Porros, a la badia d’Alcúdia, l’Illa de ses Mones, a la badia d’Addaia, i l’Illa de sa Galera, a la badia de Palma, formaven part d’una xarxa d’assentaments que donaven suport a la navegació de cabotatge. Funcionaven com a lloc de desembarcament i permetien una fluida connexió entre les comunitats de navegants i les comunitats costaneres. Curiosament, a l’illa de sa Galera, hi ha evidències de poblament humà, fins i tot d’abans que Mallorca es poblàs. L’Illot des Porros ha estat emprat com a lloc de reunió; hi ha evidències de què s’hi han celebrat àpats col·lectius on menjaven ovelles, bous i cabres.
Posteriorment, els illots es deixaren d’emprar com a lloc pel comerç. Més tard, durant l’edat del ferro, a l’edat posttalaiòtica (550-123 aC), s’empraren com a espais funeraris, com és el cas de l’Illa de sa Galera i l’Illot des Porros. Simbòlicament parlant, els illots se situarien en un lloc intermedi entre el món dels vius i el món dels morts.
L’illa d’en Colom, ubicada en es Grau de Menorca, té unes característiques geològiques especials: presenta vetes de coure. En les albors del comerç marítim, foren explotades per les comunitats prehistòriques de l’edat del bronze. També foren explotades i comercialitzades les pedreres de granit de les illes de l’estret de Bonifacio, el ferro de l’illa d’Elba, la torca i l’alum de Lípari, a les illes Eòliques. Els mateixos processos miners trobam a l’Arxipèlag de Riou, prop de Marsella, i a les illes que es troben entre la Toscana i Còrsega: Gorgona, Capraia, Elba, Pianosa, etc.
La difusió del cristianisme, entre els segles IV i V, induirà als anacoretes o ermitans, que practicaven la vida ascètica en solitud, a establir-se a illes petites mediterrànies. El primer exemple conegut a occident és el de Martí de Tours. Fou expulsat de la seva ermita benedictina de Milà i s’instal·là a l’illot Gallinara, al sud-oest de Gènova. Posteriorment, es fundaren monestirs en nombroses illes o illots: a les de Capraia, Gorgona i Montecristo del Tirrè. També hi havia un monestir a Saint-Honorat a l’arxipèlag de Lérins, a la costa de Canes (França). A l’arxipèlag de Cabrera també s’hi instal·là una comunitat monàstica que cercava l’aïllament i el refugi; perseguien la solitud amb Déu. El model que calia seguir era els dels monjos orientals, que fugiren de les distraccions i de les temptacions de les ciutats per viure solitàriament al desert. Molts de monjos, cercant el retir, cercaven un desert a la mar i es començaren a fundar monestirs a les petites illes mediterrànies.
L’aïllament que proporcionen les illes s’ha emprat per protegir els espais continentals de les epidèmies propagades pel transport marítim i pels intercanvis comercials. Europa va viure crisis epidèmiques violentes a causa de la pesta negra de mitjan segle XIV. L’illa-llatzeret ha estat una figura insular repetida a la mar Mediterrània. A Venècia, es va seleccionar Santa Maria di Nazaretto, un illot de la llacuna, per exercir la funció de llatzeret. A Menorca, es va construir un gran llatzeret entre 1793 i 1807, en una petita península a l’entrada del port de Maó. Més tard, per tal d’aconseguir el seu aïllament total, es va excavar un canal de separació a l’istme que la unia a terra ferma. Avui dia, és una altra illa del port de Maó. Al port de Trapani, a Sicília, es va bastir un nou llatzeret a l’illot de Sant Antoni.
