skip to Main Content
Sobre Aquests Dies

Sobre aquests dies

Em deman perquè els escriptors tenim la mania de, constantment, no saber com expressar allò que pensam o sentim, com si les paraules ens fóssin insuficients per aquesta labor.
Bé, no sé si és així amb tots, però a mi em passa molt sovint. Suposo que com deia el meu professor d’art, “l’obra és el fruit del diàleg entre l’artista/autor i les seves pròpies pors”. I mai ho hagués dit millor.
Però canviant de tema, volia escriure que ara, després d’un mes de la meva darrera publicació a al Cent per Cent, on em veia entusiasmada i en part asustada per tot el que estava començant a passar ; ja duim uns admirables dies de reclusió que crec que seràn molt beneficiosos per a tothom. Encara que és clar que tots ho vivim de maneres diferents…
Tenc una amiga que dedica més de la meitat del seu temps a mirar les notícies, contar totes les estadístiques, apostar el dia de la sortida del confinament, i fer-me saber tot el que es cou de forma nerviosa. Un altre, en canvi, aprofita per llegir aquells llibres que feia temps que no tocava, fer robiols i cuidar el jardí. I el tercer, que ha sortit també en aquesta revista, ja té dos discs de versions publicats fruit d’estar tancat a casa. Encara que sempre hi ha excepcions, ja que alguns no han experimentat diferències a la seva rutina, que és exactament la mateixa d’abans.
Òbviament no pretenc dir quina és per a mi la millor manera de fer-ho, ja que tothom fa el que sap fer dintre de les seves pròpies circumstàncies. Però el que jo he decidit fer és un anar cap a dintre, per veure què és el que realment hi ha davall totes les experiències viscudes de la meva vida. Sé que sembla una gran labor, però si no ens parem de tant en tant a fer-la, com podem viure sense ofegar-nos pel nostre propi frènesi? No podem pretendre acumular experiències l’una darrere l’altre sense una mica de buit enmig d’elles, i no tenir conseqüències.
Una cosa que crec fermament, és que la Terra, no és allò que ens sosté: perquè nosaltres som la Terra. Nosaltres som creacions d’ella, i si ella sofreix, hem d’entendre que estem sofrint també com a societat. Crec que és un goig i un honor que ella, sigui com sigui, ens hagi enviat a casa, per reflexionar sobre com hem viscut fins ara.
El meu jardí mai havia estat tan florit – no sé si té cualque relació – , però m’omple de color i serenor veure’l així.
Les vacances de l’estiu no tenen res a veure amb el que ara es viu. Ara disminueixen els compromisos externs, que no eren dolents en sí, però potser descontrolats i massa nombrosos. I pot penetrar així el silenci, amb un cant, de tant en tant, de qualque ocell que passa.
Aquest és per a mi el major regal: de tornar a casa, no només a la casa on habitam, sinó a la casa on desitjam, somniam i progectam la pròpia vida.
Si quan despertes, els ossos es resisteixen, la pell es queixa, i tot al voltant sembla monòton… Mireu així ; la casa ets tu, el sòl autòcton. No és que tu venguis de la Terra, ni que la Terra t’hagi somiada! No. Ets tu la Terra, vivint en forma de ment alada.
Que les parets se’t fan estretes, sí… i les hores passen ràpid. Repetint-se els nous dies, en vells dies van tornant-se. Però tu somnia, criatura : somnia amb un món àgil. Que quan surtis de la cova, tot ja serà verd i primavera.

Rita Shelyakina

Back To Top
×Close search
Search