[/pullquote]
Com és la teva experiència de viure fora de Mallorca?
Canvia la perspectiva del territori, de la cultura, t’adones que hi ha molta més diversitat que la que experimentam, però tot condueix a un mateix: ets tu el que ho experimenta. La consciència de tot allò, sigui quina sigui la diversitat, desemboca en un mateix. Els meus interessos s’han orientat, per això, més cap el que hi ha dintre; el que emana de nosaltres mateixos, que cap a l’extern, que no deixa de ser un escenari on vestir aquesta experiència.
En un moment donat, dintre i fora deixen de ser dos conceptes diferents.
Tu que has estat a fora, que penses del moment actual de la poesia Manacor.
Els meus contactes poètics han estat sobretot a Girona, Manresa, Vic i Barcelona. També els poetes mallorquins que han estat més a Catalunya. Però conec, d’aquí, sobretot el treball de Josep Lluís Aguiló i Hilari de Cara.
Per què escrius poesia i no altre gènere?
Bé, també tenc escrit un llibre de narrativa, contes i prosa poètica que està pendent d’edició. Escric fonamentalment poesia perquè és molt més lliure, escriure un poema necessita poc temps i pocs recursos, basten 10 minuts qualsevols i així poc sortir un poema magnífic, amb un passeig a la muntanya o fins i tot amb una cervesa al bar.
10 minuts?
Paper i llapis, però hi ha poetes que ho treballen moltíssim. Un que ho feia així era Maiakovski; però a mi m’agrada començar i acabar d’una estirada. Com a molt puc corregir una paraula o fer canvis sintàctics
-Pot ser això tengui a veure amb que tu fas recitals que podrien considerar-se com a poesia improvisada?
No, no són poesia improvisada. Els primers anys de recitat sí que improvisava una mica, però avui, els poemes que recito sí que els m’aprenc bé. Si improviso és sobre el ritme, no sobre el poema.
Quan començares amb els recitals?
Vaig començar amb Enric Casasses i un grup de poetes molt actius amb el recitat en directe, com Josep Pedrals, Dolors Miquel, Eduard Escofet, Carles Hac-mor –que morí fa poc. Però jo sempre he viscut en una via alternativa, i això ha fet que no fos conegut, no he tingut contacte amb les institucions. Amb Pau Riba i Enric Cassases i altres férem gires cap el 1999, mitjançant Sa Nostra, sempre a centres culturals, i ha estat l’única vegada, el meu únic contacte amb institucions o llocs grans. Jo he recitat a ateneus, tabernes, clubs socials.. I així he arribat a fer fins a quatre-cents recitals sense repercussió mediàtica, sols el reconeixement dels assistents. Molts d’ells, per això, també han estat amb altres poetes.
Com definiries la teva obra?
És una evolució vital, una experiència anímica que se manifesta de tant en tant com a poesia. Però la meva prioritat és viure la vida, i la segona trobar els estats interns que millor harmonitzen amb el cosmos, per tal que aquest camí de la vida sigui el més satisfactori possible. El més ple i satisfactori possible. Curiosament, pens que per a què sigui així s’ha de seguir un camí de renuncia.
Quins són ara els teus projectes poètics més propers?
El primer de tot, posar en marxa una editorial de llibres d’artista, amb dos companys: un artista plàstic i llibreter, Emili Sànchez, de Girona; i un assagista italià vinculat al món del llibre, Alessandro Scuro. En segon lloc, editar el “Jan Jarviz i la mitologia de l’amor impossible”, i en tercer lloc preparar una exposició de poesia visual en paper reciclat. Però també sempre pens en editar un nou llibre de poemes i continuar amb els recitals en directe.
