Imatge: fotograma de la pel·lícula Ratatouille
Darrerament, he dedicat més temps a pensar en tot allò que, amb la passa del temps, es perd. Paraules, dites, cançons, menjars… Em va passar fa un parell de setmanes que vaig anar a un restaurant de menú i vaig provar per primera vegada, després de disset anys vivint a Mallorca, burballes. I vaig tenir una conversa amb uns amics mallorquins i molts em van comentar que feia anys que no en menjaven i que era un d’aquells plats que cuinaven les seves padrines. I vaig pensar: Per què no et cuines un bon plat de burballes? Qui cuinarà aquest plat quan la teva padrina ja no hi sigui?
És una realitat que els meus contemporanis, i jo mateixa, economitzam el temps dins la cuina. Per una part, per l’indubtable fet que la vida d’avui dia ens empeny a una immediatesa fins i tot a l’hora de seleccionar el nostre menú diari. També pot tenir part de raó la peresa, perquè som conscients que la cuina de les padrines requereix temps, almanco més del que t’exigeix un plat de macarrons.
Jo, com a persona que no ha crescut amb “menjar de la padrina”, reivindic aquesta cuina que tanta enveja em produeix quan xerr amb els que fins i tot estan cansats dels dinars familiars dels diumenges. D’aquells que tenen tota una llista de plats preferits fets per elles i que, quan la padrina ja no sigui, menjars que enyoraran i que mai tendran el mateix gust. Però si mateix, en guardes la recepta?
Vull pensar que la pèrdua d’aptituds culinàries és més una conseqüència de la societat en la qual vivim més que per culpa individual. Però som conscient que en obrir la gelera sempre pens primer en l’opció més fàcil. Ho has pensat mai? T’has adonat de com això dels menjars preparats dels supermercats ha deixat de ser una novetat per convertir-se en la normalitat? O que cada vegada hi ha més serveis de menjar a domicili? Què pensen les padrines al respecte? És evolució o retrocés? Ara sembla que els coneixements adquirits, generació rere generació, s’han perdut en un tancar i obrir d’ulls.
Idò no tenc respostes, només dues recomanacions que et deixaran amb molta gana. Però que sobretot, que et faran reflexionar sobre el menjar que ens envolta i sobre el que tenim al nostre imaginari, aquell que com al crític culinari de la pel·lícula de Ratatouille t’evoca un moment de la teva infantesa.
La memòria culinària, però, no només viu dins les cases, sinó també als comerços, als mercats i als barris. I així com es perden receptes, també es perden oficis i espais que ajuden a transmetre-les i a mantenir-les vives. Si et faig pensar en el teu forn de confiança, quin em nomenaries? En tens un? Perquè per desgràcia segur que ja hi ha joves i no tan joves que el pa el compren només al supermercat. Doncs la primera pel·lícula documental que et recomanaré es diu La Vida Dolça (Marta Alonso, 2012) que fa un retrat íntim d’en Miquel Pujol, al cel cia, i del tancament del seu forn mític a Palma: El Forn de sa Pelleteria. Aquest establiment va tancar les portes l’any 2012, després de tota una vida de forner.
Els seus fills no volgueren continuar a aquell moment amb el llegat familiar, i davant això som pare afirmava que havien estat més llestos que ell. És clar que per a ningú és desconegut el fet que la feina de forner no és un passeig i aquell home ja estava raonablement cansat.
En Miquel era tot un artista i reivindicava els milers de possibilitats que et dona el forn, provar receptes noves, sense por. Precursor d’ensaïmades salades, i no només amb sobrassada, sinó fins i tot amb llom!
Deu anys després, l’any 2022, els fills van obrir un forn al Son Ferriol amb el nom d’aquest documental.
La següent recomanació és un altre curtmetratge, però aquest ens transporta a l’illa veïnada, a Menorca. L’any 2022 un jove menorquí va guanyar el premi a Millor Jove Xef Europeu reinterpretant una recepta tradicional que segur que has menjat qualque pic. Però el documental no va d’aquest premi, sinó d’ell tornat a ca seva. I el podem observar al seu hàbitat natural amb el seu hort, la seva padrina i els seus amics.
Durant gran part del curt el xef reivindica el “menjar de pobre” que segur que coneixes més d’un plat de la gastronomia illenca amb orígens humils, però que en realitat són patrimoni cultural. Perquè moltes d’aquestes receptes no només alimentaven: també parlaven d’un territori, d’una manera de viure i d’una època. I precisament perquè moltes requereixen temps, cura i transmissió familiar, cada vegada es cuinen menys. Algunes ja s’han perdut, i d’altres només continuen vives gràcies a padrines que encara les recorden i les continuen fent.
Sa cuina dels records (Àlex Arroyo, 2023) xarra exactament d’això: de memòria, identitat i tradició a través del menjar. I, per cert, si et demanes quin plat era el que va reinterpretar al concurs que li va fer guanyador va ser l’albergínia farcida.
Visca el treball dels forners i les forneres, visca la cultura culinària d’aquesta terra, i visca el menjar casolà. Però sobretot i més important, visquin les padrines. I si encara ets a temps: guarda les seves receptes!
