La projecció industrial del sector del moble de Manacor, com tothom sap, va ser un motor econòmic de primera magnitud i alhora va projectar Manacor arreu de Mallorca. Manacor va esdevenir durant el segle XX la projecció de la indústria del moble a l’illa.
Ara bé, recordem que a Sóller hi havia moltes de fusteries, perquè el coll de Sóller era una barrera natural amb la resta de l’illa, i per a un solleric Manacor era la fi del món.
Ara s’ha girat la truita, i la projecció manacorina a Mallorca ja no és per a la venda de mobles, és gràcies a les arts escèniques, que arreplega visitants de per tot, ansiosos d’anar al teatre.
Normalment, antigament, hi havia el costum de moblar la casa quan les parelles de noviis s’havien de casar, i en conseqüència comprar mobles nous. El noví que solia fer feina entregava, quan era fadrí, cada mesada, el jornal a la seva família i llavors els seus pares li compraven els mobles de casar: un dormitori, entrada, tresillo, menjador i la taula i les cadires de la cuina. D’altra banda, els pares de la núvia compraven els mobles per vestir un dormitori del nou fogar, que havia d’habitar el novell matrimoni.
Les núvies mallorquines parteixen cap a Manacor
Hem conversat amb algunes persones per recollir diversos testimonis de les parelles vengueren atretes pel negoci del moble a Manacor, que estava estès per sa Torre i per tot el poble. Joves que es desplaçaren de tots els racons de l’illa per anar a comprar els mobles, quan estaven a punt de casar-se o parar la casa.
Antònia Morell Gual, ens recorda: “Quan la meva germana Joana s’havia de casar el mes de juny de l’any 1959 amb en Miquel Reinés, vàrem anar de Campanet amb el correu des Bord fins a Inca i allà agafàrem el tren cap a Manacor a comprar els mobles. El meu cunyat tenia unes ties fadrines, d’una posició acomodada, que duien el cap del fil de les noces, i tots plegats ben pitjats partirem cap a Manacor. No teníem cap referència de cap botiga de mobles, però passassis per on passassis per tot hi havia mobleries, fusteries i serradores. Era la primera vegada que anava a Manacor. La nostra veïnada, na Joana Joliana tenia una germana que se n’havia anat a fer de criada a Manacor i contava que anava gros de les núvies de fora que anaven a Manacor per vestir la casa.”
Maria Francisca Vidal, de Palma, detalla la seva anada a Manacor: “En Joan Sureda i jo ens vàrem casar el mes de febrer de 1968 a l’església de Sant Francesc de Ciutat. Anàrem a comprar els mobles a Manacor perquè en aquells temps a Ciutat no hi havia molts d’establiments que es dedicassin a la venda de mobiliari, hi havia Can Servalls, La Industrial i no gaires més mobleries. D’altra banda, els meus pares quan es varen casar l’any 1942 també decidiren anar a Manacor per vestir la casa. Quan ens casàrem Manacor era el ple. Per partir de Ciutat cap a Manacor vàrem llogar un cotxe i un xofer perquè ens hi menàs, acompanyats de la sogra i ma mare. Ho compràrem tot a Manacor, a Muebles Oliver, tret d’un guarda-roba, que vaig encarregar a mida, a Palma, per tenir-lo encastat i és l’únic que no s’ha corcat gens. Les cortines les vàrem comprar a Manacor i a Can Juncosa de Palma.
A l’hora de pagar els mobles vàrem ser una parella atípica. Els vàrem pagar nosaltres, perquè els dos fèiem feina. Tot i que entregàssim cada mes una part del sou a ca nostra, una altra part ens la reservàvem per nosaltres per preparar el casament. Ma mare es va encarregar de l’aixovar: llençols, tovalloles, tovalles… i jo em dedicava a brodar aquestes peces de roba. El meu home feia feina a la Banca March i ens varen regalar la coberteria d’argent. Una vegada casats vàrem partir de viatge a València, Granada, Sevilla i Madrid, durant quinze dies.”
Victòria Secall de Barcelona ens explica: “Nosaltres som de Catalunya, em vaig casar a Barcelona l’any 1972, al cap de dos anys d’haver-nos casats, l’any 1974, ens vàrem mudar a Palma. Tot i que a Barcelona compràrem els mobles per a la casa, al cap d’un any d’haver arribat a Palma anàrem, amb el sis-cents de color blau, a Manacor a comprar dormitoris. Compràrem el mobiliari per a les habitacions dels nostres fills. Per al matrimoni compràrem els mobles per a un dormitori, de fusta de noguer, que encara aguanta. Els nostres pares estaven a Barcelona. Els meus pares ens varen regalar l’habitació del fill petit. Anàrem a comprar els mobles a Manacor, perquè tenien molt bona anomenada. A nosaltres ens aconsellaren una mobleria que no record el nom, tenia un rètol de color de carabassa amb lletres grosses. N’hi havia moltíssimes de mobleries, que eren grans i maques, les quals tenien a l’abast dels clients estocs i catàlegs. Llavors la mateixa empresa traginava els mobles amb camió a les cases dels clients i els muntaven.”
