Vaig arribar a Mallorca el març de 2010, a un Manacor encara més poble. El canvi va ser brutal, estratosfèric, per una nina que arribava d’una ciutat d’aproximadament 840.000 habitants com era La Paz, Bolívia. Van ser molts canvis en poc temps i em va costar adaptar-me a la meva nova realitat.
Després de batxillerat, no tenia massa clar que volia fer, però sí que tenia clar que volia partir.
No vaig anar massa enfora. El meu amor platònic, destí de molts de mallorquins, era Barcelona. Però no era econòmicament assumible, així que em vaig decantar per Castelló. I va ser allà, coneixent l’absoluta soledat com no l’havia coneguda mai sortint d’una casa de família nombrosa, quan es va despertar dins meu un sentiment d’enyorança. No només cap a la meva família, sinó també cap aquesta terra.
Cada vegada que podia tornar a Mallorca, fos des de la finestreta de l’avió o des de la proa del vaixell, mirava l’illa de lluny i sentia pau dins meu.
Van passar anys i moltes coses entremig que van fer que Manacor deixàs de ser simplement el lloc on vivia i es convertís en el lloc on vull quedar. Però podré quedar?
Ma mare va comprar ca seva fa un parell d’anys. Jo, que des de petita m’he avesat al canvi, que la casa de la meva infantesa està dividida entre cinc propietats diferents a les quals mai podré tornar, no estava d’acord amb la seva decisió.
Ara som plenament conscients que, si ella no hagués fet aquesta compra, estaríem ofegats amb els desorbitats preus del lloguer, i li don les gràcies. Però visc amb ma mare. I encara que m’encanta, perquè tenc la sort de tenir una bona relació amb ella, qualque dia hauré de fer el pas de viure pel meu compte.
Mai he desitjat una propietat. Però desitj quedar aquí. I en aquest desitj neix la por. Tenc por d’haver construït aquest amor i haver de partir.
A vegades, cada vegada més, m’entra un sentiment de desesperança i els pensaments intrusius m’envaeixen: I si mai puc pagar un lloguer? I si quedam sense aigua? I si, per un motiu o altre, les illes deixen de ser habitables? Manacor serà la resistència? Ho dubt molt.
Quan ma mare va arribar a aquest carrer, la nostra veïnada ens va introduir a totes les veïnades. Ja n’han mort dues i ara, als nostres costats, hi ha quatre obres simultàniament. No passa res. Nosaltres també vàrem ser nouvingudes. Però no puc evitar, encara que sigui un poc hipòcrita, preocupar-me per qui arribarà i si voldrà conèixer els seus veïnats.
Pens en tot això i em fa vertigen. Perquè estimar un lloc no et garanteix poder-hi quedar.
Amb aquestes idees al cap, avui et vull recomanar un documental que xerra de qui queda i de qui se’n va. Tracta de dos germans menorquins: en Macià, cineasta que viu fora de l’illa, i en Lau, pagès que ha decidit quedar-se a Menorca. Un que no atura de recórrer món i l’altre que mai ha sortit de l’illa.
I havent sortit, una frase d’en Macià explica molt bé la necessitat de trobar un tros de ca teva mirant paisatges nous: “A Nova York totes les cases són tan altes com el Far de Favàritx”. I crec, seriosament, que la relació que es construeix amb una illa és molt diferent de la que es crea amb una gran ciutat. O és que, havent nascut a una gran ciutat, estic condemnada a voler formar part d’un poble? Com qui creix en un poble i només se’n vol anar.
Vaig llegir una crítica d’un madrileny que va escriure: «Visto desde fuera, desde ojos ajenos a esa familia y a ese localismo no me transmite absolutamente nada». I, en part, puc entendre que li passàs això. Perquè Pedra Pàtria (Macià Florit, 2021) no és una pel·lícula que t’expliqui Menorca, sinó que la sent.
És una carta d’amor a l’illa, als costums, la tradició i, sobretot, al seu germà. Des de l’enyorança, des de la llunyania. És en Macià intentant entendre què significa per a ell haver-ne partit mentre part d’ell mateix quedarà per sempre a l’illa. I crec que ho expressa molt bé amb una frase: “Els límits de l’illa són els contorns del meu cor.”
I no vull dir que sigui un film fet només per a menorquins o per illencs, però crec que si ets d’aquí, si te n’has anat, si has enyorat ca teva, la vius diferent.
I mira que jo no vaig néixer aquí. Però amb el temps he arribat a comprendre i a sentir aquest sentiment de «ca teva» tan únic. Justament quan me’n vaig anar.
