Beñat Achiary (Donapaleu, Baixa Navarra, 1947) és cantante i músic i un dels improvisadors vocals més destacats del panorama internacional. Aquests dies, de la mà de Suralita, és a Manacor, on ha impartit un taller de cant i on avui mateix, a la fusteria de Can Garba al carrer de n'Olesa, oferirà un concert juntament amb el grup Baula.
Per a un profà en la matèria com jo, la paraula improvisació en termes poètics o musicals remet a la improvisació de la poesia oral o també a entorns més jazzístics. Explicau-nos com es vincula la improvisació vocal que vós feis amb la cultura popular d’arrel.
Un dia tornant de Barcelona en el camió dels germans Artze que toquen la txalaparta, era un camió perquè hi havia 15 o 16 barres de busta que usaven en un concert, Joxean, que és un gran poeta, diu que aquestes fustes són quatre, que hi ha dos músics, però n’hi ha un de tercer, mut, que parla. A la txalaparta es comença amb un toc i el darrer ha de tornar al primer, per renéixer. Ells toquen les taules horitzontals amb un makil (un bastó) que mantenen agafat per la part central, perquè si el mantens per davall és com si tenguessis una pedra a la mà. El moviment no s’atura a la dimensió visible del teu cos, perquè el ballador va a l’invisible. Valoram tot el que es veu… però el que vessa d’un cos ballant d’emoció, de bellesa, ve de l’invisible. El primer cop de la txalaparta es diu txakun, que significa “el batec del cor”, perquè dones el ritme del teu cor quan toques, txakun, txakun, txakun… el ritme ve de com estàs en un moment donat. El segon tocador entra quan hi ha un espai el kutx une (que és l’espai entre els cops, un silenci que balla irrigat de música). I quan aquest intermediari neix, comencen la improvisació. Diuen que cada cop que peguen és un renéixer de les branques de l’arbre que han talat per fer l’instrument. Alguns podrien pensar que ells acompanyaven el cant… però no és així, perquè quan trien la fusta per tocar, no ho fan de manera afinada. L’afinació entre les fustes és molt personal.
La música i el cant van acompassats?
A mi també m’ha sorprès veure cantar un vouverivou amb els bambús… i no tenen els acords per posar davall la melodia. Tot això que trobes al barroc, a cada música, a la contemporània també, és tradicional pur. Jo puc cantar, i ells agafen una altra biga i d’allà surt un món musical que et sorprèn com una meravella. Però les connexions no passen pel cervell, sinó per una altra via, que és la poètica. No pots recordar sense renéixer. Abbey Lincoln cantava a veu sola Tender as a rose, que conta una relació entre un home i una dona que s’estimen però se separen. Ella se’n va del poble, i anys més tard hi torna, però molt canviada. Abbey Lincoln va cantar aquesta cançó tota la seva vida però no la va cantar mai igual, perquè repetir una cançó no és repetir, és renéixer sempre. Sempre has d’intentar de ser revisitat pel sentiment que ha creat la cançó, amb una gràcia que no s’explica, que intenta explicar Lorca en la seva conferència sobre el “duende”. Es tracta de sentir amb la teva història, el teu cos, el que neix de tu i de la teva emoció.
Improvisar és un sinònim de fugida de la fossilització a què condueix sovint la fixació de la tradició?
Pretenc unir-me a allò viu d’aquesta tradició. Hi ha una cançó basca que conta la fugida d’una dona. No sé què va passar, fuig de la terra on va néixer, però no se sap per què, segurament per alguna cosa d’amor. Arriba a un coll de muntanya i quan ha de davallar a l’altre costat de la carena i inventar la seva nova vida, llança una mirada a allò de què fuig. Sospira i se’n va. Això, aquest fet, si no estàs preparat per rebre alguna cosa semblant a la teva vida, ho pots cantar bé, però no tendràs l’emoció d’aquest renéixer que et visita. I és allà on es nota l’emoció que aboques cantant.
Teniu una concepció molt orgànica del cant.
Etxahun va ser un gran poeta, bertsolari i improvisador de paraules, i és molt famós per les cançons que va inventar. Ell explicava la història dramàtica de la seva vida, que és increïble. Però el cantar és un cantar autobiogràfic de moltes estrofes, en quatre cantars amb melodies diferents. Però de cada cançó hi ha moltes versions, perquè és una cançó que no la cantava sempre igual, perquè la dimensió oral hi era molt important. Per exemple, quan jo faig feina amb un dansaire, hi incorpor el so de les portes que s’obren, grinyolen, el vent que passa per davall, el renou de la maneta. No hi ha piano, no hi ha guitarra, no hi ha una tonalitat, perquè aquestes portes trencades no en tenen. És el gemec d’una casa, que era un acompanyant molt adequat per a aquest cantar. Són sons que podrien ser els gemecs de la seva vida, no expressats en paraules, sinó en sons.
Veig que teniu molt present la multidisciplinarietat. És volgut, això?
No es calcula, perquè són trobades que tens amb altres artistes i intueixes que allà hi ha una font poètica molt forta, has d’anar per la vida amb aquesta fam de trobada. No és una decisió meditada, has d’estar així, intuir la poesia de les coses, i les sorpreses apareixen. Poden proposar-te coses pintades que no coneixies o que inventen per a tu, estic enamorat d’això, és una manera de viure, també.
Creis en una vinculació entre totes les formes de cultura popular d’arreu del món?
