Skip to content

“Vaig néixer a la comèdia i he fet grans papers dramàtics, tenia moltes ganes de tornar a connectar amb el riure”

Miriam Iscla (Pineda de Mar,1966) va debutar professionalment amb les T de Teatre. Amb la mítica sèrie ‘Jet Lag’ va fer el salt a la televisió, però abandonà la comèdia i ha interpretat Shakespeare, Beckett o Dostoievski. Ara recupera la comicitat amb ‘Les bones intencions’, que arriba a Manacor dissabte dia 15 d’octubre.

‘Les bones intencions’ és una comèdia esbojarrada que situa l’acció en una festa temàtica, però els dos protagonistes podrien ser personatges reals…
L’essència és absolutament real. Els dos protagonistes són dos ‘loosers’. Han tingut una vida difícil i es troben quan ell està en plena separació i queda amb ella en un descampat per comprar-li pastilles. És allà que tenen una il·luminació i decideixen començar un camí junts que els permeti viure millor. I sempre amb molt bones intencions, tot i que no són garantia de res…

El públic també té un paper destacat en aquesta comèdia, no és així?
Es tracta d’una festa temàtica. Els convidats no han arribat i els espectadors que venguin al teatre seran els figurants. Però que no pateixin! Ningú no farà el ridícul, només es tracta de passar-ho bé.

La festa que organitzau a ‘Les bones intencions’ és una típica festa major catalana. Heu adaptat algun ‘gag’ per a les funcions de Manacor?
Jo vaig vestida de pubilla i fem una ullada a les tradicions catalanes. És cert que no cantarem el Virolai, aquí cantarem La Balanguera, però l’essència és la mateixa. Estic segura que tot farà la mateixa gràcia a Mallorca que a Catalunya. Compartim la cultura i la tradició. Ens en riurem i també riurem de les misèries humanes.

Aquest estiu has rebut el premi Margarita Xirgu per les teves interpretacions a ‘Les Bones Intencions’ i a ‘Crim i càstig’. Són dos papers ben diferents…
Vaig néixer a la comèdia i he passat a fer grans papers dramàtics. Tenia ganes de tornar a connectar amb el riure.
És un premi especial, serveix per explicar el teatre català en veu de dona. I sí, són dos papers que no tenen res a veure. En l’obra de Dostoievski interpreto una psicòloga. En l’obra original és un home, però el director va voler que fos jo. I també han reconegut el paper que faig en aquesta comèdia meravellosa. Tenia ganes de fer l’ase i és fantàstic tenir un còmplice com Joan Negrié a l’escenari i completar l’equip amb Joan Maria Segarra i Marc Artigau. El del Joan i el meu són dos papers molt extrems.

Quan vas apartar-te de les T de Teatre era perquè estaves farta de fer comèdia?
En vaig sortir l’any 2008, feia disset anys que feia comèdia. Va ser una decisió molt meditada. Necessitava torbar-me amb altres propostes i maneres de fer. He tingut la sort de poder treballar amb grans professionals. No tinc cap mena de recança ni penediment per haver fet el pas.

Amb les T de Teatre vàreu triomfar als escenaris i vareu repetir l’èxit a la televisió amb Jet Lag…
Passar a fer televisió va suposar un salt qualitatiu i quantitatiu. En una sola nit et podia veure la mateixa gent que en 15 anys de fer teatre. I al Jet Lag no només era actriu. Vaig coordinar guions i vaig dirigir 10 capítols. Va ser una autèntica escola. El bagatge amb què vaig partir és immens.

No tens ganes de tornar a dirigir?
Tinc moltes ganes de dirigir teatre. Per fer cinema o televisió no m’ha arribat el moment. Estic a la recerca d’un text que em commogui. Necessito explicar alguna cosa que em motivi i sobre la taula hi ha un parell o tres de candidats. Tot i que crec que encara no he trobat el definitiu.

La immensa majoria dels directors amb qui has treballat són homes. La direcció encara és un terreny difícil per a les dones?
Evidentment. I no només la direcció. A mi només m’ha dirigit una dona: la Carme Portaceli. Però les actrius, les dramaturgues o les dones de qualsevol professió parteixen amb l’inconvenient dels sostres de vidre o de la manca de referents que hagin obert camí. Els sous dels actors i les actrius encara són diferents en molts aspectes. Queda molt camí per fer en totes les arts escèniques. I no és una qüestió de talent, perquè les dones en tenim i sempre n’hem tingut.

Un d’aquests sostres de vidre de què parlaves el viviu moltes actrius entre els 40 i els 50 anys. Sents aquesta pressió?
Absolutament. La sento, és una franja difícil en què encara no pots fer d’àvia i ja no dones el perfil per fer d’amant. En el món de la imatge, del cine i de la televisió és molt evident. Però en el teatre també passa. A més, molts papers femenins són de mare de, esposa de o criada de. Molts papers femenins són simples satèl·lits dels papers masculins. Per això encara ens costa explicar històries de dones independents, sense que siguin tractades com a menors d’edat.

És necessària aquesta nova mirada amb ulls de dona en el teatre del nostre àmbit cultural? La reivindicau les actrius i les creadores?
Sí. I sembla que una nova formada d’escriptores i dramaturgues amb molt de talent comencen a fer-se un lloc. Han de trobar el seu camí. Totes sabem que fer de mare pot ser molt interessant si aquell personatge secundari és alguna cosa més que una mare.

Consideres, en certa manera, que tu has ajudat a obrir camí? A fer que les joves puguin dedicar-se plenament al teatre o a la creació?
Jo havia fet teatre amateur des de molt petita. Però somiar en convertir-te en actriu en aquells anys era com una quimera. No existia la tele en català, no hi havia tants teatres com els que tenim ara i el nostre món era més petit. De jove dubtava si volia ser metgessa o actriu. I vaig provar la medicina, en vaig fer tres anys. Però quan era més feliç era els caps de setmana, quan feia teatre. Estic contenta d’haver pogut fer allò que volia fer, d’haver-me deixat seduir per la passió de fer teatre. Em sento molt recompensada amb la meva professió i si el meu cas pot animar a algú, me n’alegro.

Back To Top
Search