Margalida Espases ens conta: “Em vaig casar a Lloseta el mes de febrer de l’any 1963 amb en Joan Guardiola. Vàrem decidir partir nosaltres dos, de Lloseta, tots sols cap a Manacor amb el tren. El meu home encara no tenia el carnet de cotxe. Manacor era on hi havia els mobles més bons en aquell temps. Anàrem a Manacor perquè una amiga de Lloseta, na Bàrbara Comas, es va casar una mica abans que nosaltres i ella que també era una al·lota pobra com nosaltres havia anat a Manacor. Vaig anar a veure els seus mobles i ens varen agradar i llavors anàrem a la mateixa botiga que ella, perquè ens contà que l’havien atesa molt bé. Llavors no teníem molts de doblers i no podíem anar molt amunt. No anava de quedar a deure enlloc. El meu home cada mes entregava el jornal a ca seva, però un any abans de casar-se la seva mare li va dir que no importava que li entregàs els doblers que guanyava i amb el que tenia estalviat vàrem fer els mobles. Quan festejàvem molts de diumenges no anàvem al cinema, per tenir un racó més gros a l’hora de casar-nos. A ca nostra, els meus pares, em varen fer un dormitori. De viatge de noces anàrem a passar una setmana a Palma i un dia agafàrem el tren cap a Sóller.”
Jaume Garcías Fullana explica: “Mon pare i ma mare, Guillem Garcías i Sebastiana Fullana es casaren a Montuïri l’any 1963, ells partiren a Manacor, amb el cotxe del padrí matern, acompanyats de la padrina materna, a comprar els mobles a can Bauzà, perquè aquest negoci era molt conegut i alguns amics seus també els hi compraren. Els padrins materns pagaren els mobles.”
Josefina Cánovas ens recorda: “En Jaume Estrany, de Mancor, i jo ens vàrem casar l’any 1967 a Cartagena. Per moblar la casa, una vegada casats, anàrem amb Manacor amb la furgoneta del meu home, perquè cercàvem mobles rústics i llavors Manacor tenia la fama de venda de mobles. No teníem cap establiment de referència, vàrem fer moltes de voltes, finalment, trobàrem la mobleria Llull Sales, on els compràrem.”
Albert Comas Font ens diu: “Mon pare, Biel Comas Font, i ma mare Maria Antònia Ferragut Oliver, de Palma, es varen casar l’any 1971. Partiren a Manacor amb el cotxe de mon pare, acompanyats de les dues padrines, a la mobleria de can Bauzà per al parament de la casa. Familiars d’aquesta mobleria es varen traslladar a la carretera d’Algaida cap a Montuïri, per obrir la mobleria Modelmón. Els mobles i el pis varen ser pagats pels padrins paterns, tret d’un dormitori que varen abonar els padrins materns.”
Anita Simonet de Palma, ens conta: “Em vaig casar l’any 1970 amb en Pedro Santandreu, de sa Central, de Sant Llorenç des Cardassar. Ens casàrem a l’església de Sant Joan de Malta de la Llotja de Palma, perquè el meu home havia anat a l’escola dels teatins de Ciutat, i havia tengut relació amb aquesta església. Per parar la casa de Sant Llorenç, on hem estat sempre, anàrem a Manacor a comprar els mobles amb el cotxe del meu home, perquè llavors era la ciutat del moble. Tot i que no dugués gaire quimera amb la compra dels mobles, anàrem a un fotimer de mobleries manacorines. Els dies que varen girar entorn de la compra dels mobles varen ser tota una cerimònia. Ens varen acompanyar a Manacor els meus pares, els sogres i les tres cunyades. Ara, de les mobleries de llavors, record Muebles Condal, on els mobles eren més barats. Nosaltres crec que els compràrem a Can Fullana. Diria que encara no estava obert Muebles Mira, quan ens vàrem casar. Hi havia molts de fabricants de mobles i també en duien d’importació del País Valencià, tot i que a Manacor hi hagués ebenistes molt ben qualificats. Alguns ebenistes fabricaven balancins bollats –que quan hi seies feien mal a l’esquena-; altres, cadires amb formes escultòriques. N’hi havia que fabricaven cadires folrades amb un material que es deia malesquí, que era una imitació al cuiro, o dibuixades al tapís amb escuts, paisatges o cares. Els mobles clàssics que fabricaven eren revenguts: les cadires entorcillades amb travessers que duraven molt. Mentre que avui, en dia, a IKEA tot és més barat, però no dura tant. Can Bauzà tenia l’anomenada de vendre els mobles de millor qualitat. Quan anaves a Manacor no només compraves els mobles, sinó que també podies adquirir