Toni Gomila (Manacor, 1973) és un home de teatre. Fa deu anys que va estrenar Acorar, l’obra que ha marcat tota una generació de gent mallorquina sobre la qual reflexionam en aquesta entrevista.
Hom no sap mai si en participar en la recuperació d’una o altra festa, d’una o altra tradició, n’és agent perquè ha estat un visionari, o si, per contra, simplement perquè és una persona fruit del seu temps. Sense tenir por de caure en la vanaglòria ni en la falsa modèstia, feres Acorar perquè saberes llegir el temps que vivies? O en canvi, el feres perquè eres fill d’un temps i no podia sortir res més que Acorar?
La meva generació ja som aquells que sortim al cançoner de Sant Antoni dels anys vuitanta. També som, els de la meva generació, alumnes a la Salle de Guillem Barrufau, les rondalles ens les contava ell. També teníem l’hermano Bonaventura. La nostra també és la generació que ve immediatament després de la llei de normalització lingüística del 1983. També trobam una Mostra de Teatre escolar que havien començat uns altres… No ho sabem… podríem ser coratjuts i dir que nosaltres feim eclosionar tot allò, o que tot allò eclosiona amb nosaltres. El que està clar és que la feina l’havien començada uns altres, a nosaltres ens desperta la consciència una altra gent. Les exposicions del GOB al Port sobre les platges verges ens sensibilitzen sobre aquest tema. Tornen els Cossiers, neixen els Capsigranys… hi ha tot un moviment intel·lectual i progressista a Manacor. Avui, coses com aquestes les podríem trobar només, i molt poquet, als Xítxeros. No veig un lideratge del sector cultural a Manacor.
Per ventura idealitzam aquella generació que ens va precedir, precisament perquè era de qui teníem per aprendre.
És possible. Potser Mateu Xurí o Maribel Servera representen aquest gran lideratge. El que passa és que els tenim de coetanis… Avui vas a una glosada i saps que hi entraran 15 o 20 joves bons. Qui sap, tal vegada som nosaltres qui ara podem representar això per a aquesta generació de joves.
Deu anys després, creus que és possible un altre Acorar avui? O ha canviat massa, tot?
Ni crec que Acorar hagi estat el primer ni crec que hagi estat el darrer. Acorar és una versió matancera de Gimnèsies i Pitiüses. Després vengueren el Ja vénen, ja venen dels Capsigranys, Rostoll cremat, i ara han fet Souvenir al Principal. És un tema recurrent de tothom qui tengui consciència en aquesta terra. I en vendran més mentre encara tenguem vida com a comunitat i com a cultura. I després encara ho faran en passat. Ben igual que si miram el cas concret d’Acorar veurem que el 1991 ja es va fer un llibre de matances amb fotos de Joan Ramon Bonet i text de Guillem Frontera que ja era un resum del que seria vint anys després Acorar. Els carnissers de Guillem Frontera o 39 graus a l’ombra d’Antònia Vicens ja era allò. Reflexionar és una obligació , cal una anàlisi contínua per part dels creadors d’aquí, que hi és. Miquel Àngel Llonovoy també en parla.
Villalonga ja va fer el mateix amb Bearn, o encara més amb Mort de dama. L’ocàs d’un temps fet novel·la. Però totes aquestes obres no semblen parlar de la fi d’un poder, sinó més aviat de l’encimbellament de la nova totpoderosa classe hotelera o turística…
Aquest estiu he llegit Els virreis, que és una influència directa sobre el Gatopardo. Veus que el canvi social hi és, que es passa de l’aristocràcia monàrquica a un altre tipus d’estament dominador. Hi ha un canvi de poder, que es trasllada de lloc, però les conseqüènciies per a la classe baixa continuen sense ser positives. Ara la classe baixa també ha canviat. Parlam de classa baixa, però no pensam en els nouvinguts, quan nosaltres mateixos ens hem convertit en la burgesia comerciant… El poder canvia de lloc, però tot continua allà mateix. Hi ha un canvi de món, però canvia tot sense que canviï res. És la màxima lampedusiana.
Tot i les aclucades d’ull que fas a una determinada modernitat, Acorar és un cant a les paraules. Com és la llengua d’Acorar? Com la plantejares? O simplement emprares el teu model?
És un atzar tan gros, va sortir tan espontàniament… Intentava definir bé cada cosa, i per fer-ho vaig trobar aquelles paraules. A les xerrades que hem fet sobre Acorar he reivindicat aquest ús de les paraules. Moltes són paraules del món rural, els pagesos les saben, però ja sabem que aquell interès no pagat genera interessos nous. Serà molt difícil tornar arrere i haurem de trobar usos nous per a aquests mots. Acorar, mestrança… està bé si puc morir havent retornat l’ús d’aquestes paraules. Per ventura qualque dia direm que un esportista d’elit ha guanyat perquè s’ha posat mestrança…
Creus que Acorar ha incitat el nostre poble a reflexionar?
