Sempre passats els Reis, començam a sentir les primeres cançons de Sant Antoni. Fins i tot abans, en acabar les Nadales de Ca’n Lliro. El poble, cada any, i més encara la darrera dècada, té ganes de festa. De la seva festa. En sentir les cançons fora de temps, se’ns dibuixa un somriure. I tanmateix no és fins que s’acota el dimoni gros per no ferir la part de dalt de la vidriera de cal baciner amb les banyes, no és fins que no graten els sonadors les cordes velles de guitarres i guitarrons, no és fins que s’ho mira tot a punt de llàgrima en Toni Aleix, el Baciner Vell, no és fins que tot això passa que se’ns posa la pell de gallina i som nosaltres ara que tenim els ulls que espiregen com si no haguéssim vist el que tan avesats estam a veure cada any.
Enguany, però tot serà en condicional. Redolaria la turba festiva cap a l’Ajuntament pel carrer de la Verònica, el dels Bous, el del Convent. Esclataria el poble més jove, més unit i més participatiu a la plaça de la Sala. Cridarien amples els de la comitiva. I es faria el rotlo per cantar la cançó que ens dictàs la pissarra d’en Bernat de l’Hort. La serp de camisetes negres transitaria sinuosa pels carrers del centre. S’irisiarien d’il·lusió les cares dels infants a cada so de picarol, a cada fua dimonial, a cada esglai eixordador. Somriurien amb infinita tendresa els usuaris de la residència. Partiria la Colcada i el seu carro engalanat de flors de paper i mata, i murta i verdor festosa, mentre sonàs amb alegria marcial Amparito Roca. S’impacientarien els cossets adolescents mig amarats mig enamorats al peu de l’altar de l’església gran, mentre es canten solemnes les completes en llatí. Esclataria la joia amb els papers a la mà quan el so dels goigs esclatàs amb bombo, i platerets i metalls a l’ordre lleugera i més eufòrica de la batuta. Cremaria el fogueró de la rectoria. Torraríem botifarró, llonganissa i records i il·lusions al foc purificador. I voltaríem pels nostres carrers saludant-nos a cada racó amb un “molts d’anys!”. I l’endemà sortiria el sol per certificar que hi havia caliu davall la cendra. Tot això passaria si no ens governàs una fosca incerta, si no tenguéssim, solitària i entristida, una ombra al cor del poble.
