Pau Oliver Quetglas (Inca, 1999) és una jove promesa de l’orgue que ha decidit emprendre el camí de renovar la música per a l’instrument, mesclant-la amb elements electrònics i amb…
“Un poble sempre dóna una radiografia general del context de cada època i també li posa un punt original”
Cent anys d’història han fet que Manacor passi de ser un poble a una ciutat. A més del gran canvi demogràfic i l’explosió cultural que ha florit al llarg d’aquest centenari, la ciutat ha passat de l’agricultura a la indústria i de la indústria al turisme; de la República a la dictadura i de la dictadura a la democràcia. De tot plegat, en parlam amb quatre persones manacorines: les professores i historiadores Margalida Cubells (1959), Sílvia Alcaide (1978) i Guillem Mayol (1990) i amb el bibliotecari Antoni Ferrer (1963).
Manacor ha passat de ser una societat agrària a una industrial. Quins factors destacaríeu en aquest procés?
Antoni Ferrer: Hi ha diversos elements que són clau per sortir d’una societat agrària i es donen a finals del segle denou i principis del vint. El primer canvi és l’arribada del tren i la consolidació de la mecanització de l’agricultura. Això implica una transformació social lenta però que En la primera meitat del segle XIX Manacor havia tengut un creixement gràcies a gent que venia de pobles de veïnat, perquè tenia una dinàmica agrària important. Després, a finals de segle, amb la fil·loxera i després la crisi, tota aquesta gent va haver d’emigrar de manera massiva i això va tenir un gran impacte. Posteriorment, la industrialització serà un fenomen del segle XX i que també tendrà un gran impacte. Pensem en la indústria de la perla, per exemple, que impacta sobre una societat de tradició agrària i empobrida. Aquest panorama s’ha de tenir molt present perquè dibuixa un futur on la situació cultural, social i econòmica va lligada a una estabilitat i una mentalitat conservadora. Els moviments culturals van molt lligada a aquesta tradició agrària i que es mantendrà fins a finals del franquisme. Tot i que hi ha grans canvis com la República o la Guerra Civil, hi ha un rerefons tradicional que es manté, amb una societat lligada a la tradició agrària i això no es romprà fins a finals del setanta.
Guillem Mayol: Per ventura diria que cap als anys seixanta, amb l’arribada del turisme a l’illa.
AF: Sí, el turisme també ajuda i influeix sobretot sobre les generacions més joves que són més permeables i s’obren molt més aviat.
Si ens atracam a la dècada dels seixanta, parlam d’una època de molts canvis polítics i culturals.
Margalida Cubells: Jo crec que els canvis culturals han estat importantíssims. D’aquelles escoles de monges i frases a l’escola pública… Jo vaig viure l’univers de l’escola de monges i passar a l’institut va ser com un fibló molt potent. Anàvem a l’institut a l’antic quarter i després vaig passar al nou institut. Era un Manacor molt diferent de l’actual.
GM: Un poble sempre dóna una radiografia general del context de cada època i també li posa un punt original o diferent. Manacor va fer una evolució, sobretot en l’obertura dels setanta.
Sílvia Alcaide: De la història cultural de Manacor jo m’he atracat sobretot a la segona part del segle XX a través de les memòries d’en Puerto, que va ser el director del Museu i tenc la impressió que el canvi gros a Manacor va començar a finals dels anys vuitanta. A nivell cultural perviu el franquisme durant molt de temps.
GM: Jo crec que a partir dels anys cinquanta ja anticipen una mica aquest canvi: el món conservador lligat a la cultura, com per exemple les sarsueles, començava a demandar altres coses i a anticipar tot el que vendria al llarg dels setanta. Els setanta crec que varen ser un moment de reflexió que va preparar tot el moviment cultural que va sorgir després amb companyies teatrals com per exemple Els Capsigranys.
SA: A nivell de dinamització, jo crec que anteriorment era un temps de grans personalitats, lligat sempre a la mateixa gent i a partir dels anys vuitanta comença a participar, gent que abans per ventura era anònima.
