Un llibre no ha de penjar de cap mà. Imatge generada per intel·ligència artificial
A l’horitzó ja es comencen a entreveure alguns rajos de llum al final del túnel, arriba la recta final de segon de batxillerat i precisament aquesta setmana us vull xerrar d’educació, però no el tipus d’educació que tots se suposa tenim per a comunicar-nos entre nosaltres, sinó l’educació que s’ensenya (o haurien d’ensenyar) a les escoles i instituts.
Hem arrancat la setmana amb una notícia de la qual aquí no se n’ha fet gaire ressò, però ens afecta més del que ens pensam: “Educació confirma el veto als autors catalans i balears en l’assignatura de valencià”; no és una broma, els sants innocents han passat fa estona. Doncs això és el que ha considerat el govern dels nostres veïns del País Valencià, censuren tots els autors no valencians a l’assignatura on casualment s’ensenya la llengua catalana, però clar, segons ells (sense ser lingüistes ni estudiosos) el català no hi té res a veure amb el que ells anomenen valencià: “el valencià passarà de ser estudiat com una variant del català a ser estudiat com una llengua pròpia, diferent del català” (Tena, 2026) per poder centrar-se en “les varietats dialectals del valencià”. Per què el que aprenen els “xiquets” ha de respondre als interessos partidistes del govern?
En quin moment de la història s’ha decidit el que és digne de ser estudiat? Sovint, durant règims autoritaris. A l’Estat espanyol, per exemple, durant la dictadura franquista, el català va ser expulsat de l’escola i de l’administració pública; no era només una qüestió lingüística: era una manera de controlar el relat, la identitat i la memòria col·lectiva. Evidentment, no vivim en una dictadura. Però la idea que el poder polític pugui decidir què és legítim estudiar i què no recorda dinàmiques que en altres moments han tingut conseqüències greus per a la diversitat cultural. Quin és el criteri que segueixen però? Tot fa pensar en la seva ideologia, l’odi incondicional al “catalanisme” i la seva idea uniformista d’un país que mai ha estat uniforme.
Aquí, això no és una cosa tan remota, el mateix passa: secessionistes que creuen en l’autonomia del “mallorquí” com a llengua independent i única que no té correspondència amb el català. Voldríeu començar a escriure com si ens haguessin pegat una pedrada al cap? ¿no creus qu’ês increíbble? (Reyal Acadèmi de sa Llengo Baléà). Jesús Tuson exposà irònicament “si a un lloc en diuen escombra i en d’altres granera bé s’ha de tractar de llengües diferents”.
Si es pensa bé, per aquesta regla de tres, tampoc s’haurien d’estudiar autors hispanoamericans, o filòsofs de l’Antiga Grècia que queden ben lluny; que jo sàpiga, de filòsofs en català n’hi ha pocs, i el més important, Ramon Llull, és un dels que s’ha censurat. O fins i tot, eliminaran del currículum de l’assignatura d’Història d’Espanya fets crucials com la Setmana Tràgica (1909) o la proclamació de la Segona República a Barcelona (1931)? Aquesta “autarquia” educativa i cultural no té ni cap ni peus.
Xerrant d’història, per què és important que s’ensenyi? Potser, molts haurien de tornar a pegar una llegida als llibres d’història que ja deuen tenir amb dos dits de pols, així veurien que el que vivim avui en molts àmbits no és tan enfora d’allò que es relata. Pareix que la història ha de ser una roda que va i torna, però hauríem d’aprendre a veure que no ha de ser així. Igualment, avui en dia, també és important que aquesta assignatura no només serveixi per aprovar, sinó que també si almenys un 1% ens quedés dins el cervell i un altre 1% el relacionàssim amb la nostra realitat, ja seria molt. Tenc la lleugera sensació que l’educació ha fallat en una cosa: encara que s’intenti ensenyar i fer entendre, l’única generació que sent nostàlgia per una època determinada és la que no ho va viure; perquè la gran majoria dels nostres padrins eren allà i diria que no ho voldrien reviure.
Què hem de fer? Com hem de respondre a aquest tipus d’atacs sense precedents? Hem de combatre la desinformació amb l’esperit crític, és un típic i tòpic, però és el nostre present i futur: en un món en què es decideix el que sabem i veiem a despatxos de polítics i ordinadors d’intel·ligència artificial, ens hem d’atrevir a anar més enllà. Potser la millor resposta no és cridar més fort, sinó llegir més endins. Valencians, llegiu a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, encara que no sigui a l’educació pública. Perquè, al cap i a la fi, “tota la meva vida es lliga a tu, com en la nit les flames a la fosca”: a la terra, la llengua i la identitat compartides.
Referències
Reyal Acadèmi de sa Llengo Baléà. (n.d.). Traduttó. S’acadèmi. https://sacademiallba.es/
Rosselló-Pòrcel, B. (1938). Imitació del foc. Edicions de la Residència d’Estudiants.
Tena, V. (2026, febrer 23). Educació confirma el veto als autors catalans i balears en l’assignatura de Valencià. El Temps. https://www.eltemps.cat/article/67028/educacio-confirma-el-veto-als-autors-catalans-i-balears-en-lassignatura-de-valencia
Tuson, J. (1998). Històries naturals de la paraula. Editorial Empúries.
