Rafel Riera Riera (Petra, 1978) té una professió poc habitual. És l’organista de Lluc, el monestir de referència per als mallorquins. Ell estudià a Lluc piano i llenguatge musical, però va sentir sempre una inclinació natural cap a l’orgue. Així, va començar a acompanyar els Blauets com a pianista i organista, el cor al qual ell pertany des de nin. Aquesta dèria per l’orgue el portà a estudiar amb una de les organistes amb més renom dels països catalans, Montserrat Torrent. Cap al 2000 va iniciar classes amb ella, i després continuà els estudis al conservatori de Toulouse.
Com definiries aquesta obra, aquest Stabat Mater que estrenes a Manacor?
He usat la lletra del Stabat Mater tradicional. Per mi és mal de fer definir-la, és una obra que no dóna treva, com la lletra, no et dóna descans… És punyent, però a la vegada a nivell harmònic està dins un centre modal, tonal, però no es regeix per l’harmonia clàssica. Treballo molt per les dissonàncies en segones i terceres, i cantar-ho amb veus suavitza molt l’efecte. He d’admetre influències de l’escola nòrdica.
Per a quina formació vocal o instrumental has escrit aquesta obra?
Està dissenyada per a tres veus blanques i violí, viola i violoncel. L’estructura és en set parts, 21 estrofes comptant l’Amen, i faig set parts de 3 estrofes.
Tot plegat, ho fas tenint en compte la simbologia numèrica tan present en la tradició musical?
No exactament, més o manco em vaig basar en el text, que és sil·làbic i no melismàtic, i aquest fet fa que sigui molt directe, immediat. No dóna per a melodies extenses, és una experiència més sensorial. No saps qui acompanya a qui; si el cor a l’orquestra o els instruments al cor. Tots formen una unitat, un instrument acompanya una veu i una altra ho fa amb l’altra. Formalment, el primer moviment és el generador de tots els altres, tot el material està comprimit. La resta són petites seccions que sorgeixen i són desenvolupades. Encara que em sent en plena evolució i creixement com a compositor, sí que puc dir que aquesta obra conté alguns elements d’un llenguatge personal, totalment meu. En aquest sentit sí que em sent satisfet. Unes aquarel·les que un amic meu havia fet durant el confinament són la imatge del cartell de la meva obra. Amb Xavier Gelabert havíem pensat un Stabat Mater que partís de la immigració, del dolor de les mares quan veuen els seus fills clavats a les punxes de les fronteres, i finalment va sortir aquesta obra. Havia compost abans unes antífones marianes, i la tècnica és pràcticament la mateixa.
Com a organista, com veus el present de l’orgue a l’illa?
Esperançador, és un poc també la tasca de l’aula d’orgue del Conservatori, i de la figura de Tomeu Mut, un mestre que ha estat important perquè ha creat una estructura d’estudi.
Com a compositor, que t’agradaria fer? Creus que aquesta nova generació d’organistes mallorquins tendrà una rèplica en nova música composta per a orgue?
M’agradaria créixer com a compositor. I sí, crec que hi haurà coses noves, aquesta activitat al voltant de l’orgue incentivarà la creació d’obres noves, la tasca de Miquel Benàsser a Alaró o l’activitat al voltant de l’orgue de Manacor desencadena la possibilitat de noves obres.
I pel que fa a l’orgue de Petra? T’agradaria la restauració?
Sí, com a tots els orgues històrics. És difícil un ús litúrgic, però ho has de considerar els orgues com un retaule. És la imatge sonora de la música dels teus avantpassats, i quan ho escoltes és com viatjar en el temps, recuperar tot aquest patrimoni sonor és vital. Parlant amb el Grenzing, mestre orguener, ell deia que els nostres orgues estan pensats per acompanyar i fer interludis, i no com ho entenem ara. L’orgue tenia la funció d’acompanyar el cant del poble i calmar l’esperit.
