El rumor s’havia escampat els dies previs. I tot Manacor ja n’anava ple. Toni Puigserver enguany no sortirà de dimoni gros per una lesió de menisc que el farà passar pel quiròfan. El poble estava expectant.
Abans del ball, en la cerimònia de la vestida a l’Escola de Música, Lluc Rosselló reporter intrèpid, ja escampava per la xarxa les fotografies que confirmaven la certesa per tothom sabuda: Antoni Bassa Ferrer, fill del carrioner Miquel Mora i la manacorina Aina Covanera seria enguany el dimoni gros en el primer ball. Una prova de foc abans dels dies de la veritat.
Mentrestant, al bell mig de la plaça del Mercat, s’hi arremolina una gentada. A l’endret de l’abeurador, una parada llarguíssima, eterna, del Patronat de Sant Antoni, ofereix llonganissa i botifarró de franc als assistents, que, a més, poden anar a cercar beure a banda i banda de la parada del porquim i la taronja clementina. Hi donen aigua i vi. Enguany, curtejaren de beguda espirituosa, i encara amb els dimonis per sortir ja no en quedava gota, de vi. Devia ser que els santantoniers volgueren provar tots com funcionaven els nous tassons, venuts a un euro i que a partir d’ara caldrà conservar, en la campanya per reduir les deixalles tirades al mig del carrer que tant de mal fan a la imatge neta de la festa.
Sigui com sigui, un poc passades les deu, se sentí el primer esclafit i els tres cercles formats a la plaça, un de molt gros part davall l’escala, devora el bust d’Antoni Maria Alcover, mirant-li el clotell; i els altres dos damunt la plaça, esperaven la comitiva dimonial, acompanyada de sonadors i de banda.
Sortiren i ballaren. Un grup de jovenets vetlava bé el dimoni gros. Es coneixia que hi havia afinitat, que sabien qui hi havia davall el vestit. “Mira’l, és ben igual, ho fa ben igual!”, s’exclamaven.
Aficionats a la fotografia lluitaven per fer-se un lloc a les primeres files. Els santantoniers que tenien la sort, o el saber, d’haver-se col·locat bé no s’hi podien resistir: “Jo vull gravar, tio”, deia un, mentre interrompia la cançó. “Va per mar”. Les senyes tornaven. I tornaven les veus càndides dels joves, molts dels quals podrien viure enguany a lloure el seu primer Sant Antoni.
Ara tot està a punt. Només cal esperar. Sis dies. Com una guerra intensa, interior, tumultuosa. Sis dies i tot tornarà ser com l’any passat. O no.
