Sebastià Sansó: la memòria d’un poble

Com faig sovint, vaig pujar les escales de ca nostra de dos en dos. Vaig trobar mumare llegint un llibre, emocionada, les llàgrimes no mentien. Solament em va dir: “la teva padrina Sebastiana surt aquí”. Vaig mirar el volum gruixut que llegia, un exemplar de les V Jornades d’Estudis Locals. A la pàg. 139, surt el nom de la meva padrina Sebastiana Andreu (C/ Alegria 49); allà vaig descobrir que la meva padrina (una persona més discreta encara que Sebastià Sansó) havia format part del sindicat “La Perla y la Labor”. Tenir una padrina extremadament discreta, afiliada a un sindicat del primer quart del segle XX, marca una línia. Una línia familiar. Discreció, però també reivindicació.

Aquest és un dels regals únics que el treball de Sebastià Sansó ens ha fet. Amb Eva Barceló li consultàrem molts detalls del còmic Perleres, Dones de la indústria de la perla a Mallorca, que ell, generosament, ens va explicar.

Treballs amb investigadores com Eugènia Gallego o Laura Miró m’ha fet parar esment en quins són els estudiosos que marquen fites que esdevenen fonamentals per als estudis de Mallorca i els mallorquins. Els darrers mesos hem perdut referents illencs com Joan Parets, al qual Eugènia Gallego i jo mateixa devem molt. Laura Miró subratlla sempre, des de la seva joventut i vehemència investigadora, la importància d’estudiosos com Francesc Riera i Montserrat; persones involucrades de manera apassionada en la investigació històrica des d’uns inicis autodidactes, molt personals, però que esdevenen referents erudits en el seu camp. La pèrdua de Sebastià Sansó ens aboca a una mena d’orfandat en la història local; perdem un pare. Aquell que cuida el dia a dia, els nom dels carrers, de les fonts, dels costums, que documenta i recorda aquells que anaren a la guerra i els que no; però també el que va escriure una tesi doctoral extraordinària sobre la vida de la fàbrica de perles manacorina.

Enmig de totes les seves aportacions (estudi dels padrons manacorins, dels agermanats de Manacor, de les perleres i esportistes del Barracar i el Manacorense); tenc preferència per la que va dedicar al camì del Vi, la primera via d’accés des de la costa de Manacor; allà on m’agradaria que fos el punt de trobada amb la seva memòria.