La situació de seguretat i prosperitat a les petites illes mediterrànies, fins al final de l’Imperi romà, canvia radicalment durant els primers segles de l’edat mitjana. Les incursions bàrbares del segle V, les dels sarraïns del segle VII al XIII, seguides dels saquejos i devastacions de les barbaresques, en el XVI i XVII, foren un obstacle per a qualsevol desenvolupament costaner de les societats insulars. Aquests constants enfrontaments provoquen que moltes de les illes petites romanguin deshabitades, i es comencin a construir estructures defensives. Des de simples torres o talaies, que servien per donar l’avís a la població quan s’apropaven les flotes de Barbaria, o també construcció de castells. En són exemple les torres que envolten Mallorca, el castell de Cabrera, les murades d’Eivissa, el Fort de Sant Felip de Menorca.
El litoral Mediterrani es desfà, moltes vegades, en illes, illots i esculls, sovint perillosos per la navegació i en molts de casos són causants de naufragis. Els naufragis són especialment nombrosos al voltant de les illes petites. Podem citar ells derelictes de: la badia de Marsella, l’arxipèlag d’Hyères, les illes Ligurs, les Pontines i les illes Eòliques. Els derelictes de les illes Balears també són molt nombrosos: a l’illa del Sec, a la Dragonera, als Freus de Formentera, etc. No és estrany que molts dels fars d’ajuda a la navegació siguin instal·lats a les illes o als illots pròxims al litoral. Sa Dragonera, actualment, disposa de dos fars: el de Llebeig i el de Tramuntana. El far de l’illa dels Penjats i el de l’illa d’en Pou, ambdós als Freus de Formentera, vigilen als navegants. Un far emblemàtic està situat al sud-est de Menorca, a l’illa de l’Aire. Moltes més són les illes que tenen un far instal·lat: cap de n’Ensiola i na Foradada, a l’arxipèlag de Cabrera; illa de sa Bleda Plana, illa de sa Conillera i illa des Vedrà a Eivissa.
L’illa-presó és freqüent al llarg de la història, combinant la reclusió amb l’aïllament. Ja en el període romà, l’any 2 aC, l’emperador August relegà la seva filla Júlia, acusada de conducta escandalosa, a l’arxipèlag de les Pontines, a Pandataria, l’actual Ventotene. El castell d’If, famós per ser la presó del comte de Montecristo a la novel·la d’Alexandre Dumas, hi tancaren milers de galiots protestants després de la revocació de l’Edicte de Nantes el 1685 i nombrosos presos polítics durant el segle XIX. La presó de Santo Stefano, a les illes Pontines, és una estructura penitenciària monumental, construïda a finals del segle XVIII.
La capitulació de Dupont de l’Étang a Bailén, l’any 1808, va suposar la reclusió de més de quinze mil homes francesos als pontons de Cadis. La repatriació dels soldats no es va produir. Alguns foren traslladats a les illes Canàries i als altres les volien dur a Cabrera. Les autoritats mallorquines es negaven a la deportació per motius humanitaris i sanitaris, però també per por que un atac francès tingués el suport dels excombatents deportats. Finalment, com que els francesos no volgueren intercanviar presoners, s’abandonaren uns 11.800 soldats a Cabrera Gran.
L’illa d’Asinara, a Sardenya, l’any 1885 fou la ubicació d’una estació sanitària; al mateix temps s’habilitava una colònia-presó agrícola a la mateixa illa. Durant la Primera Guerra Mundial s’emprà com a presó, on 24.000 austrohongaresos foren desembarcats i quedaren reclosos en condicions espantoses. Asinara va mantenir la funció de presó fins que es va declarar Parc Nacional, el 2002.
Al segle XX, sota el règim feixista italià, les illes menors van ser residències forçoses i d’exili polític. Ponza, Ventotene, Lipari, Ustica, les Tremiti… A l’illa de Sant Domingo es deportaren homosexuals des de 1938 fins al 1940. A altres illes hi abandonaven opositors polítics i persones perilloses per la “moral pública”.
Actualment, en el segle XXI, les tragèdies migratòries a la Mediterrània i l’establiment actual de camps de detenció a Malta, Lampedusa o a Lesbos han reactivat la fosca imatge del confinament insular. Els que estam picats d’illa no podem ni volem consentir que les illes, siguin petites o grans, siguin llocs per aïllar, reprimir, o abandonar éssers humans.
