“La meva filla ara ha de fer desset anys i balla des dels tres. Només ha pogut ballar en tres ocasions molt comptades al Teatre o a l’Auditori”. Inés Torres és l’autora de la carta que es va fer pública la setmana passada i que denunciava les dificultats tan importants que de sempre han trobat les escoles de dansa per poder actuar a les instal·lacions municipals. Quan li parlam de les tarimes que s’han col·locat al Teatre per engrandir-ne l’escenari ens diu que “són unes tarimetes molt curtes i que a més no queden ajustades a l’escenari original. Hi ha un escalonet que encara que sigui de mig centímetre pot provocar la caiguda de les ballarines, a més, la superfície d’aquestes tarimes és rugosa i no facilita que el peu hi llisqui amb suavitat com si que pot fer a la resta de l’escenari”. Per a Inés Torres, “les persones que han posat aquestes tarimes pensant que podien ser útils entenen tan poc de dansa com jo de ferrer. A més, aquest metre d’afegitó no s’havia de menester allà, sinó en tot cas al fons de l’escenari. No crec que hagin demanat a ningú que realment sigui entès en dansa si això podia solucionar el problema”.
Pel que fa als criteris per ballar a una banda o a l’altra, Inés Torres explica per pròpia experiència, que la gerència del teatre “el que no vol que es faci són finals de cursos. No vol que hi hagi cent nins de totes les edats i que balli cada grupet d’edat. Si vols utilitzar les instal·lacions has de crear un projecte, que sigui una història, amb un sentit, amb un fil conductor, i tampoc vol nins més petits d’una edat concreta a damunt l’escenari, ni traspassar segons quines quantitats de gent damunt l’escenari”. Això, segons explica Inés Torres, “et limita molt com a escola i fa que te n’hagis d’anar a fora, no te’n queda d’altra. Tots els infants haurien de poder accedir al teatre i totes les famílies ho haurien de poder veure”.
Respecte de la polèmica viscuda aquests dies i que Inés Torres també reflectia a la seva carta, aquesta ciutadana explica que Raquel Martínez tenia abans la seva acadèmia a Sineu i la va traslladar a Manacor. “Ja l’avisàrem que no podria fer en final de curs a Manacor i que el millor lloc podria ser Petra. Li va venir de nou, però ella també quan estava a Sineu ja hi havia actuat, a Petra”.
El cas és que un dia, segons explica Inés Torres, “Raquel Martínez i el gerent del Teatre coincidiren i ella li va explicar que fa un bocí d’un ballet del Quixot. Ell li va dir que si preparava un projecte per l’estil i li enviava un projecte explicant el que farien, la quantitat de persones i les necessitats escèniques, podrien estudiar la possibilitat de dur-lo a a l’Auditori. Ella es va quedar amb aquella idea i a principi de temporada va demanar l’Auditori per fer-hi el Trencanous. Varen quedar personalment per parlar i per conèixer-lo, ja que tothom li deia que no cedia les instal·lacions, així que quedaren per saber de quina manera podien optar a l’Auditori”. “El gerent li contesta que sí, però que havia de ser a les 18h perquè a les 19:30h hi havia un assaig a l’Auditori”, afirma Inés Torres.
A partir d’aquí continuà un creuament de missatges i un mes després de la primera conversa “quan Raquel li envia el cartell, ell li respon que el muntatge no era a l’Auditori, sinó al Teatre”. El problema no és menor. “Duien assajant des de principi de curs, s’havia fet un càsting, i fins i tot hi havia hagut plors entre les persones que no havien estat sleccionades”. L’escola de dansa, davant la situació, segons explica Inés Torres, va proposar dues opcions: “O que l’Ajuntament ens pagui els doblers invertits en vestuari, més de 2.000 euros, o que se’ns cedesqui l’Auditori a qualsevol altra data de l’any”. Raquel Martínez es va negar a dur l’espectacle al Teatre, “perquè estava pensat per a l’Auditori i al Teatre no hi aniria bé per qüestions d’espai, ‘jo no faig nyarros’, va dir Raquel”, que va assegurar que si no es trobava una sortida demanaria permís per fer una concentració de protesta. Inés Torres acaba explicant que “si contes a fora de Manacor el que passa amb les acadèmies de dansa i el Teatre no s’ho creuen”.