Per tot allò que m’arriba, sí. Dins aquesta comunitat, sí. I haver despertat una consciència demostra que no som morts. A més, hi ha gent que no són d’aquest nucli de mallorquins de setze llinatges que fa seixanta anys que viuen aquí i que s’han sentit convidats a sentir-se part de nosaltres. M’estim més que hi hagi forasterrs a qui hagi agradat Acorar que no que hi hagi mallorquins que ho tenguin com un símbol. Si només hagués estat això, Acorar no hauria estat més que una derrota. O que hagi servit perquè els nets vagin a veure el padrí i el duguin al teatre, o que els regalin el llibre… Hi havia una relació intergeneracional tallada. Això és natural, quan hi ha un desenvolupament econòmic rapidíssim. Passa a l’Àfrica, aquella gent que sabia els pous, els camins per anar-hi i els dies que hi havien d’anar, obrin una aixeta, veuen que raja i obliden d’on ve l’aigua i que hagin d’anar a cercar-ne. És sacrifici pur. És normal que la gent es faci enfora del sacrifici, però és dins el sacrifici que hi ha la veritat.
Aquesta sensació positiva que has tengut amb tanta de gent forastera, l’has tenguda amb els ciutadans?
La sensació és que els ciutadans l’han vista amb una certa enveja de la part forana.
Una enveja romàntica, tanmateix…
Sí, com d’una nostàlgia d’arrels perdudes. Com si se n’haguessin de recordar que tenien un repadrí a tal poble o una padrina a un altre… quan Palma està ple de patrimoni i d’història i de cultura a cada carrer. No quedis a davant C&A, queda davant les Caputxines! És com si Palma l’haguessin descoberta els suecs i els nòrdics, mentre els d’aquí no sabem les cançons marineres de Santa Catalina o del Jonquet. Tenc la sensació que ho han apreciat, a Ciutat, però no hi han fet la reflexió pròpia.
Mentrestant…
Celebram els deu anys, i segons com és poca cosa. Però en aquest temps el canvi d’habit de lectura ha estat gros. La tecnificació i la tecnologia ens han canviat moltíssim. Avui ja no escrivim una carta a l’enamorada perquè no tens coratge de dir-li que t’agrada. Hi ha altres mecanismes. Ha canviat el calendari, han canviat els referents. Ara feim Aquell carrer, que és aquest on feim l’entrevista, i si m’hi fix, veig que s’ha mort aquella dona, i aquella altra, i que vendran la casa, vendran uns altres veïnats, i en un no-res el barri haurà canviat damunt davall. El Manacor d’avui no té res a veure amb el Manacor de fa deu anys. Llavors, era un poble que vivia dins una ciutat, ara és un poble que ha fuit de la ciutat i hi viu enrevoltant. És una cosa molt global, i el teatre continua sent un refugi. Pareix que les escoles concertades i privades seran de cada vegada més elitistes, amb usuaris estrangers que viuran a grans xalets de fora vila… i amb aquesta gent tampoc no sé quin és el gran nexe comú d’unió… Avui hi ha Amazon, i és ver que hi ha gent que va al mercat els dilluns o a la plaça, però amb quina llengua ho fan, amb quins referents, amb quins codis morals… Amb quina urbanitat, o amb quina educació? Tampoc no sé quin és el referent que marca el que és educat i el que no.
Acorar parla de religió i de filosofia. L’esbucament de l’església catòlica ens ha deixat orfes d’una guia moral, d’una determinada espiritualitat?
L’església catòlica tenia el monopoli de la religió i el va perdre. De les altres religions en veim que sí, però també en veim d’altres que no s’adapten al món contemporani. Nosaltres hem begut d’aquestes fonts. Sabem què vol dir “aquest és un Judes”, o “me’n rent les mans”, o “no passis l’arada davant el bou”… Són més que expressions.
Expressions d’un món que s’acaba? Nosaltres sabem què volen dir, però per als qui ja no ho saben, l’explicació és una quimera…
El món va començar a canviar i ha arribat un moment que fa massa via perquè el cervell humà el pugui seguir, i alentir el món és impossible.
En parlar d’aquesta manera hom pot arribar a pensar que esdevenim conservadors, fins i tot reaccionaris…
Ho va dir Oriol Broggi al documental: això que ens ofereixen no és millor que el que perdem. El món globalitzat ens fa absolutament consumidors i seguidors de pastanagues falses. I això vol dir que aquest món nou no és millor. Sense conèixer qui som ni d’on venim, no som capaços d’estimar-ho ni de defensar-ho. Quan perdem singularitat, som incapaços de decidir per nosaltres mateixos.
El tema no és matar un porc. El tema és saber que aquí s’ha passat gana i que un porc omplia un rebost. Si no recordes el sofriment no pots estimar i valorar què significa la casa que et deixen. No són quatre parets, és un esforç. És un símbol. És igual si no menjam porc o no feim matances, o si som vegetarians. Però si no ets conscient d’aquesta singularitat, el món et passarà per damunt. És igual si no som conqueridors, est tracta de no ser conquerits i no són humiliats. Som molt pessimista. No hem estat capaços de revertir la tendència, no sé si ha estat pel catalanisme, que fa ulls de poll a tanta de gent, no sé per què. Però tenc una sensació de pèrdua, tot es tergiversa, no hem perdut el servilisme, la gent no s’integra en mallorquí…
