Un capell.
Això és el que molta gent veu quan mira el meu tatuatge. Però no és ben bé així el que em vaig voler tatuar fa uns mesos. El que de veritat representa és una boa constructora menjant-se un elefant.
Una boa?! Això no té pas forma de serp i, molt menys, d’elefant.
Em sorprèn que tanta gent s’hagi quedat mirant el meu tatuatge. Alguns, amb cara de pocs amics; d’altres, sense acabar d’entendre per què tenc un capell tatuat al braç. I n’hi ha que, només veure’l, entenen i comprenen de què va la cosa. Són aquells que reconeixen la imatge gairebé de seguida i que, com jo, han llegit El Petit Príncep i han entès que allò que sembla un simple capell amaga, en realitat, molt més del que els ulls poden veure.
Una imatge que diu molt més que allò que representa. Una imatge que parla de mirar més enllà de les aparences, de transgredir realitats, il·lusions i maneres d’entendre la vida. De no donar per fet que les coses són exactament allò que semblen.
Perquè potser aquest és un dels grans missatges del conte. Hi ha coses que només es poden veure si les miram d’una altra manera.
La història d’aquest petit príncep, que un bon dia decideix abandonar el seu planeta amb l’afany de descobrir què hi ha més enllà del seu petit asteroide, em va convidar a reflexionar sobre moltes coses. El seu viatge, aparentment senzill, es converteix en una descoberta constant sobre les persones, els vincles, l’amor, la solitud i la manera com els adults entenem el món.
Al llarg del seu camí es troba amb tota mena de personatges: el rei, el vanitós, el bevedor, el fanaler, el geògraf… Personatges que, d’una manera o altra, representen les contradiccions i les absurditats del món dels adults. Persones atrapades en les seves pròpies obsessions, en els números, en el poder, en la vanitat o en les obligacions, i que han oblidat allò que algun dia també varen ser.
I la rosa del petit príncep.
Una rosa única per a ell, que ha cuidat, que ha protegit i amb qui ha establit un vincle. Una rosa que, quan arriba a la Terra i en troba tot un jardí ple, li fa pensar que potser la seva no és tan especial com es pensava. Però és aleshores quan entén que no és la rosa en si mateixa allò que la fa única, sinó tot el temps, l’estima i la dedicació que hi ha posat.
I és aquí on la història pren tot el seu sentit.
Un cop a la Terra, el petit príncep acaba entenent que no pot abandonar allò que sempre ha estat seu, allò que sempre l’ha acompanyat: el seu asteroide, els seus baobabs, els seus volcans apagats i, sobretot, la seva rosa.
Crec que tots tenim una mica d’aquest petit asteroide a dins.
Un lloc on guardam allò que estimam, allò que ens ha fet ser qui som i també aquella part de nosaltres que, a mesura que ens feim grans, sovint anam deixant una mica de banda. Perquè créixer sembla implicar, inevitablement, deixar de jugar, deixar d’imaginar, deixar de fer preguntes i començar a mirar el món d’una manera més seriosa, més racional, més adulta.
Però El Petit Príncep em recorda que potser no cal que sigui així.
Que, per molt que ens facem grans, sempre portarem a dins el nin o la nina que vàrem ser. I que només cal voler-lo escoltar. Donar-nos l’oportunitat de tornar a imaginar sense límits, de fer-nos preguntes sense necessitat de trobar-hi una resposta, de sorprendre’ns amb les coses petites i de mirar el món amb una mica més de curiositat.
Per això em vaig voler tatuar aquella imatge.
Per recordar-me que un capell pot ser una boa que s’ha menjat un elefant. Que allò que sembla evident no sempre és tota la veritat. Que hi ha coses que no es poden entendre només amb els ulls i que, de vegades, cal mirar-les amb el cor.
Potser per això no em molesta que algú miri el tatuatge i només hi vegi un capell. Al cap i a la fi, cadascú veu allò que és capaç de veure.
Jo, quan em mir el braç, hi veig molt més que un dibuix.