Les cançons necessiten unir-se en estructures que no coneixes, no s’ha de copiar la forma, però sí que t’has d’unir a la llavor, al moll de l’os. Lorca deia que el públic no venia per consumir, sinó per viure. Necesites conèixer una cultura des d’allò més íntim perquè venguin formes seves en el teu cantar, és un procés d’alquímia profund, que té del llamp la força però de l’humus la paciència. Si no ho fas així, fas un producte superficial. És una aventura de vida, no s’atura, els esdeveniments que venen, els amors, els amics que se’n van d’aquesta vida, la bellesa del sol o de la nit, està vinculada a tu, i es torna com un estil teu que sempre evoluciona i que sempre canvia. Hi ha coses que fan que ara estiguem al voltant d’aquesta taula, i això és la gràcia de la vida. En el fons no és una casualitat, sinó fruit d’una manera de viure no típica.
Aquestes dies feis un taller de cant. Què n’esperau?
M’hi acost com si fos un rendez-vous. Compartiré l’amor pel cant de tothom i si puc ajudar en alguna cosa estaré molt content, perquè jo també aprofitaré i canviaré en aquest intercanvi, mútuament aprendrem de cada un, el que sortirà d’això farà que cadascú es temi del procés de feina i de vida, perquè en cada un floresqui el seu cantar, i vegi possibilitats de nodrir-se de coneixements de manera autònoma. Viure aquest procés que també m’enriquirà a mi també. Les lliçons de les teves pròpies experiències poden servir.
Per què relacionam tant la cultura popular i tradicional amb la identitat de cada poble?
És una qúestió potent. No crec en els que proclamen “jo som així i tu ets així” i que pregonen l’enfortiment d’una identitat fixa que s’ha de repetir. Aquí comença el racisme, quan dius “jo ho sé, i tu no ho saps”. Jo no veig el món així, tot al contrari. Una cultura tradicional és un mitjà per conèixer-te, per conèixer la vida i enriquir el camí amb tota aquesta poesia, i això evoluciona. Jacques Berques diu: “Ara jo sé que puc canviar intercanviant coses amb un altre, sense perdre’m ni perdre la meva natura pròpia”. La por que té molta la gent és de perdre la seva identitat, sense saber que en l’intercanvi no perds res, sinó que t’enriqueixes. Sidney Bechet deia que “l’autèntic no és el vell com a repetició, sinó la innovació com un retrobament”. En basc tenim una paraula per a això: deim “ite” quan en un infant, per un segon, retrobes la fesomia del seu padrí.
En el nostre cas, l’illa d’Eivissa ha viscut una pressió fortíssima del turisme que ha arraconat la cultura pròpia fins a extrems insospitats. Això l’ha feta fossilitzar, però precisament aquesta fossilització ha permès la conservació d’elements arcaics que no es retroben en altres bandes del territori.
Davant això hi ha dues vies d’aproximació completament oposades. Avui parlam de biodiversitat, d’aus que no passen pel nostre cel ni canten en els nostres prats. En canvi, parlam de plàstics a la terra i a la mar. Quan ve la primavera estic angoixat perquè m’agrada veure les oronelles que tornen i m’angoixa no veure-les al cel de Bayona. Veim una manera de vida que destrueix i imposa a la terra un model de producció que elimina la diversitat. Per a mi tota cultura, encara que sigui de deu persones o d’una tribu de l’Amazònia que s’acaba de conèixer suposa una revelació de la importància que té mantenir la diversitat, perquè suposa una riquesa impressionant de la capacitat de renéixer, i és una font de respecte humà i de la vida en tots els sentits.
I l’altra via?
La desesperació que ve del turisme i que impedeix l’èxit d’Eivissa… és el que no s’ha de fer, però així i tot no estic segur que no hi hagi caliu per tornar a encendre el foc, i és aquí on s’ha de buvar i s’hi ha de dur el vent, perquè renesqui, perquè cada cultura és importantíssima per a la humanitat. I no sols per als potents d’un poble. També hi ha experiències que poden renéixer a partir de noves mitologies. Perquè per a una cultura calen espais d’imaginació potents, perquè floresquin. Al Perú hi hagué unes cultures que foren eliminades. Restaven vint supervivents… un nin de dotze anys va inventar i proposar una mitologia amb el caliu que quedava encara de cada una d’aquelles cultures. Això va permetre als nins créixer en aquestes mitologies, i aquestes cultures sobrevisqueren.
Vós sou improvisador vocal. Cada vegada creau una nova cançó. Això va que us decanteu més pel directe que per l’enregistrament a l’estudi?
Ja sigui a l’estudi o ja sigui en directe, per ami no és forçosament millor una situació que una altra, perquè és el pensament meu el que m’ha de menar a trobar-me en aquest estat especial. Sempre hi ha qualcú que t’escolta. Potser no hi són presents, però hi són. I t’has de trobar en una simplicitat d’honradesa i treure defora l’orgull, ja sigui enfront de milers de persones o d’una sola. Cada un, encara que hagi avançat, pot caure un moment. Sempre aprens, sempre treballes, sempre millores, i no hi ha una fi per a això. I també hi ha una llibertat profunda, però no com a exigència, ni com una potada a altres coses, sinó com una esperança.
Per renéixer, per retrobar-se, cal destruir o deconstruir allò que coneixem?
Jo partiria d’allò viu que una tradició o una forma té en si. Algunes escoles de música noise o rock copien l’estil, però no es posen a cercar la necessitat de l’aparició de l’estil. Per què va apareixer, quina necessitat vital hi havia perquè aparegués aquest llenguatge? Si t’endolles aquí ja pots teixir el fil.
