Rosa Fornés Ramon (Portocristo, 2004) és estudiant de medicina i Kàtia Martí Soler (Solsona, 2006) estudia animació sociocultural. Plegades han emprès un dels viatges de les seves vides. Són a Uganda, on col·laboren amb el centre social de Kyamazima que dona aixopluc a una seixantena d'infants que per un motiu o un altre, no poden anar a l'escola reglada. Ara han engegat una campanya per recaptar 4.900 euros, una quantitat que ajudaria a assegurar el futur del centre.
Com decidiu partir cap a Uganda? En teníeu coneixements previs, del país, o d’aquest centre social que ara voleu ajudar?
La decisió de venir a Uganda va néixer de les ganes de viure una experiència de voluntariat i de conèixer una realitat diferent de la nostra.
Kàtia: Jo vaig decidir venir perquè tenia moltes ganes de fer un voluntariat. Ja havia viatjat anteriorment a altres països d’Àfrica i em feia il·lusió descobrir un nou destí. Em vaig decidir per Uganda perquè moltes persones m’havien parlat molt bé del país, tant per la bellesa dels seus paisatges com per la seva gent.
Rosa: Feia molts anys que em feia il·lusió viatjar a l’Àfrica per fer un voluntariat. Fa uns mesos vaig contactar amb una al·lota que coneixia de l’institut i que sabia que ja havia viscut aquesta experiència. Va ser ella qui em va recomanar tant el destí com l’agència a través de la qual ho podia gestionar. Em va explicar que, per a ella, Uganda havia estat el destí més especial, el lloc on havia viscut l’experiència més autèntica. Pel que fa al centre social, cap de les dues no el coneixíem abans de venir. Quan vàrem arribar a Uganda, l’organització ens va assignar el centre de Kyamazima i, sincerament, no podríem estar més contentes de ser aquí. Es tracta d’un centre social on cada dia acudeixen prop de seixanta infants que, per diferents motius, no poden assistir a l’escola. Alguns no hi poden anar perquè les seves famílies no disposen dels recursos econòmics necessaris; d’altres viuen situacions familiars molt complicades i, en alguns casos, fins i tot han perdut els seus pares. Els directors del centre, Jimmy i James, es dediquen a mantenir el centre en funcionament i a cercar constantment maneres de fer-lo créixer, progressar i oferir millors oportunitats als infants. Treballen constantment per aconseguir recursos, millorar les instal·lacions i garantir que els nins i nines rebin l’atenció i l’educació que necessiten. Molts dels nins i nines que han perdut els pares o que no tenen ningú que se’n pugui fer càrrec viuen amb en James a casa seva. Els ha acollit proporcionant-los un lloc on viure, aliment, cura i l’acompanyament que necessiten per créixer. Al centre hi treballen dues professores que dediquen la seva vida a cuidar aquests infants i a oferir-los molt més que educació. Els transmeten valors, afecte, estabilitat i esperança.
Heu anat allà a través d’una ONG? O de manera particular? Quina ha estat la vostra tasca allà? Quant de temps hi estau i què hi feis? Combinau la tasca solidària amb el viatge més de plaer o turístic?
No hem vingut ni a través d’una ONG directament ni tampoc de manera completament particular. Hem organitzat aquesta experiència mitjançant Cooperating Volunteers, una agència que posa en contacte persones voluntàries amb diferents projectes socials a diferents països. Cal diferenciar, però, dues entitats. D’una banda hi ha Cooperating Volunteers, que és l’agència encarregada de gestionar els voluntariats i coordinar els voluntaris. De l’altra, hi ha Cooperating NGO, que és l’ONG que dona suport als diferents projectes socials on després s’incorporen els voluntaris. Tot i que treballen conjuntament, són dues organitzacions diferents. Nosaltres hem vingut durant un mes a Fort Portal, a Uganda, i col·laboram al centre social de Kyamazima. La nostra principal tasca ha estat donar suport a les professores durant les classes, ajudant-les amb les activitats educatives i l’atenció als infants. Però, sobretot, hem intentat aportar-los temps de qualitat, afecte i moments de desconnexió de les situacions difícils que molts d’ells viuen en el seu dia a dia. Cada jornada intentam preparar activitats diferents perquè els infants aprenguin i gaudeixin. Hem organitzat jocs, hem ballat, hem fet activitats d’aigua, hem pintat. La nostra rutina és anar cada matí, de dilluns a divendres, al centre de Kyamazima. Els horabaixes els aprofitam per conèixer altres projectes amb els quals col·labora Cooperating Volunteers, com ara centres d’acollida, escoles o altres iniciatives socials de la zona. Els caps de setmana sí que hem aprofitat per visitar altres zones d’Uganda. Hem fet algunes excursions i hem vist molts animals i paisatges. Tot i això, sempre que tenim l’oportunitat continuam visitant els infants del centre. De fet, alguns caps de setmana hem tornat a veure’ls per passar una estona amb ells i jugar a futbol.
