A la foto de portada: Ordenació pel bisbe Huix de nous sacerdots a Lleida. Juny del 1936. La majoria foren assassinats per anarquistes i incontrolats diversos.
Benet XV, en el món Giacomo Paolo Giovanni Battista della Chiesa, era papa al 1921, el darrer any de la seva vida. Potser recordant les dones de Bolonya, d’on havia estat bisbe, que encara ara tenen fama merescuda per la seva bellesa i addició al totonatge, feu arribar als seus fidels aquests mots en una encíclica del dia dels Reis de l’any esmentat:
“I a propòsit d’això, no podem menys de deplorar la ceguera de tantes dones, de tota classe d’edat i condició, que embambades i duites pel desig d’agradar, no veuen que amb la ridiculesa dels seus vestits fan oi a les persones decents, al mateix temps que ofenen Déu. Vestides d’una manera, que fins fa poc, elles mateixes s’haurien empegueïdes de vestir-hi, com impropi i ofensiu a la modèstia cristiana, avui es presenten amb ells, no en els passeigs únicament, sinó que la seva follia i desvergonyiment arriba fins al punt d’entrar a l’església, assistir a les funcions i el que sembla mentida, fins i tot acostar-se d’una manera tan provocativa en el mateix altar a rebre Jesús sagramentat”.
Aquesta cita és treta, i revisada, del Monitor parroquial, publicat a Felanitx el 1921, del seu número 3. Al següent número hi apareix una nota amb la recordança que feia 77 anys havia passat per ull una timba del costat de l’església, fet que causa la mort de 414 persones “mentre amb religiosa compostura escoltaven el quart sermó del Via-Crucis, la diada del Ram del 1844 a les quatre del capvespre.”
Desconec la recepció d’aquell desvari del papa della Chiesa entre els catòlics felanitxers, i especialment interessant seria saber l’opinió de les catòliques. Aleshores el Vaticà reblava el seu caràcter reaccionari i misogin de tradició secular, que culminaria, sense moure’ns de la Mediterrània i sense que passassin molts d’anys, en la benedicció dels moviments feixistes, especialment els de Mussolini i Franco. En el cas del primer dictador, amb els pactes del Laterà, el Vaticà i la Itàlia feixista es reconeixien mútuament, l’Estat finançaria l’Església, i adaptaria les lleis a les seves conveniències, com en el cas de l’ensenyament confessional, amb la religió obligatòria o bé la prohibició del divorci.
En el cas de Franco, el suport fou ben primerenc. Isidre Gomà, després d’haver-se entrevistat amb el papa Pius XI, el desembre del 1936, feu de veure el cap dels militars colpistes, Francisco Franco, per comunicar-li que l’Església se situava al costat dels colpistes i contra el govern de la República. La famosa Carta col·lectiva dels bisbes espanyols en va donar testimoni el juliol del 1937, publicada en diferents llengües, i va comportar un suport internacional considerable per a la púrria colpista, que ja duia un any d’extermini dels que ells consideraven enemics de la pàtria. No la signaren ni el cardenal Barraquer, ni el bisbe de Menorca, ni tampoc alguns bisbes bascos. En una segona carta, els signants es ratificaven en el suport als feixistes i arribaven a justificar la repressió: “La política d’extermini de l’enemic, dels “que no pensen com nosaltres”, es va iniciar invocant el sacrosant nom de Déu, de la Pàtria, de la civilització cristiana, de la moral i dels principis tradicionals i eterns. En una paraula, amb conceptes tradicionals, conservadors i contrarevolucionaris, eliminant els “sense Déu i sense Pàtria”
Amb el sentit de l’oportunitat que sempre ha tengut el Vaticà, a mesura que el règim franquista entrava en decadència, els catòlics començaren a desferrar-se’n hàbilment. Hi mantenien una relació excel·lent, però alhora fomentaven moviments de tímida oposició al règim, amb previsió del futur. Vegeu la trajectòria de Vicent Enrique Tarancon, per exemple.
Per tot això he reparat en els mots de Luis Argüello, cap de la CEE referits a les lleis de memòria històrica: “por los sesgos ideológicos de las leyes de memoria histórica y democrática” que en fan “instrumento de polarización ideológica al servicio de los intereses políticos del presente”. El cop d’estat del 1936 es preparà durant anys i ells hi col·laboraren des del principi.
