skip to Main Content

“Un temps fèiem matances per omplir el rebost”

Martí Gomila (Manacor, 1943) ha mort porcs durant més de mig segle. És aquell home que entrava siulant, aquell home enmig de la boira d’Acorar. Aquell que deia “l’has de matar tu?”. I no ha de menester que li facin preguntes per començar a conversar.

Jo no som en Toni Gomila. Som un al·lot modest que he fet feina i no tenc la cultura que teniu vosaltres. He estat molt lligat a la feina als costums que hi ha hagut a Mallorca, amb arrels de fora vila, i els foravilers sempre duen curolla. No he tengut uns estudis com han pogut tenir els nostres fills i els nostres nets, perquè als catorze anys ja ens posaven a fer feina, i temps enrere ja ajudàvem a ca nostra.

Sou d’una generació que es va haver d’espitxar fort…
Sí, les famílies lluitaven per sobreviure, per pujar la barquera… Avui un jove els doblers que guanya són seus. Nosaltres entregàvem la setmana, i vivíem de les hores d’excés, perquè vàrem veure la postguerra…

Passant fam?
Qui vivia a fora vila sempre va menjar. Ara bé, record gent que venien a vermar a peu de Manacor per al senyor del Pou Nou, i en acabar el jornal se’n tornaven.

La família llavors tenia un pes que no té avui… una autoritat molt més marcada.
Llavors amb una mirada dels pares ja s’acabava la festa. T’entrava ansietat, o por. Avui no faràs callar ningú. Ho proves i se’n riuen de tu. Nosaltres vàrem pujar dins un temps d’autoritat. Abans era massa, i ara és massa poc. A mi sempre m’ha agradat la llibertat, però el llibertinatge no.

En Toni us va contar mai el que preparava amb Acorar, o ho vàreu descobrir damunt l’escenari?
Ell anava fent i jo no ho havia vist mai. De les coses que jo feia, ell ja m’havia posat l’ull damunt, sense veure jo que en Toni espipellàs.

De quina edat matau porcs?
Jo em vaig fer matador d’una enfadada. Mon pare va arribar un punt que ja no va poder matar el porc. Aquell any cridaren un matador i vàrem haver d’esperar més d’una hora. No vaig voler que això tornàs passar. Sempre vaig esser el que va ajudar mon pare per aprendre de fer les coses. Sé que se diuen les peces del porc. I en Toni sempre vaig veure que tenia la idea de desfer els porcs. Ara bé, jo no he estat mai excel·lent per matar un porc. Vaig anar sis o set vegades a ajudar en Nofre del cafè. A damunt ell vaig aprendre moltes coses. La mateixa feina ensenya. A aquell que li agrada fer una feina, aviat hi és.

Encara feis matances?
Fa dos anys que ja no en feim. La gent d’edat ha tornat que no pot ajudar. N’hi ha que els agrada molt, però arribes un punt que veus que has de fer molta de feina i no pots. I això que havíem arribat a matar tres porcs i arreglar-los amb un dia. Als joves que els agrada es veu que hi passen gust…

Un temps les matances es feien per omplir el rebost…
La primera etapa sí, va ser per necessitat de fer el rebost. Després ja veies que n’hi havia cinc o sis que feien feina, venia el berenar i la casa s’omplia, i arribava el dinar, i es doblava.

Quan va començar a passar, això?
Devers els anys noranta. Però és ver que hi ha joves que en saben i han duit la idea de continuar-ho. Es poden comptar amb els dits d’una mà, perquè la majoria se’n van a comprar trenta quilos de carn i et faran sobrassada…

En coneixeu cap que no arribi als quaranta anys, d’aquests joves?
El més jove que conec és el meu fill, i en té quaranta-cinc.

En Toni s’aixeca i entra dins una habitació. “He anat a mirar si hi havia l’acorador, però deu ser a Son Ramon”. El padrí jove replica: “Li vaig dir que li donaria l’acorador, si matava el porc, i en va matar un”. Respon en Toni: “Bé, el matàrem a mitges…”

L’autor d’Acorar recorda una darrera circumstància. De sempre, dins la família s’havia dit que l’acorador havia passat de generació en generació. En anar a entrevistar el tio Joan de Son Ramon, una generació més amunt que son pare i que el padrí jove, li demanaren a veure si podia anar un poc més amunt en la cadena de transmissió de l’acorador. “No crec que vengui de tan enrere. El tio Miquel el degué donar al seu fill, que també matava porcs…”, digué l’antic dimoni gros de Manacor. Això du Gomila a una reflexió: “La generació dels nostres pares va néixer a l’entorn de l’any quaranta. Mon pare se’n va anar al poble el 1956. I entre aquell any i el 1965, que va ser l’any que es va casar, va passar de viure a fora vila sense llum ni aigua corrent, de fer les feines al femer que hi havia a les figueres de moro i d’anar qualque dia al poble amb bicicleta a començar a aprendre un ofici al poble, fer la mili, començar a fer feina a Palma, fer un racó, muntar un taller, construir una casa enrajolada amb cuina, bany, llum i aigua corrent i comprar un Simca1000”. Per a Gomila, “no hi ha ment humana que pugui assimilar això. Hule, rajoles, vidre… Quedaren fascinats”. I va ser així, continua l’autor d’Acorar, que “varen veure que ells eren uns altres, i cercaren qui eren aquests altres. És així com es creen aquestes històries com la de l’acorador com a símbol màgic, és una necessitat de tenir coses sagrades. ‘Nosaltres som aquells, et deposit l’acorador com a herència i símbol de la nostra nissaga’, deien, alhora que devien pensar ‘un hule l’oblidarem, però l’acorador no, perquè és nostre’. Nosaltres no tenim títols nobiliaris, però sí, tenim coses com l’acorador”.

Back To Top
Search