Sobre la pretensió

Aquests dies he estat rellegint un llibre titulat A Year with Swollen Appendices, del músic britànic Brian Eno. El currículum d’Eno ocuparia folis i folis, però basta esmentar que és un dels pioners de la música àmbient —el magnífic Ambient 1: Music for Airports (1978) n’és una fita indiscutible—, el col·laborador principal de la trilogia de Berlín de David Bowie i el coproductor, juntament amb Daniel Lanois, dels discs més exitosos del grup irlandès U2 —les factures s’han de pagar de qualque manera, ja se sap…
El gruix del volum és dedicat a reproduir el dietari que va escriure l’any 1995, però aquesta edició (Faber, 2023) inclou diversos apèndixs que permeten aprofundir en el seu pensament i en la seva rutina de creació i recreació. Un d’aquests petits assajos filosòfics, de tres quarts de pàgina, es titula Pretension i m’ha colpit especialment perquè condensa de manera magistral i senzilla certes reflexions que jo havia fet al llarg del temps, però que no havia aconseguit articular pel meu compte. Ara ja no m’hi hauré d’esforçar pus! —Gràcies, Brian.
Comença definint el terme mateix: «Pretensió és un terme despectiu aplicat als intents de la gent d’anar més enllà d’allò que “realment són”». I en el món de les arts, més concretament, «la paraula pretensiós té un significat especial: l’intent de fer una cosa que el crític considera que no tens ni dret a provar». I jo em deman: si els artistes no tenim dret a experimentar, a intentar aplicar les idees que se’ns acudeixen —per absurdes, extravagants o inaccessibles que puguin semblar d’entrada— i a voler anar més enllà, quina és la nostra funció?
No ens enganem, en gairebé totes les disciplines artístiques hi ha un component d’entreteniment, i també de voler comunicar un missatge a un públic com més gran millor. Perquè —i això sí que és vertaderament pretensiós— pensam que les nostres idees mereixen ser divulgades i tengudes en compte. I l’aprovació ens enganxa, ens estimula a continuar trullejant. Però, si ens aturam en aquest estadi —si només cercam l’aplaudiment i l’atenció dels altres, i acomodar-nos discretament dins les seves vides, sense fer gaire renou ni molestar—, de què servim? Només d’entretenidors? Potser és una opció vàlida, però segurament estarem desaprofitant idees amb un potencial realment transformador, que pot fer avançar el coneixement i, en definitiva, la societat. En paraules del mateix Eno, molt més lúcides i encertades que les meves: «La cultura és un espai on es poden assumir riscos psicològics sense patir cap càstig físic».
Arrisquem-nos, doncs! Creem sense tantes barreres, sense filtrar tant, sense pensar en els saberuts als qui molesta que vulguem intentar superar-nos. «Pretendre [“fer veure”] és el que fan els nins sempre. És la seva manera d’aprendre. Per què ens han d’obligar a deixar-ho de fer?», conclou l’autor. Una de les meves màximes aspiracions és aprendre contínuament i no deixar de sorprendre’m —de meravellar-me, com diria Ramon Llull. Per tant, hauré de pretendre a les totes.