Pedro Bonet Sitges, Fai (Port de Manacor, 1923) va ser un home de molta vida i llarga memòria. Mirau com ens explica amb tota casta de detalls mil i una facècies de pescador.
Anàreu a descarregar saques de contraban, vós?
Sí. Per Cala Anguila, na Morlanda, Canyamel, Aubarca, Cala Falcó… jo feia de transbordador del “contrabàndol”. Duia els sacs des de la barca grossa fins a la platja. Em donaven quatre duros per cada sac que tirava en terra. Guanyava més en un vespre que en tres mesos de fer de pescador…
Visquèreu qualque tibada de gent que anava a descarregar saques?
No m’agafaren mai, però una vegada a Cala Anguila ens varen acusar perquè un pagès es pensava que anàvem a fotre-li els mens. Els carabiners ens varen disparar. En terra hi havia cent-deu sacs i seixanta a bord, jo vaig fugir amb els seixanta sacs i vaig partir cap a la Punta de n’Amer, els vaig amagar aquí on va embarrancar el “Rubicón” (cert vaixell)…
Anàveu a cercar productes d’estraperlo fora de Mallorca?
Amb la barca del bou vàrem anar a València, a les Platges del Grau. Vàrem carregar setze tones d’arròs. Quan tornàvem a Mallorca ens va aplegar un temporal molt gros i vàrem haver d’amollar vuit o nou tones d’arròs. No podíem entrar i vàrem estar dos dies davant el Port. Vàrem partir i jo vaig davallar a cala Varques a amagar tres-cents puros de contrabàndol que havia duit de València. Quan anava per un camí cap a Son Josep (certa possessió) vaig topar la parella (de la guàrdia civil o dels carabiners). Em varen dir “¿De donde viene, Pedro?” Jo els vaig dir “de Portocolom, yo he bajado aquí, voy a Son Josep”, els vaig demanar foc per fumar un xigarro. Jo duia tres-cents puros de “contrabàndol” i vaig tenir collons de demanar foc! (riu) Després vaig tornar al bou i el vespre vàrem anar a desembarcar l’arròs a Illetes. Aquell vespre vaig dir “S’ha acabat!”, i ho vaig fer tenir ver, vaig decidir que no hi tornaria pus mai més, i així va ser…
Anàveu a Alger a cercar productes de contraban?
Jo, no, pero el tio “Mosset”, que era es patró del “Ciudad de Manacor”, va dir que sortia dos dies a pescar al Canal de Maó, pero va partir dret cap a Alger carregat de bessó d’ametla. A Alger els varen agafar i els varen tancar dins la presó un parell de mesos. Li varen requisar la barca del bou i no l’hem tornada a veure pus…
Menjàveu tortugues marines, vós?
Sí. Quan passàvem amb la barca les agafàvem amb un ganxo pel coll, les fermàvem al moll i els nins les veníen a veure. El dia que feia mal temps, que no podíem sortir, féiem un aguiadet de tortuga amb faves tendres. És una carn molt bona, com a de vedella. Menjàvem les cames i la xulla del costat. També menjàvem corb marí, però era molt tirós…
Diuen que el primer poblador del Port de Manacor va ser el patró “Pelat” i la seva família, que visqueren a una cova a la Punta dels Pelats. El vàreu conéixer, vós?
Sí, fosca! Era un home molt alegre, sempre cantava, tenia sis fills, pescava amb un llaüt de trenta-tres pams que se deia “La Sangre”, pescava amb xarxes de lli… el patró “Pelat” va anar un dia al teatre de Son Cervera, però els artistes no s’hi varen presentar. El patró “Pelat” va pujar damunt s’escenari i va dir “Arnes, Burnes, Francates, un ase gelat (ase blanc) no pot ser negre”, tothom reia i feia mambelletes… una altra vegada es va trobar pel carrer el cunyat d’en “Mitja Bota” (malnom d’un guardamolls), li diu: “Patró, que vos pareix que ha de ploure?” Amb això un gorrió li va “quigar” damunt el cap i el patró “Pelat” li va dir: “si no plou merda no sé que plourà” (riu)…
Quan pescàveu a la mar gran, quins eres els peixos grossos que vèieu brollar? (brollar: sortir un peix o una mola de peix a la superfície)
Passat l’Herba Col, ja dins el tombant de la Fonera, moltes vegades véiem a damunt l’aigua caps d’olla. També vèiem llunades…
Vàreu trobar mai qualque vell marí enganxat a les xarxes? (vell marí: la foca mediterrània)
Jo no, però els “Camel·los” (malnom d’una familia de pescadors) pescaven tonyines, i un dia de mal temps va quedar enganxat un vell marí a l’almadrava (cert art de pesca). Varen dur el vell marí a una cotxeria de Manacor i feien pagar deu cèntims a la gent per a veure es vell marí… Jo, el que vaig veure eren mariners que duien una bosseta penjada pel coll amb bigots de vell marí perquè deien que així mai moriríen negats, coses d’un temps!…en “Pinet”, que era un pescador amic meu de Cala Rajada, l’any seixanta-set va agafar un tauró molt gros en el cap de Cala Gat…
Quines eren les famílies de pescadors de barca del bou del Port de Manacor?
