skip to Main Content

Una festa absorbida per la roda del contagi

Ningú no ho volia. Tothom esperava una altra cosa. I malgrat tot, la certesa que la festa de Sant Antoni enguany quedaria engolida per la força bruta de la tempesta coronavírica creixia com creix una bolla de neu redolant muntanya avall destinada a esberlar-se contra les penyes de la il·lusió.

Abans del virus, però, Sant Antoni ja havia estat tocat per una altra malaltia, la de la massificació. Amb símptomes inequívocs de neofesta, la celebració manacorina més emblemàtica, es mostrava massificada, perdia l’arrel, s’endinsava en el laberint gratuït i absurd de la beguda col·lectiva i sense rumb, mentre pubs i bars de copes es fregaven les mans tot recollint la salivera d’un calaix que els salvàs un parell de mesos d’activitat.

Va ser, aquest, el preu que s’hagué de pagar per obtenir el bé preuat de tenir una festa viva i amb la participació dels joves.

Mig any després d’entrar en un encadenament macabre de confinaments, suspensions d’activitats, ajornaments, i anul·lacions d’actes culturals, era més que obvi i previsible que una festa massiva com la de Sant Antoni no podria celebrar-se. Alguns no ho entengueren, o potser hi veieren precipitació per part de l’Ajuntament manacorí i el Patronat, però el cert és que tal i com estan les coses i tenint en compte encara més el curs que prenen darrerament, ara que només falten tres mesos per a la celebració santantoniera, la decisió d’Ajuntament i Patronat de suspendre els concursos relacionats amb la festa sembla, si més no, raonable, atès que molt possiblement res del que es feia fins no fa gaire es podrà fer ara.

Així, no ens quedarà més remei que preservar dins les ninetes de la memòria el vermell de la carota del Dimoni Gros, el negre entorcillat de la banyamenta, el verd tacat d’arc de Sant Martí del carro de la colcada, el color amable del marès de les cases sense referir, l’olor de la murta i el romaní, o la coentor escalfadora d’aquell botifarró pintat de caliu i llemugues ardents. Res de tot això prendrà forma tangible. Els sentits hauran de romandre atents a altres temors i a altres il·lusions, com si s’entrenassin per retornar a l’emoció arrelada i al sentiment incòlume de poble que no perd les ganes de continuar sent el que és, una gran roca de marès a l’embat del temps que canta quan xiula el vent, que serva la seva història i la seva identitat dins cada mot d’una cançó.

Back To Top
×Close search
Search