tots els complements per a la decoració de la casa, com ara quadres. En el meu cas no vàrem comprar quadres perquè tenia les cunyades que pintaven i elles se’n varen encarregar de pintar-nos tots els quadres. De fet, la feina de la filla d’un revisor de l’antiga estació del tren de Manacor, era pintar paisatges o natures mortes per a les mobleries manacorines. Nosaltres en comprar el dormitori ens varen regalar un quadre amb una reproducció del Crist de Salvador Dalí. També podies comprar els gerros i altres elements de decoració a les mobleries. La llumenera, la caldera o l’olla d’aram solien anar a comprar-se a cas Blaus de Manacor. Aquests establiments, també, s’encarregaven de confeccionar i col·locar les cortines. Aleshores, s’usava que les núvies comprassin un segon dormitori, que solia pagar la família de la núvia, i també una arquilla, que eren uns mobles amb calaixets que col·locaven a l’entrada, i, dissortadament, la darrera torrentada se’n va endur la nostra. El meu sogre va pagar els mobles – menjador, dormitori, tresillo-, mentre que mon pare es va fer càrrec dels mobles del segon dormitori i les cortines. Vàrem fer la festa a un restaurant que hi havia a l’Estació Marítima de Palma. El convit de noces el solien pagar, les dues famílies, a mitges. Quan va arribar el boom turístic, molts dels fusters manacorins es varen dedicar a fer mobles d’hosteleria”.
Sebastià Crespí ens comenta que: “Em vaig casar l’any 1968 amb na Bel Font, tots dos de sa Pobla, compràrem una part dels mobles a can Sopa de sa Pobla i llavors anàrem amb el cotxe a can Oliver de Manacor a comprar-ne més, perquè llavors s’usava anar a Manacor.”
Margalida Morro de Consell, en cavil·lar diu: “Em vaig casar amb n’Antonio Santana, ferrer, l’any 1971. Partírem nosaltres dos i la meva cunyada d’Alaró cap a Manacor amb el cotxe del meu home. La meva cunyada coneixia una mica més, que nosaltres, les tresques per Manacor, perquè era amiga de la família de can Cotilla, que tenen la fusteria Castor. Tot i que a Consell hi hagués Muebles Serrà, can Laro, que eren una mica parents meus, anàrem a Manacor perquè una amiga meva que festejava un jove ciutadà que feia feina a Muebles Riera, havia anat a comprar-los allà. Nosaltres també anàrem a can Riera. Va pagar els mobles el novii. Normalment, l’habitació dels dos llitets, els gemelos, els pagava la novia, però com que el promès era ferrer, els va fer ell de ferro forjat. En canvi, jo vaig pagar el sofà i les butades de la saleta, que la varen fer a Consell i després vaig aportar un llit antic que era de la meva padrina materna.”
Joan Riutort Crespí de Santa Eugènia ens explica: “Els meus pares es varen casar el mes de maig de 1963 a Santa Eugènia. Abans de casar-se varen anar a Manacor amb cotxe per al parament de la casa. Els padrí patern va pagar el menjador i el dormitori bo, mentre que la padrina materna va abonar els mobles del segon dormitori, les cortines i les làmpades. Crec que varen anar a la mobleria de can Bauzà, però no ho puc assegurar. D’altra banda, quan els meus sogres de Ciutat havien de comprar mobles també anaren a comprar els mobles a Manacor. Tot i que el meu sogre quan era jove feia d’ebenista i va fer alguns mobles de ca seva.”
Bàrbara Cabrer de Felanitx, ens conta: “Em vaig casar amb en Sebastià Mascaró l’any 1969 al Santuari de Sant Salvador de Felanitx. Anàrem a Manacor a comprar els mobles perquè a Felanitx no es podia triar gaire, tot i que a la Vila, si els comanaves, feien mobles a mida, però eren més cars. Nosaltres dos, tots sols, partirem a Manacor amb un cotxe que ens va deixar el meu cunyat, perquè encara no en teníem, tot i que el meu home ja tenia el carnet de conduir. Vàrem pagar els mobles, nosaltres dos, a mitges. Compràrem el dormitori bo, el menjador, i les cadires per a l’entrada. De tot d’una no tenguérem sofà, perquè no podia ser. Hi havia pocs recursos, però vàrem fer el que poguérem. Els padrins –que tothom deia, antigament, als sogres- ens varen donar un llit antic i nosaltres a força de rascar el vàrem restaurar. No record molt bé on compràrem els mobles, n’hi havia una partida de mobleries a Manacor, però crec que va ser a can Rosselló. No ens varen fer els mobles a mida.”
