Entre la bota i la bandera: la vergonya d’una actuació policial que va intentar silenciar una jornada històrica. *Imatge generada per IA
«Artículo 21. 1. Se reconoce el derecho de reunión pacífica y sin armas. El ejercicio de este derecho no necesitará autorización previa. 2. En los casos de reuniones en lugares de tránsito público y manifestaciones se dará comunicación previa a la autoridad, que sólo podrá prohibirlas cuando existan razones fundadas de alteración del orden público, con peligro para personas o bienes.»
«Artículo segundo. –Son actos contrarios al orden público: a) Los que perturben o intenten perturbar el ejercicio de los derechos reconocidos en el Fuero de los Españoles y demás Leyes fundamentales de la Nación, o que atenten a la unidad espiritual, nacional, política y social de España. […] d) Los que originen tumultos en la vía pública […].»
Dos textos que aborden el mateix concepte des de dues èpoques oposades, quin diríeu que defineix o defensa millor l’actuació dels cossos policials a la manifestació històrica del passat diumenge 26 de juliol a Palma? El primer està extret de la vigent Constitució espanyola (1978) i el segon de la Llei d’Ordre Públic de 1959, tan sols vint anys de diferència.
Escric aquestes línies amb una barreja d’emocions… ràbia, tristesa, coratge, esperança i també alegria. Aquesta setmana passada ha estat intensa al panorama de Mallorca en molts d’aspectes, i per això, molts hem viscut una autèntica muntanya russa. Després de riure, ballar i plorar acomiadant-nos de Joan Roca i de la darrera edició del Mobofest (sense haver-ho superat), els mallorquins vàrem envair Ciutat amb banderes, pancartes, crits i tambors. El missatge no era gaire difícil de comprendre, defensar que Mallorca, la nostra illa, està al límit i necessita actuacions valentes que permetin contrarestar el que es denominà com “la gallina de los huevos de oro” que se’ns va imposar; perquè aquells que diuen que vivim del turisme, no saben o no volen veure que el turisme viu a costa de nosaltres, dels residents, mallorquins i mallorquines, però també de tota mena de procedències.
Enfront de qui afirma que repetim discursos infundats “com un lloro”, idò que sàpiga que més de 70.000 persones repetiren com a “lloros” aquesta consigna. Perquè ja no es tracta d’opinió, són realitats científiques, són vides humanes, són llocs reals… és tot això el que està en joc. 70.000 persones no són quatre rates avorrides un diumenge horabaixa, ni tampoc una mostra no significativa de la població (com es va afirmar a l’edició passada); és la voluntat de tot un poble per canviar les coses i defensar que no anam per bon camí.
Els mitjans es fan ressò de la notícia, fins i tot els estatals, però quina és aquesta notícia? La quantitat desbordant de persones majors, infants, joves, treballadors… que demostraren que a canvi de la riquesa d’uns pocs, la resta en patim les conseqüències; no, aquesta no. La notícia de totes les portades i que omple la boca de periodistes i polítics, però, són les càrregues policials injustificades i desproporcionades, que, una vegada finalitzada la manifestació, es varen dur a terme. Relats n’hi ha molts, però veritat només n’hi ha una. I aquesta veritat la verem en primera persona tots els participants de la protesta: quan la gent començava a sortir del recinte davant La Seu (en el qual ja hi havia hagut alguns incidents perquè tancaren l’accés), desenes d’efectius policials varen formar una cadena humana (talment Es Trenc) bloquejant el pas de tot aquell que simplement volgués passar per l’avinguda d’Antoni Maura. A qui protegien?, als manifestants? (com ells afirmen). Contra qui reaccionaven? (si no hi va haver cap incident en tot el transcurs de la manifestació, llevat que cantar La Balanguera es consideri alterar l’ordre públic). Quin motiu varen trobar per considerar convenient agredir a manifestants i periodistes? Jo ho desconec.
Al cap, però, hi tenc una teoria. Una teoria que precisament es lliga de forma directa amb l’èxit rotund de la marxa (perquè les imatges no menteixen, ni les dades tampoc). No seria cap desbaratament imaginar que aquesta performance iniciada i instigada pels cossos policials fos perquè els titulars de l’endemà no fossin «Desenes de milers de persones protesten a Palma en contra del model turístic», sinó que la majoria han estat (aquests no me’ls invent): «Les càrregues policials de la manifestació més gran contra la saturació turística corren com la pólvora per Europa» o «La Policia Nacional rebenta la marxa contra el turisme massiu a Mallorca: càrregues, ferits i crisi política».
I al final, el crit era unànime: “vergonya!”. Vergonya de qui se suposa que ens ha de protegir, ens agredeix; vergonya de qui hauria de vetllar pel nostre benestar i defensa l’especulació; vergonya d’un model forçat que ens fa fora; vergonya que se’ns intenti tapar i menysprear; vergonya, al cap i a la fi, que ningú (a hores d’escriure aquest article) hagi fet explicacions; i vergonya perquè si ens carregam el nostre territori, la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra gent, què quedarà?
Doncs aquesta barreja d’emocions ha explotat així, d’esperança no n’he parlat gaire, però també s’ha de dir que n’he tengut. Quan vàrem començar a caminar pels carrers de Palma, quan miraves a davant i darrere i no veies ni principi ni final, aquí sents el coratge, un sentiment que no ens robaran tan fàcilment. Més de sis dècades després d’aquella Llei d’Ordre Públic de 1959, el poble de Mallorca va sortir al carrer a exercir un dret democràtic indiscutible. La pregunta, idò, ja no és quina llei va inspirar l’actuació policial d’aquell diumenge, sinó si aquells que ens governen estan disposats a protegir Mallorca o si continuaran defensant els interessos dels qui la consumeixen.
