“El referent de les obres de Guillem Vidal sempre va ser Manacor, el cap de cantó de la plaça…”

[pullquote] Aquesta setmana s’han encetat els actes en homenatge a Guillem Vidal. Una exposició comissariada per Llucia Serra, una taula rodona i un recital a càrrec de Xesca Vadell i Alícia Olivares completen l’agenda d’actes. En parlam amb Jordi Vidal, germà de l’homenatjat i artífex de la recuperació de molta de l’obra que va deixar inèdita l’escriptor manacorí.
[/pullquote]

Amb l’exposició volíem presentar diversos objectes personals d’en Guillem, i vaig aprofitar la inauguració per explicar aquests objectes, projectàrem unes imatges… A nivell literari… una amiga seva deia que en Guillem obria La Vanguardia per la pàgina de les esqueles, i de fet a tots els seus llibres hi ha un mort o un funeral. L’acte de divendres el titulàrem “Viure a Barcelona”, a partir del disc de Núria Feliu amb lletra de Guillem d’Efak i música d’Antoni Parera Fons.

D’on neix el seu vincle amb la literatura?
Ell de molt jove ja va començar a llegir, un llibre el duia a l’altre, i es va començar a empassolar llibres. Ell era de lletres i jo de ciències, dos bessons molt diferents. A l’adolescència ja es va interessar pels llibres prohibits. Ja va tenir ocasió de trobar-ne qualcun més dels que no havia trobat aquí, quan va ser a Barcelona. A diversos articles d’opinió ja diu el perquè del llegir.

I n’heu fet aquesta exposició.
Sí. Jo hi he aportat el material. He anat facilitant a na Llucia articles d’opinió que és el que ella ha mirat per fer l’estudi. L’afició per la literatura era compartida també amb el cinema, el teatre, l’òpera. De jovenet anava als tres cinemes de Manacor cada cap de setmana: el Goya, la Sala Imperial i el Teatre Principal.

Quan comença a escriure?
Va començar a escriure aquí amb un parell d’articles a la premsa local. A Palma escrigué Els sagraments. A mi me’l va fer llegir per veure si li vetava res. Jo li vaig dir que el tiràs endavant. Va anar als premis Ciutat de Manacor i el jurat no es va atrevir a donar-li el primer premi, que finalment va ser per a La lloriguera, d’Antoni Mus. Els Cinco del Este li editaren Els Sagraments.

Un llibre que curiosament és l’únic que publica en vida. Per què li costava tant de publicar?
No tenia afany de protagnisme. Escrivia per ell. A Barcelona escrigué per a Oriflama, es va posar a fer traduccions del francès al català, fitxes d’un diccionari que no ha arribat a sortir… i després ja va entrar en el cercle de Jaume Vidal i Maria Aurèlia Capmany… que l’aconsellaren que es tragués la llicenciatura de filologia catalana per poder tenir un sou fix. Després vengueren els viatges per Itàlia, Espanya o Grècia, que no es reflecteixen en els llibres.

Quins eren els seus referents?
Li agradaven molt els francesos del segle XIX, i a la darreria que vivia a Barcelona s’havia matriculat a l’institut italià, perquè una de les seves grans aficions era l’òpera.

Com descriuries la seva literatura?
Costumista. Beata, xafardera, senyoriu i criada. El referent és sempre Manacor, el cap de cantó de la plaça…

S’ho passava bé, ell, escrivint.
I tant! Passaven un guste amb en Joan Riera Ferrari, quan coincidiren a Barcelona. Compartien pis, juntament amb en Biel Mesquida. Una bogeria! I sempre tenien una recordança per Manacor.

Se’n reia de tot.
Sí. Ell se’n fotia, del món i de la bolla. Posava en boca dels seus personatges aquella intolerància que ell veia dins aquesta manera de ser i de fer. A Ai de tu si t’enamores es fica bé amb el senyor que té el poder de la finca i dóna menjar a l’obrer que li llaura, però a costa d’estrènyer-lo i amb això ve a fer una crítica de l’explotació.

Amb qui tengué contactes a Barcelona?
Amb gent del teatre com Josep Anton Codina, però també amb gent d’aquí com Miquel Àngel Riera o Guillem Cabrer. Jaume Vidal, Maria Aurèlia Capmany, Àlex Susanna, Guillem-Jordi Graells, Toni Catany, Pau Fornés…