Explicau-nos amb detall quines són les coses que es podran fer amb els doblers recaptats.
Volem recaptar 4.900 €, una quantitat que ens permetrà impulsar diversos projectes essencials per garantir la continuïtat i el creixement del centre. Concretament, aquests recursos es destinaran a: mantenir les dues professores del centre, el sou de les quals ja no es pot assumir amb els recursos actuals. Sense aquest suport, els infants quedarien sense docents i, en conseqüència, sense l’educació que reben cada dia; instal·lar electricitat al centre, una necessitat bàsica que permetrà millorar tant les condicions d’aprenentatge dels infants com el funcionament diari de les instal·lacions; finalitzar i equipar un nou edifici que acollirà dues aules destinades a la formació de dones adultes de la comunitat. En aquest espai podran aprendre oficis com la costura i la perruqueria, adquirint una professió que els permeti generar ingressos i oferir un futur millor a les seves famílies. Per fer-ho possible, també serà necessari adquirir tot el material necessari i contractar professores especialitzades. Si totes les persones a qui ha arribat aquesta iniciativa hi aportàssim una petita quantitat -entre1 i 5 €, el que ens costa un cafè, una cervesa o un gelat- una despesa que, afortunadament, per a molts de nosaltres és gairebé insignificant, i que conjuntament significaria un canvi real. Pot contribuir a fer que aquest centre social sigui cada vegada més autosuficient i a crear oportunitats perquè la comunitat local pugui construir un futur més digne.
Si no vaig errat, estudies medicina, té relació amb els teus estudis el viatge? En cas negatiu, també, quines necessitats has detectat a la població? Hi ha instal·lacions sanitàries suficients? Els medicaments necessaris arriben amb fluïdesa?
Sí, estic estudiant Medicina i, de fet, amb Cooperating Volunteers hi ha l’opció de fer un voluntariat sanitari. Tot i això, vaig decidir no escollir-lo perquè sentia que volia conèixer de més a prop el dia a dia de la gent i entendre la seva realitat més enllà de l’àmbit mèdic. Vaig triar treballar amb infants perquè creia que serien ells qui millor em podrien mostrar la realitat del país, i estic molt contenta d’haver pres aquesta decisió. Els nins et deixen entrar al seu món amb una transparència i una autenticitat que difícilment trobes en altres contextos. Sense gairebé dir res, t’expliquen com viuen, com juguen, com comparteixen el poc que tenen i com afronten les dificultats amb un somriure. Una de les coses que més m’ha impactat és l’afecte que es tenen entre ells. Malgrat les mancances materials, es cuiden, es protegeixen i ho comparteixen absolutament tot. És una lliçó de generositat i d’humanitat que costa descriure amb paraules. Pel que fa a les necessitats que he pogut observar, una de les més evidents és la manca d’higiene bàsica, un problema que encara afecta moltes comunitats d’Uganda. Per a nosaltres, rentar-nos les mans amb sabó, raspallar-nos les dents o beure aigua potable són gestos quotidians que fem sense pensar-hi. Aquí, en canvi, són coses que moltes famílies no poden garantir cada dia. Molts infants no tenen accés regular a sabó, aigua potable, raspall ni pasta de dents. Sovint duen la mateixa roba durant dies perquè no en tenen una altra per canviar-se, i molts ni tan sols disposen de roba interior. Els banys acostumen a ser simples letrines comunitàries, sense aigua corrent ni unes condicions mínimes d’higiene. Tot això afavoreix la propagació de malalties infeccioses i parasitàries que, amb unes mesures bàsiques de prevenció, serien fàcilment evitables. Una altra realitat molt dura és la higiene menstrual. Moltes nines no tenen accés a compreses ni a cap altre producte d’higiene femenina. A més, continua sent un tema del qual es parla molt poc, de manera que moltes viuen la primera menstruació amb desinformació, vergonya i por. Com a conseqüència, moltes deixen d’anar a l’escola perquè no disposen dels recursos necessaris per gestionar-la amb dignitat. Hem pogut veure iniciatives per a millorar aquest problema. Algunes escoles estan començant a construir espais sanitaris exclusius per a les nines i a facilitar-los material d’higiene menstrual. Pel que fa a l’assistència sanitària, l’accés continua sent molt limitat, especialment a les zones rurals. Els centres de salut sovint disposen de pocs recursos i els professionals treballen amb moltes dificultats. Quan un infant emmalalteix o es fa mal, moltes famílies ni tan sols poden assumir el cost del transport fins a l’hospital. I, un cop hi arriben, no sempre hi troben els medicaments o el material necessari per al tractament. Això fa que malalties que, per a nosaltres, serien fàcilment tractables acabin tenint conseqüències molt greus. Aquesta experiència m’ha fet entendre que la salut no depèn només dels hospitals, dels metges o dels grans avenços mèdics. Comença molt abans: amb l’accés a l’aigua potable, a una higiene bàsica, a una alimentació adequada, a l’educació i a unes condicions de vida dignes. Abans de parlar de grans tractaments, encara hi ha llocs on el primer repte és garantir les necessitats més bàsiques perquè moltes malalties es puguin prevenir des del seu origen.