Hi havia “els Pelats”, “els Mossets”, “els Fais”, “els Camel·los”, “els Perlines”… “els Perlines” un dia varen sortir a pescar a la vela i ja no varen tornar pus mai. Jo som es darrer dels pescadors d’aquell temps, tots els altres són morts. En el Port vaig fer feina amb sis barques del bou: el “Ciudad de Manacor”, “Ciudad de Porto Cristo”, “Rafelet”, “Cala Mitjana”, “na Reus” i “na Guadalupe”…
A quina edat començàreu a fer de pescador de barca?
Els meus germans es varen haver d’entregar perquè era el temps del “moviment” (la guerra civil). Mon pare m’havia de mester i em va amarinar (amarinar: ensenyar a anar per la mar) als catorze anys amb el llaüt “San Juan”. Vaig ser al·lot de barca (al·lot que fa les feines més baixes a una embarcació de pesca)…
Com era el procediment per a pescar sípies amb un mirall?
N’hi havia que posaven un suro amb un mirall davall el suro, sense hams, i les sípis s’aferraven en el mirall, però jo pescava les sípies pel març, que és quan van calentes (temps de reproducció) amb una sípia femella viva…
Empràveu moixó per esca? Com l’agafàveu?
L’empràvem per esca per als palangres. L’agafàvem amb un artet (cert art de pesca). Anàvem a una platja, un anava damunt la barca per calar l’artet a tres o quatre metres i un altre a la platja per estirar i així el moixó moria dins les corones (corona: bossa posterior de la xarxa o d’altres arts de pesca)
Què és la “esca de sang”?
Esca de peix blau, alatxa i això…
Si anàveu a fer puu, amb quines substàncies untàveu els baverons per atreure el puu? (puu: cert crustaci marí emprat per esca). (baverons o boverons: manat d’herbes marines per agafar puu)
Oli i llet. Ens posàvem a mig metre enfora de la platja, dins tres pams d’aigua i espolsàvem el puu dins els senallons. (també dits “senallons puuaters”)
Quina ha estat la pescada més grossa que heu fet mai?
Va ser pescant de farol (pescar el vespre amb llum). Dins el moridor (part de la xarxa on arrepleguen tot el peix agafat i on es mor) hi havia quatre o cinc tones d’alatxa, bisos i sorell. En vàrem haver de tirar tres tones perquè no ens cabia dins la barca. Empenyíem el peix per damunt sa nata (corda que enrevolta una xarxa) dels suros i l’amollàrem…
Com pescàveu les xigales?
Amb farol i amb el motor aturat. N’hi havia un que vogava (remava cap envant) o ciava (remava cap enrere) ran-ran les penyes i l’altre a popa mirava pel vidre (vidre: també dit ullot o mirafons, etc: aparell que disposa d’un vidre per a veure el fons de la mar). Quan es de popa veia una xigala, deia “atura’t”, i tirava un “rai” petit damunt sa xigala. (“rai”: rall, xarxa de forma circular guarnida de ploms perquè s’enfonsi aviat dins l’aigua)
Són mentiders els pescadors?
Els més mentiders són els pescadors de canya. A un que li deien en Joan “Moreió”, que sempre deia que pescava molt de canya pel Morro de sa Carabassa, un amic, en Llorenç “Remos”, el va veure un dia que comprava peix de mig amagat i li va dir: “Ara ja veig com agafes els peixos: amb hams de plata!” (riu)…
Vàreu pescar a la vela?
Sí. Això deu fer vuitanta anys. Pescàvem a parella (amb dues barques), a la vaca (ormeig semblant però més petit que l’art de bou) o amb un bou, l’únic era que l’estiràvem amb dues barques. Si no hi havia ventet no podíem pescar. Havíem d’esperar l’oratge per envestir. Havíem de mester l’oratjol d’en terra (vent que va des de la terra cap a la mar, també dit “oratjol de la paret”) per anar a pescar… els primers motors pes bous que hi va haver a Mallorca eren de a marca “Bolinder” i teníen trenta-cinc cavalls. Bé, t’he de dir que en el trenta-set també anàvem a la vela i remàvem per anar a pescar perquè el gasoil anava escàs. Hissàvem el triquet (pal de l’embarcació més pròxim a la proa) dins el port…
Abans heu dit que pescpaveu de farol. Com es duia a terme aquest tipus de pesca?
A cada vol (vol: circunferència o forma que descriu la xarxa calada) agafàvem mil quilos d’alatxa amb sorells i bisos. A una barca posaven un farol a popa de dos mil “bogies” (sic) i a darrere hi anava una barca petita fermada a la gran i quan hi havia peix, la petita que estava damunt l’àncora, enrevoltava i tancava el bou…
Quins diferents noms té el fons de la mar?
