Els bancs girats tots cap a la trona des d’on la Sibil·la cantarà. Encens. Música sacra. Ciris i espelmes. Una corona de llum al voltant de la trona. Un focus morat a l’angelet. Teles blanques. L’escengrafia del Convent, delicadíssima, tan efectista com senzilla, sembla adaptar-se com anell al dit als sons austers i adusts de la profetessa, que està a punt de sortir.
Abans, la veu de Mercè Pinya ens explica el valor del cant atàvic, la seva vinculació amb la tradició de segles i la necessitat de preservar-lo com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat.
I de sobte, l’orgue retrona eixordador enmig de les voltes marcant el pas triomfant de la sibil·la Montse Mozo, a qui obre pas enmig d’un camí franquejat per ciris cilíndrics immensos una escolaneta orgullosa. Quan són davant l’altar, l’escolaneta volta cap a la dreta, encaminada ja cap a la trona, i la Sibil·la, espasa en mà, solemne, fa una reverència davant la figura sagrada.
I continuen, totes dues, cap a l’encimbellament des d’on Montse Mozo projectarà la seva veu vellutada i potent de soprano. Una petita travelada de l’escolaneta, just abans. La Sibil·la cedeix l’espasa a la seva ajudant per poder pujar millor l’escaleta de caragol, però ni així pot evitar el suco. Recuperada l’espasa, s’eleva poderosa i amenaçant, digna i tel·lúrica, terrenal i celestial mentre espera el silenci de l’orgue. Que arriba, que es fa, que tremola dins l’aire encensat, dins les pupil·les expectants dels qui han acudit al Convent a sentir la Sibil·la alternativa, fora de dia, però al seu lloc.
Magistral en la gestió dels tempos, fa el silenci la soprano i comença amb les paraules estremidores que tants sabem de memòria: “El jorn del judici…”. Els melismes despullats de qualsevol altre artifici que no sigui la veu de Montse Mozo i la potencialitat reverberatòria del temple del Convent s’enfilen amunt cap al canó de fosca i tenebra. Estrofes, interludis i atenció màxima. De sobte una piuladissa d’ocells sorprèn els qui l’any passat no havien acudit a la Sibil·la alternativa del Convent. Aviat comprenen que és una aportació més de l’organista Bàrbara Duran, tota sonoritat, tota sororitat, tota grandesa.
El bucle s’acaba i tornam al principi, al jorn del judici. El judici de déu totpoderós, si és, i el judici dels qui no voldran comprendre que la Humanitat som tots, mentre entre enveges i gelosies perdem l’essència d’un debat interessantíssim que ens ha de fer créixer com a poble que se sap estimar.
