“Una llengua que no té una ortografia no és útil, no pot ser la llengua normal d’un país”

[pullquote] Amb motiu del 150è aniversari del naixement de Pompeu Fabra, artífex de la codificació del català literari modern, l’Obra Cultural de Manacor va convidar el doctor Gabriel Bibiloni per parlar de la seva obra, l’actualització posterior i la vigència que té encara avui
[/pullquote]

Dilluns passat, dia 28 de maig, dins el marc dels Dilluns de l’Obra, el doctor Gabriel Bibiloni va oferir a la Institució Alcover la conferència “La vigència de l’obra de Pompeu Fabra.”
Bibiloni va començar per parlar del context lingüístic anterior a Fabra: “S’ha dit a vegades que l’escriptura del català era un poc caòtica, però sí que hi havia unes normes predominants. Bofarrull i Blanch havien fet la gramàtica de referència del segle XIX, també hi ha un diccionari de referència, Labèrnia; i una institució, que era la Real Acadèmica de les Bones Lletres de Barcelona, era l’única institució que podia fer una codificació de la llengua.” Bibiloni va explicar que aquests tres referents coincidien en el model de llengua escrita que defensaven, però hi havia una dificultat: “aquesta llengua acadèmica, unificada, culta, estava bastant separada de la llengua del carrer, sobretot a Barcelona, on havia evolucionat bastant.” El doctor va posar un parell d’exemples: “s’escrivia parlau i parlam, però deien parlem i parleu. S’escrivia parlàs i parlassen, però deien parlés i parlessin… L’article masculí s’escrivia lo i parlat era el.
“Per tot això, Fabra, un jovenet molt interessat en la llengua, que volia aprendre a escriure en català, es va decebre quan va descobrir aquestes normes, perquè trobava que estaven molt lluny del català que parlava la gent.” D’aquesta manera Bibiloni va començar a parlar de la vida del precoç Fabra, que a desset anys ja havia escrit una gramàtica, la primera de les quatre que publicaria al llarg de la seva vida.
Bibiloni també va parlar del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat l’any 1906 i del qual va ser president Antoni Maria Alcover. Fabra hi va tenir una participació discreta, amb una aportació sobre ortografia. Del Congrés va sortir la idea de fer una Institució Acadèmica, que va desembocar en la creació dels Instituts d’Estudis Catalans, el 1907. El 1911 es va crear la secció filològica. Alcover va ser nomenat el president. Fabra n’era membre. El primer que es varen proposar va ser fixar l’ortografia, perquè “una llengua que no té una ortografia no és útil, no es pot ensenyar a les escoles, no pot ser la llengua normal d’un país.” El 1913 es varen publicar les normes ortogràfiques, eren les normes oficials; però “una vegada publicades, Fabra començà una batalla per canviar allò que no li agradava, i el 1917 es va aprovar la reforma de les normes.” Va ser l’any en què morí Prat de la Riba, fundador de l’IEC, l’any en què romperen les relacions Alcover i Fabra, i l’any en què aquest darrer va ser anomenat president. Aquelles normes, de l’any 1917 són les normes que tenim avui en dia.