Entre bambalines
Fa deu dies al Teatre de Petra vam tancar un capítol preciós, intens i molt necessari. I parl en primera persona del plural perquè he començat a formar part del personal fixe del Teatre de Petra, i aquesta nova etapa m’ha confirmat l’opinió que tantes vegades he compartit, però que mai està de més recordar, una realitat que sovint passa desapercebuda: la força immensa que pot tenir el teatre fet des del i per al poble. En un moment en què la cultura sembla cada vegada més centralitzada i condicionada per grans circuits comercials, on sembla que res del que puguem fer nosaltres des de companyies o sales més petites pot destacar, experiències com la que vivim aquí demostren que la creativitat i el compromís no entenen de geografies ni de pressupostos desorbitats.
Aquests mesos de març i abril, des del teatre s’ha estrenat i s’ha duit de gira una producció pròpia de teatre musical inspirada en L’òpera dels tres rals de Brecht, adaptada i dirigida per Pep Lluís Gallardo, amb arranjaments musicals de Xavier Gelabert. El resultat ha estat molt més que una simple reinterpretació: ha estat una aposta valenta, arrelada i contemporània. La proposta ha sabut combinar el respecte pel text original amb una mirada actual, connectant els conflictes socials i polítics que planteja l’obra amb la realitat que vivim avui.
Un dels aspectes més destacables del muntatge ha estat la seva naturalesa híbrida: una mescla perfecta entre talent professional i amateur. Aquest equilibri, lluny de ser un handicap, s’ha convertit en la seva principal virtut. El compromís, la passió i la il·lusió dels intèrprets han elevat el projecte fins a convertir-lo en una proposta semiprofessional d’alt nivell. Les actuacions, tant vocals com interpretatives, han estat excel·lents, demostrant que la qualitat no és exclusiva de les grans produccions, sinó que pot néixer també en espais més modestos quan hi ha dedicació i confiança.
Aquesta experiència m’ha fet reflexionar profundament sobre la importància, com he dit al principi, del teatre fet pel poble i per al poble. No es tracta només d’oferir espectacles, sinó de generar espais de trobada, de diàleg i de pensament crític. El teatre, en aquest sentit, esdevé una eina poderosa per entendre el món que ens envolta i per qüestionar-lo. Quan una producció com aquesta arriba al públic, no només entretén, sinó que interpel·la, incomoda i convida a la reflexió.
També és fonamental posar en valor la confiança en els nostres professionals. Massa sovint es tendeix a mirar cap enfora, a pensar que el talent ve de lluny, que aquell director o professor de teatre que ens acompanya «no sap de què parla», quan en realitat tenim creadors, directors, músics i intèrprets amb una capacitat enorme ben a prop. Apostar per ells (per nosaltres) no és només una qüestió de suport cultural, sinó també de construcció d’identitat i de cohesió social. Quan un poble confia en els seus artistes, està invertint en el seu propi relat.
A més, dur a escena peces que ens fan reflexionar sobre la situació política actual és més necessari que mai. Vivim temps convulsos, marcats per incerteses, desigualtats i tensions socials. En aquest context, el teatre pot actuar com un mirall incòmode però imprescindible. Adaptar una obra com L’òpera dels tres rals i portar-la al nostre present és una manera de recordar que moltes de les problemàtiques que ens afecten no són noves, però sí urgents. El poder, la corrupció, la precarietat o la manipulació continuen sent temes plenament vigents.
La cultura no és un luxe, sinó una necessitat. I, fins i tot des d’un poble petit, es poden generar projectes amb una gran capacitat de transformació. Només cal voluntat, confiança i un compromís real amb allò que es fa. Perquè, al cap i a la fi, el teatre no és només un escenari: és una manera de mirar-nos i de comprendre’ns com a societat.
