Pau Debon canta d’assegut les escates de sal dins els cocons. La cabellera grisa de Jaume Manresa llenega damunt les tecles. És diumenge horabaixa. Antònia Font enceta així el darrer dels seus tres concerts a l’Auditori de Manacor. “Oh, la, la! Me’n vaig a París” canta en un inici malencònic, nostàlgic, entendridor i sempre tan còsmic i interestel·lar com real, perquè sí, perquè aquesta gira s’acabarà, cosa curiosa, amb el somni tantes vegades explicat de Joan Miquel Oliver, romàntic galàctic admirador de les llums europees i intermundials de la capital dels francesos.
“Als qui ens atracam als cinquanta ja ens van bé, aquests horaris dominicals”, diu Pau Debon, amb la veu cansada, amb el cos robust però cansat després de tres dies consecutius de concert i despesa incontrolada d’adrenalina i emoció. Sabem que els cels són insuficients, que les flors són margalides i posam excuses de mals bevedors i cantam a l’amor universal perquè ens estimam a tots igual. Arbres plens de neu en moviment ens transporten a una altra realitat asseguts a les butaques mentre passen els vídeos i les cançons per davant nosaltres.
Passa mig concert i el grup necessita un recés, i el fa. Pau Debon, apareix, tot sol, i s’asseu al centre de l’escenari, ben davant. Llum zenital. I un home tot sol, ja ho sabem, onsevulla fa nosa, però mai en farà si canta a capel·la, Els neutrins ens ballen per dins els cossos electritzats d’emoció, els pescadors juguen a cartes, les notes de piano de Jaume Manresa ens hipnotitzen per milionèsima vegada i sentim com se’ns encenen tots els motors. Els tauronets petits, els canets darrere darrere, les meduses hipnòtiques a la pantalla… I es fa el silenci, Pau Debon ha abandonat l’escenari… i compareix per la porta superior, a dalt de tot de la platea, al costat del control de llums. “Qui dubta avui en dia d’en Clint Eastwood”, es demana un parell (mallorquí) de vegades per tornar a prendre alè, i comença a caminar, i comença a mirar, i comença a reconèixer les cares que l’han acompanyat sempre mentre canta, inalàmbric en mà. Enmig de la fila, dreta enmig de tantes persones dretes, hi divisa la llum d’una cara emocionada, i s’hi acosta, i la besa. Tot Mallorca riu i plora dins la llum dels ulls de Diana Garau. I la família llorencina, al galliner, amunt amunt, i abraçades corals, generals, il·luminades i enceses.
Només resten els bisos i l’apoteosi final. Antònia Font s’ha passejat per l’Auditori amb els temes que volien fer ells, els tranquils, els pausats, els que consonen amb el posat d’home estàtic ultrallunàtic de Joan Miquel Oliver, pilot de l’aeronau que ha sabut volar més enllà dels prejudicis terrenals cap a l’evidència làctia de la nostra existència. Alegria, mil cent cinquanta condons, la lletra projectada de les Irlas Baleares cantada en guiri, la cançó narrativomaneliana de Calgary i els anells i Espanya xiulada, i punt i principi de viure sense tu. Sense tu, Antònia, que hi has estat sempre. Que hi seràs sempre. Gràcies.