AF: Els anys setanta també hi havia un moviment cultural i artístic potent, amb inquietuds polítiques i lingüístiques i que comencen a trastocar una mica la immobilitat de l’època franquista i evidentment, en els anys vuitanta hi ha una explosió a nivell general. A Manacor, a escala política varen sorgir tota una sèrie de candidatures independents que després es van anar integrant en altres partits. Va aparèixer un planter de polítics que durant els següents deu o quinze anys varen tenir un protagonisme determinant. Hi havia un planter antifranquista molt clar i una sèrie de polítics que venien de la tradició franquista i fan el bot a la democràcia. Tots ells van tenir una gran importància en la transició.
Quines figures destacaríeu?
GM: En els anys centrals del segle XX hi ha hagut quatre figures importants a escala cultural: Guillem d’Efak, Sebastià Nicolau, Sebastià Rubí i Jaume Vidal. Crec que són una anticipació del que passarà als vuitanta. En Nicolau arrossega tota aquesta tradició del món rural, el Manacor invisible que es mou però que no sap llegir i escriure i contrasta amb aquest món que representa amb D’Efak, ple de viatges i canvis. Manacor respira d’aquestes dues coses i això l’ha condicionat.
SA: Jo destacaria la figura de Mossèn Aguiló i de la família Pinya, per tota la donació que va fer al Museu d’Història de Manacor. De la segona meitat del segle XX, destacaria Alfons Puerto. Tot i que va ser un pèssim conservador, va posar esment en el vessant educatiu i divulgatiu, amb visites guiades a les escoles i va ser el començament d’una feina didàctica al Museu.
MC: No tenc un personatge històric a destacar, hi ha fets que responen més a la col·lectivitat. Record, per exemple, l’arribada del batle Llorenç Mas. També crec que és important l’evolució que ha patit la ciutat: era buida, enfora de tot. Ara, per exemple tenim un panorama fantàstic amb molt bones obres i públic que ve de fora per gaudir-les o també el panorama musical… Hem passat d’un desert a un gran panorama i això és fruit de gent que té ganes de fer poble, a través d’una revolució silenciosa.
Recordau algun acte o fita que marqui aquesta explosió?
GM: Jo crec que la representació de Gimnèsies i Pitiüses l’any 1981 marca un abans i un després i també pren la reivindicació del nou teatre.
SA: Jo record també el concert de Kortatu i la mostra de rock. Jo era molt petita però me n’han parlat molt. D’aquí va sortir un moviment punk i alternatiu, d’on després va sorgir el bar Esperits o el Catòlic.
AF: També tenim un gran moviment literari, que ha tengut un pes enorme per ser Manacor el poble que és. De fet es deia que som el poble amb més escriptors de literatura catalana per metre quadrat.
Hi ha dues indústries que han definit la producció manacorina: la fusta i les perles.
AF: Sí, jo quan era petit record un Manacor de fusters i de perleres. De fet el meu pare i la meva mare ho eren. Hi havia una macroindústria perlera i una petita indústria del moble. Qualsevol obria un taller a la seva cotxeria, Manacor n’era ple. Durant molts anys va ser l’essència del poble: aquesta dinàmica productiva tenia més pes que qualsevol altra cosa.
MC: Sí, la sirena de les perles marcava el ritme del poble. Era un Manacor molt feiner i molt dematiner.
AF: De fet, els fusters tenien els horaris adaptats i anaven a dinar quan les perleres hi anaven, les vacances de l’estiu també es gestionava segons la fàbrica… Era un Manacor molt productiu, que no es preocupava per la cultura sinó que es preocupava per arribar a final de mes i on la dona feia feina. Això és un altre factor importantíssim: a Manacor la dona té un pes bestial.
MC: Va suposar un alliberament molt potent. La meva mare hi va fer feina uns anys i sempre ho recorda.
