“Ca! I hi ha més policies que dimonis”, deia un santantonier granat a les portes de l’Escola de Música. Una vegada més, la festa es presentava custodiada per l’autoritat policíaca., que havia disposat, a més, un passadís amb tanques metàl·liques que permetés transitar els dimonis i els sonadors peu pla i ben amples des del Conservatori fins a la part de baix de la plaça de Ramon Llull on ja hi havia configurat, d’una bona estona abans el primer rotlo de ball.
Les torradores estibades, botifarrons, llonganisses, panxeta i tota casta de carn i embotits. Milers de persones entusiastes esperen, la gran majoria joves, joveníssims.
La separació de poders dins la cosa santantoniera. El president Laporta-Gomila minuts abans no sap encara quina serà l’alineació titular per al primer ball. Dins l’Escola, mentrestant, els dimonis es comencen a vestir. Falta mitja hora escassa. Primer el revestiment que es posen al pitram. Després els vestits. I les bagues fetes amb les vetes vermelles. Els dimonis petits i Sant Antoni fan més via. El dimoni gros ha de menester més temps, per la faixa, que li col·loca el baciner Mateu Juan, i, sobretot, per la carota. L’alineació ja està clara. Mateu Aleix Flick ja ha anunciat el quatre titular d’avui: a la porteria de Sant Antoni, parant els cops dels dimonis, Llorenç Prohens; repartint joc amb contundència i sobrietat, com a dimoni gros, Toni Lluís Reyes; i als laterals, amb atacs incisius i rapidíssims, Magdalena Pérez i Toni Juan, Aleix. A la banqueta, al costat del míster Aleix, Antoni Bassa, Joan Toni Sunyer i Bernat Aguiló.
Toni Lluís Reyes, una vegada posada la gorra protectora mira d’enfundar-se la carota. Una vegada, dues, tres. Demana l’ajuda a Magdalena Pérez. I finalment, reïx en l’intent. Mentrestant, els sonadors no perden el temps, i sonen les cançons de sempre, una trentena d’amics, familiars i periodistes contemplen l’escena.
Defora els xeremiers sonen, també, i entretenen els impacients santantoniers. Però tot serà immediat, imminent. Sona l’estrèpit d’un coet. Xiscles de joia. I surten, amb els xeremiers al capdavant entre les tanques protectores. S’acomoden a baix de les primeres files del rotlo, acotats i respectuosos, els companys gràfics. Les cares no arriben gairebé ni a l’adolescència. Infants de deu o dotze anys copen totes les primeres files. I és coneix en el cantar, tant per l’albor de les veus com pel desconeixement de les cançons. Més enllà del “31” i del “para lloves” el cor infantil es perd a l’hora de cantar. Entre la banda, també molta joventut. “Els teus collons”, diu impròpiament un jovenet que altre temps just just hauria acabat de combregar, “has vist qui hi ha amb la banda? Costaaaa! Martíiii! Cagondeu, només deuen fer playback, aquests”.
Ballaran a un rotlo, i a un altre, i al tercer. Aniran i tornaran, una estona amb els sonadors, l’altra estona amb la banda. I tot s’acabarà, molt tard per a gent tan jove, un dia entre setmana… que l’endemà, encara que no ho paregui avui, tenen escola. El rellotge corre inexorable i impetuós cap a dia 16 a les 14.15h davant cal baciner, al carrer de Sant Roc. Menys de 72 hores, falten. Podrem esperar? O ens farem el Sant Antoni damunt?
