skip to Main Content

Ser una mala amiga

*Imatge del quadre Comparisons de Lawrence Alma-Tadema.

Júlia Mérida

“No podía creer que hubieras caído en algo así. El amor” diu una de les protagonistes de Cauterio (Anagrama, 2022) a l’altra. Llegesc la primera novel·la de Lucía Lijtmaer just després d’acabar Brillo de Raven Leilani (Blackie Books, 2022), on he subratllat i marcat amb exclamacions “creí, como una catòlica o una artista torturada, que el mérito de un compromiso se corresponde directamente con el dolor que soportas para llegar a él”. Haver encadenat la lectura de dos textos tan lúcids és com trobar les dues primeres peces que encaixen del puzle. Dues novel·les, dues idees complementàries: la inevitabilitat femenina de creure en l’amor -pur, original, vertader- i, en conseqüència, la creença que tota relació afectiva estable requereix sacrificis dolorosos. Dos temes recurrents en qualsevol conversa entre amigues.
Qui no ha experimentat mai el que sent Deborah, la protagonista de Cauterio? La seva millor amiga s’enamora d’un home que la utilitza per aconseguir els seus interessos i ella se sent traïda. Pitjor encara: decebuda. Deborah només intenta evitar un desastre sentimental, conducta ben apresa entre amigues. Donam consells i ens autoconvencem que els seguirem. Després fem tot el contrari al que ens hem promès, ho explicam mig avergonyides, mig atropellades, aguantam el sermó de les amigues i ens passam un horabaixa sencer xerrant sobre falta de comunicació i tipus que ens fan ghosting. Així i tot, cada vegada tornam a sentir la decepció que provoca aquest cicle viciós. Com Deborah, jo tampoc m’ho puc creure.
La veu narrativa de Brillo, novel·la protagonitzada per una dona jove, negra i americana, ja ens avisa del component místic que exigeix aquest paradigma: hi ha mèrits en l’amor, i un d’ells és el suplici que estàs disposada a assumir per conservar-lo. Moltes vàrem créixer convençudes que algun dia el dolor es convertiria en amor com qui creu en l’existència divina. En quin moment hem confós el compromís amb una corona d’espines? Ens hauria sortit més a compte ser beates.
No fer cas dels consells de les amigues pot ser fins i tot divertit, però adjudicar-se tota la responsabilitat en l’assumpte només provoca que el sentiment de culpa sigui tan gran com per fer-nos creure en el binomi amor-penitència, amor-calvari. Davant una relació aparentment tortuosa, defugir dels senyals d’alarma sembla legitimar les conseqüències que en deriven. Com d’indulgent és això amb l’altra part de la parella? De fet, una de les característiques principals dels vincles poc respectuosos és la dificultat -per part de qui pateix- d’admetre el sofriment propi. El nostre cervell està minuciosament preparat per assumir el paper de víctimes.
Escric el text sent conscient de les contradiccions que implica. Tanmateix, el que està clar és la permanència d’aquestes idees tan arrelades en la manera de relacionar-nos. Cauterio i Brillo ens posen un mirall davant. Perquè malgrat l’esforç i les lectures, els mites de l’amor romàntic emmetzinen encara ara els nostres vincles. No sé com podem desfer-nos-en, però sí el lloc des d’on vull viure’ls: envoltada d’amigues, en un espai segur on reconèixer-nos, abraçar-nos i donar-nos consells amb l’esperança que algun dia els complirem. Deixau-me ser una mala amiga.

Back To Top
Search