Heu parlat amb la gent ugandesa de les seves necessitats? Hi percebeu, sobretot entre els joves, el somni europeu, de deixar el país per trobar una vida millor? O hi ha una consciència d’intentar prosperar com a persones i com a país allà mateix?
El problema que apareix de manera més recurrent és, sens dubte, la pobresa, molt lligada a la dificultat d’accedir a una feina estable i digna. Aquesta situació està estretament relacionada amb les limitades oportunitats educatives. Una part important de la població no pot completar una formació suficient, fet que redueix les possibilitats d’obtenir un ofici qualificat i ben remunerat. Respecte al «somni europeu», és veritat que alguns nins i joves expressen el desig de conèixer Europa. Són conscients que els països europeus ofereixen més oportunitats laborals, una millor qualitat de vida i un accés més fàcil a serveis com l’educació o la sanitat. Ara bé, també són conscients que aquest objectiu és molt difícil d’assolir. Les dificultats per obtenir visats o permisos de residència, juntament amb el baix nivell educatiu d’una part de la població i la manca de recursos econòmics, fan que emigrar sigui una possibilitat molt limitada. La gran majoria no somia a marxar definitivament del seu país, sinó a prosperar a Uganda i contribuir a millorar la realitat de la seva pròpia comunitat. Estimen el seu país i la seva cultura. Molts ens expliquen amb il·lusió que volen ser metges, infermeres, professors, advocats, enginyers o emprenedors. No ho expressen només com una aspiració personal, sinó també amb la voluntat de poder ajudar la seva família, crear oportunitats per als altres i fer créixer el seu país. En aquest sentit, l’accés a una educació de qualitat i a una formació professional esdevé un dels factors clau perquè aquest futur sigui possible. Aquesta és precisament la filosofia amb què treballen Cooperating Volunteers i Cooperating NGO. Lluny d’imposar solucions des de fora, donen suport a projectes locals impulsats i dirigits per persones de la mateixa comunitat, que coneixen de primera mà la realitat del territori. L’equip manté reunions periòdiques amb aquests responsables locals per escoltar quines són les necessitats reals de la població i decidir conjuntament quines actuacions tenen un impacte més útil i sostenible. Creiem que aquesta manera de cooperar és fonamental, ajudar a que els locals tinguin les eines, les oportunitats i els recursos necessaris per construir el seu futur allà on han nascut.
Molta de gent que hi va de viatge queda tocada pel mal d’Àfrica, una espècie de síndrome que fa que tenguin la necessitat de tornar-hi. Serà el vostre cas?
Totes dues: Sí, sense dubte tornarem. Voldrem retrobar-nos amb les persones d’aquí.
Rosa: Ara, valorant des de la meva experiència personal, vull dir que els nins amb qui he compartit aquest mes són persones a qui admir. Entenen la felicitat d’una manera molt diferent de la nostra, molt més senzilla. Són persones tan petites, però amb una gran capacitat de crear un impacte en els altres. Sense saber-ho, m’han deixat aprenentatges molt valuosos que canviaran la manera com miraré moltes coses a partir d’ara: Quina sort tenim de poder preocupar-nos per coses que van molt més enllà de la supervivència i de les necessitats vitals més bàsiques. Quina sort que algunes de les nostres preocupacions siguin no saber de què volem dinar avui, i no preguntar-nos si avui podrem fer, almenys, una menjada. Que ens preocupi que s’hagi esgotat la samarreta que volíem comprar, i no haver de dur cada dia l’única samarreta que tenim, plena de forats. Que ens preocupi arribar tard a l’escola, i no haver de caminar dues hores per arribar-hi i dues més per tornar a casa. Que ens queixem perquè el nostre matalàs no és prou còmode, i no perquè tota la família hagi de dormir a terra. Que ens desesperi haver d’esperar mitja hora perquè ens atenguin a la consulta del metge, i no perquè mai hàgim tingut accés a una visita mèdica. I no, això no vol dir que no tinguem dret a queixar-nos del que ens preocupa o ens incomoda. Tampoc es tracta de comparar patiments ni de restar importància a allò que vivim. Es tracta, simplement, d’aturar-nos un instant i prendre consciència de la sort que tenim que les nostres preocupacions siguin aquestes. De mirar la nostra realitat amb més gratitud i valorar tot allò que massa sovint donem per descomptat. Això és, probablement, el que m’enduc d’Àfrica. Per tot això, sí, voldré tornar-hi i, especialment, a Uganda. Perquè hi ha llocs que t’agraden, i n’hi ha d’altres que et canvien. Uganda, per a mi, ha estat un d’aquests llocs.
Voleu afegir res més?
Sí, ens agradaria agrair a totes les persones que heu dedicat uns minuts a llegir la nostra història. I, molt especialment, gràcies a totes les persones que heu decidit aportar el vostre granet d’arena.
