Llegir els llibres dels amics, de les persones que estimam, no sempre és fàcil. Un passa pena que el llibre que ha escrit un amic d’alguna manera el decebi, que formi part d’aquella majoria de llibres (són legió) que no són dolents però tampoc massa bons, o que directament són fallits i queden en el terreny de les bones intencions, dels desitjos mai acabats d’acomplir. Com a lector, un passa pena d’haver de dir a un amic que trobes que no se n’ha acabat de sortir, que la idea era interessant però que potser es torni a mirar això o allò. Amb això no vull dir de cap manera que els altres no puguin opinar el mateix dels llibres que escriu un mateix, per descomptat. Però al que em referesc és al fet que sempre fa de més bon exercir el criteri literari damunt els llibres dels autors amb qui no ens lliga res (preferentment si són estrangers, i millor encara si són morts fa estona) que damunt els escrits de les persones que tenim més a prop i per a les quals només tenim bons desitjos. És menys freqüent, en canvi, que el llibre que ha escrit un amic nostre sigui una gran novel·la, allò que es coneix com una obra magna, o mestra. Més que més, si es tracta d’un primer llibre. Però de vegades passa, i això és el que succeeix exactament amb Abans que vingui la fosca, de Fausto Puerto Quetglas. Una primera novel·la, sí, però quina primera novel·la, amics. Sempre dic que la literatura no té —afortunadament— res a veure amb cap competició, però a la vegada hi ha una realitat certa, i és que el talent literari és una força vital que es reparteix de manera desigual. De la mateixa manera que hi ha homes que tenen una cabellada esponerosa, n’hi ha d’altres que — com jo mateix o com en Fausto— som calbs de solemnitat i no hi ha res més a fer, tret de per ventura un viatge a Turquia. D’una manera semblant, hi ha persones que dediquen la vida a intentar escriure una obra literària, i hi tornen una vegada i una altra, sense acabar-se’n de sortir. I de cop i volta hi ha algú, com en Fausto Puerto Quetglas, que a la primera entrega ens ofereixen una novel·la magnífica, inoblidable, que farà sentir afortunats els seus lectors i que serà per a ells un abans i un després. Autocitar-se és una cosa francament lletja, però com que la gent d’Angle Editorial (una editorial que ens guarda de mentir als presentadors d’aquesta novel·la, perquè és un segell associat a l’alta literatura i per ella mateixa constitueix un segell de garantia), com que la gent d’Angle Editorial, deia, ho han fet, i han posat unes paraules meves a la contracoberta, me permetré llegir-vos-les: “Una novel·la magnífica, admirable, que crec que serà llegida i recordada amb devoció. Per damunt de tot he gaudir d’una escriptura madura, a estones majestuosa, sempre elegant i fluida, més cerebral o més sensual quan el moment ho exigeix, quasi sempre sòbria i que, en tot cas, m’ha causat un impacte fort, que estic segur que durarà molt de temps”.
Aquestes paraules són un fragment d’un correu electrònic que li vaig escriure a en Fausto després d’haver llegit la novel·la, perquè sentia que —encara de fos de manera directa i un poc desordenada— li havia de transmetre per escrit, i no amb una telefonada o un simple missatge, allò que m’havia fet sentir la lectura d’Abans que vengui la fosca. Record que també li vaig dir que ell havia tengut l’encert de néixer ja madur com a escriptor, d’haver estalviat als lectors anys i panys de temptatives i experiments. En Fausto no: en Fausto ja es presenta amb cinquanta anys fets i una novel·la incontestable. Vaig ser un dels happy few, dels feliços pocs primers lectors de l’obra, un privilegi que vaig compartir, entre d’altres, amb en Gabriel Bertotti, amb qui avui oficiam aquesta cerimònia d’altar fumat i missa de tres o quatre. Ara que hi caic, per cert, tenc l’honor de parlar en aquesta presentació al costat, o enmig, o darrere, de dos escriptors vertaderament extraordinaris, en Fausto i —deixau-m’ho dir— també en Gabriel. Si heu llegit els llibres d’en Gabriel Bertotti estic segur que estareu d’acord amb el que acab de dir, i si no els heu llegit, ja feis tard. Els trobareu a Món de Llibres, on si no?
Torn, però, a Abans que vingui la fosca. Quan em vaig asseure amb l’original sense obrir, després d’un parell d’anys d’haver-li sentit parlar a en Fausto del seu projecte, em removia el temor que he comentat abans. Com serà el llibre?, em preguntava. L’expectativa era obligatòriament alta, perquè els que coneixem en Fausto sabem que és un lector excel·lent, que a més ha demostrat que es pot assolir aquesta condició de gran lector gràcies a una intel·ligència viva i autodidàctica, sense més acadèmia que una bona llibreria ni més mètode que el de llegir un parell o tres d’hores al dia, amb una dieta lectora omnívora, en què hi entra de tot (narrativa, assaig, llibre històric, còmic, poesia), però sempre, i aquest és la secrfet, sota la més alta exigència de qualitat. La més alta exigència. El nas i l’ull de perdiguer que té en Fausto amb la literatura són quasi infal·libles, les seves prescripcions erren poquíssimes vegades. La pregunta era senzilla i a la vegada endimoniada, digna d’una bona novel·la de recerca filosòfica: hauria trobat en Fausto la manera d’imposar la seva exigència com a lector a la seva pròpia novel·la? Després de llegir les primeres pàgines vaig somriure: allò pintava bé. Després de llegir-ne vint, em va agafar com un entusiasme: allò era boníssim. En acabar la primera part, estava literalment fascinat. En arribar a un cert punt molt concret de la novel·la, que evidentment no revelarem, jo era feliç: el meu amic havia escrit una grandíssima novel·la. Una d’aquelles que els lectors recorden com eren les coses abans i després de la seva lectura.
Abans que vingui la fosca conta la història d’una investigació, d’una fuga i d’una retrobada. És una novel·la absorbent, amb una escriptura precisa, cadenciosa i ben mesurada, que ens acull i ens envolta com els discos de Bill Evans, literatura on sovint voldríem quedar a viure. Ens emociona de totes les maneres possibles: vull dir que ens posa en alerta, ens qüestiona, ens molesta, ens incomoda, però també ens commou, ens reconcilia (amb el món, amb nosaltres mateixos, fins i tot amb la condició humana), ens obliga a pensar i fins i tot ens fa riure i somriure. És difícil escapar a l’encant del personatge protagonista i al de Mathieu Renard, que us seduiran sense remei. És una novel·la que serà considerada “filosòfica”, o “d’idees”, però això no hauria de fer cap lector enrere, perquè —com passa a les millors novel·les—, simultàniament amb el silenci del pensament hi percebem el bull de la vida, un desordre emocional, intel·lectual i vital que és el desordre que ens dona força per viure, feliçment en ocasions i amargament en d’altres. I és una novel·la que ens enfronta a dilemes i preguntes de difícil resposta. Per exemple: els humans som criatures errades i decebedores, que —com opinava el filòsof Philipp Mainländer, objecte dels desvetllaments del protagonista— ens hauríem d’abstenir de les relacions sexuals per no perpetuar la nostra fallida espècie? O per contra, som éssers potser perduts i desvalguts, però dotats d’una dignitat que pot ser salvada per una força anomenada amor?
D’això, entre d’altres coses, parla aquesta novel·la. I creieu-me, és prodigiosa.