Primer, “el negre”, que és l’alga. El segon, “les platges” o “el blanc”, s’hi pesca amb palangre d’ham petit; en el blanc agafen aranyes, pedaços, pelaies, rajades, xorics, mussoles… el tercer “l’herba torta”. Féiem ensacades (posar dins sacs) de gerret dins l’herba torta. El quart, “l’herba col”: molls, gató, aranyes, cap-rojos, “galinetes”… al final, “la Fonera”: xernes, capvaires (gatvaires), rafels, quissones, que és una bastina que s’ha extingit, gamba a quatra-centes braces…(bastina: peixos sense escata, és a dir, rajades i taurons)
Em podeu dir qualque senya de canvi de temps?
Si es posa calitja, en tres dies farà vent. A l’hivern, si sortien per la banda de Felanitx o Sant Salvador un niguls gruixadots, que nosaltres els deiem “els Fadrins de Santanyí”, era senya de mal temps. Nosaltres, els pescadors, ens guiàvem per les boires, no ho miràvem a això dels cucs de terra (indici de pluja o vent). Si les gavines feien “cloc, cloc!” també donaven senya de mal temps…
Quins eren els peixos que pescaveu habitualment?
Quissona, gató, capvaire (gatvaire), ferrasa, càvec, rajada, rajada botons, raia peluts, tremolor, congre, morena, orenol, llampuga, pàmpol, pàmpol rescàs, suré, sirviola, verderol, serrà imperial, xerna, donzella, pàguera, vaca, pagell, beguc (besuc), tord grívia, tord massot, tord canari, bisos, alatxa, sardina, boqueró, moixó, palomida, llops, pelaia, moll, moll d’ombra, al moll d’ombra també li deiem capsempe o salt-en-barca o batifió o boixacriades; cap-plata, rata, gerret, xucla, sorell, espet, pop, pop trobiguera, oblada, anfós, anfós llis, aranya de cap negre, raor, xoric, escórpera, mabre, variada, sard, bonitol, tonyina, maire, cuc de sucre, “galineta”, rafel, mòllera, sollerí, jonquillo, déntol, rap, burret, bot, llagosta, grimaldo, xigala, tortuga, cranc reial….
Anàveu per les tenasses a pescar amb rall?
Jo no. Qui va dur es rai (rall) en es Port va ser un valencià que li deien “en Tonet”. Això que et cont fa seixanta anys. En Tonet pescava damunt una tenassa amb un pam o dos d’aigua. Cada vegada agafava trenta o quaranta saupes…
Antigament els fusters empraven la pell d’un peix que feien servir amb la mateixa funció que el paper de vidre. Quin peix era?
Un escat, que era una bastina plana.
Pescàveu anguiles, vós?
En el Port n’hi havia, però molt poca cosa, no retia. Aquí on n’hi havia i moltes era en el torrent de s’Illot. Allà hi tiràvem un botet i amb dos palangrets i esca de cucs de terra, cucs rojos, sempre agafàvem aquells deu o dotze quilos…
Hi havia més aus marines un temps?
De molt, que vol dir!. Els capvespres que anàvem cap a la Punta de n’Amer vèiem dos-cents virots o més que anaven a dormir a Cabrera, i si era el dematí els tornàvem veure que arribaven a la Punta de n’Amer. Entre el Port i cala Petita els virots criaven a “la Cova dels Virots”…
Abans de l’arribada de les xarxes sintètiques, de quin material estaven fetes les xarxes que vós empraveu?
De cotó i cànyom, jo les tenyia amb escorça de pi perquè la reïna dona consistència. Féiem bugada de tinta negra. Això que et cont deu fer setanta anys…
Quin remei empraven els pescadors contra les picades d’aranya?
El que fa més mal de tot, amb molta diferència, més que les aranyes, és la picada de la ferrassa. Si ens picava no hi havia remei. A un li varen tallar un braç. I si mos picava una aranya, ens posavem muniac (sic) i lleixiuet…
Pescàveu amb nanses, vós?
Amb nanses no hi pescava, jo. Hi pescava un valldemossí que calava cinquanta nanses dins l’Herba col, per damunt els fortets (forts o fortets: fons de la mar de roca, pedregós). Nosaltres també pescàvem de gànguil, que és un ormeig molt antic.
On éreu vós quan va tenir lloc el desembarcament republicà a l’agost de mil nou-cents trenta-sis?
Era aquí, en el Port. Vàrem fugir. Els dos primers dies, vint-i-una persones vàrem estar amagats a les Coves dels Hams. En el tercer dia, el dematí, vàrem fugir cap al Rafal Pudent i quan érem per les Rotetes, la guàrdia civil ens va disparar perquè es pensaven que érem rojos i varen ferir ma mare a un turmell…
…Ara son les onze (del vespre), ja fa més de quatre hores que conversam. Estau cansat?
Jo, no. Què estàs cansat, tu? Per jo podem seguir!
Sí, sí, ja ho crec, però hauria de telefonar a ca nostra per a dir que arribaré una mica tard.
Sí, telefona a ca teva que no passin pena…