SA: Jo crec que va apoderar molt les dones, les va treure de casa.
AF: Hi havia bressols i podien deixar el seu fill allà. Aquests recursos no eren habituals en aquella època, era quelcom molt més europeu.
MC: I els ensenyaven anglès i portuguès… Tot el que fes falta per vendre.
Posteriorment aquesta indústria es va vincular amb el món del turisme. També hi havia les coves…
GM: L’arribada de les vacances pagades i dels vols xàrter fa molt. A l’Espanya de Franco el turisme li arriba gairebé sense voler i això després va esquitxar la indústria. Durant un temps es van complementar i després una es va menjar l’altra.
MC: A ca nostra teníem un cafè de poble, La Reforma i quan va arribar el turisme vàrem haver de comprar teteres, per exemple, perquè nosaltres no en teníem i els turistes prenien té i anàvem a Can Roca a cercar dolç… També record la botiga de Majorica ben al centre de Manacor, on venien cotxes extraordinaris… També hi havia unes al·lotes defora, vestides de pageses i que brodaven. Això era una manera de mostrar els elements propis de cada lloc, lluny dels elements turístics actuals de la sevillana o el capell mexicà. Els autocars venien plens i també corrien rumors de tota la gent famosa i rica que venia a les Perles.
AF: També hem de tenir en compte que el turisme fa molta inversió a la costa i això va suposar una manca d’inversió en el nucli antic de Manacor. I això crec que té a veure amb el paisatge urbà, amb bucs inacabats, amb el concepte de “Manaclot” i amb la “lletjor” del poble. La costa provoca una crida d’inversió privada, sobretot per part d’una generació més jove que hi veu una manera de fer doblers .
SA: Jo no crec que sigui lleig sinó que falta una recuperació del centre perquè s’ha abandonat. La modernitat sempre ens fa anar a l’extraradi i això és un procés que passa a gairebé totes les ciutats.
GM: Jo record una obra dels Capsigranys que es diu La ciutat dels clots. Forma part de l’ADN manacorí.
MC: La lletjor de Manacor a jo me la van fer veure els altres, jo no ho percebia així de petita. Fins que no vaig anar a Palma no me’n vaig adonar.
En els darrers anys s’ha donat un gran creixement demogràfic.
AF: El creixement demogràfic perfila un model urbanístic i de ciutat. Hi ha un creixement en fals a finals del segle XIX que fa que es consolidi la primera corona, amb una mentalitat molt poc moderna, amb carrers de sis metres d’ample i que avui dia ens creen molts problemes. Hi ha un Manacor heretat amb molt poc espai públic, desordenat. Aquest eixamplament es produeix, precisament quan Manacor es despobla i aquest creixement es perllonga fins entrat el segle XX i crearan problemes de circulació i urbanístics i serà un dels grans debats públics que es tendran al llarg de la història: amb les alineacions de n’Olesa i que continuarà. De fet, durant els anys setanta i vuitanta el gran debat era sobre la qüestió urbanística i ho continua essent avui. Manacor és ara multicultural. El percentatge de gent nouvinguda és descomunal, dins una societat que més aviat estava acostumada a tenir la mentalitat de partir i no de rebre.
SA: Jo crec que el creixement demogràfic és un nou repte. L’arribada de nova gent fa que ens plantegem com fer arribar aquest sentiment d’identitat que tant s’havia treballat, perquè s’ho facin seu també.
MC: Jo crec que les darreres generacions han fet molta feina en la tolerància i el respecte a la diferència, una feina a nivell humà. Crec que això es va començar en els anys setanta però evoluciona i això em té molt esperançada.
SA: S’han recuperat moltes tradicions, la gent participa molt però també pens que hem de fer un esforç, sobretot des del món educatiu perquè l’entorn entri i que la gent jove es pugui identificar. A vegades tenc la sensació que hi ha dues realitats paral·leles.
GM: Sí. Els centres educatius tenen la responsabilitat de cohesionar les diferents identitats en un món globalitzat.