El 10 de juliol de 2006 moria a Manacor Antoni Serrà Fiol a l’edat de 86 anys. Va ser un home participatiu i implicat en la vida del poble, preocupat també pel món de la cultura del seu moment. Antoni Serrà va ser el darrer batle de la transició cap a la democràcia, i va arribar al càrrec dia 16 de febrer del 1979, després de la dimissió de Rafel Muntaner, Coca, que l’havia precedit en el càrrec i que hi renunciava per poder concórrer a les imminents eleccions del 1979, les primeres eleccions municipals que se celebraven després de la mort del dictador feixista Francisco Franco. L’avís que feia pública l’assumpció del càrrec per part de Serrà recordava que el nou batle «despatxa en hores habituals i rep visites els dies laborables, llevat dels dissabtes».
Només dos mesos més tard, el mateix Serrà remetia una carta d’agraïment al director de la revista Perlas y Cuevas: «Distingit senyor, pròxim ja el meu relleu com a batle actual de Manacor, m’és molt grat expressar-vos personalment el meu major agraïment per totes les atencions rebudes, i oferir-me incondicionalment i personalment. Sabeu que podeu comptar sempre amb la meva amistat i que em trobareu en aquesta casa que és la vostra, a la plaça de l’Enginyer Barceló Runggaldier número 2. Rebeu una forta abraçada del vostre amic Antoni Serrà Fiol».
Serrà va rebre també un càlid homenatge de part de l’Associació Cultural S’Agrícola, que el va nomenar soci d’honor el 1993, una distinció que ell rebé molt emocionat. L’exbatle havia estat president de l’entitat els darrers quatre anys.
Però aquell mes de juliol passaren moltes més coses. L’Escola de Música s’exposava a haver de pagar 110.000 euros en concepte d’endarreriments de Seguretat Social, la mateixa setmana que l’Ajuntament aprovava una nova delimitació de la declaració com a Bé d’Interès Cultural del conjunt conventual. S’anunciava el projecte d’un nou edifici al solar de l’antic quarter dels Sementals, que hauria d’albergar dependències de l’IMAS, una cessió que es va enverinar anys després i que va mantenir tancat l’edifici durant més d’un lustre. També es col·locava la primera pedra del nou centre de dia de Portocristo.
Un joveníssim Joan Gomila insistia a dir sobre el pont del riuet que «el pont es podia fer, estava urbanísticament autoritzat i projectat des de feia molts d’anys. És ver que aquesta gent (en referència als veïnats) ha sortit perjudicada i em sap greu per ells. No és agradable. El que n’hauria d’haver sortit perjudicat és la urbanitzadora o els polítics que en aquell moment deixaren fer l’edifici». El batle porteny advertia que aquests veïnats «no poden rebre indemnitzacions.Si haguéssim pogut ho hauríem fet. Sabem que aquells pisos ara valen la meitat del que valien. Les coses vénen així com vénen, és el creixement del poble, el que no podíem fer és no fer el pont».
Tanmateix, com tantes altres vegades ha passat, la justícia no va donar la raó a l’Ajuntament i pocs anys després, aquell pont, gairebé nou de trinca, era esbucat.
Mentrestant, la Plataforma Camins Públics i Oberts reclamava per escrit que l’Ajuntament donàs resposta a les instàncies que havien anat presentant. A la imatge hi sortien Joan Miquel Monjo, Andreu Pasqual i Sebastià Gaià.
L’Ajuntament anunciava també que Miquel Àngel Riera tendria un carrer dedicat al municipi.
Un jove Rafel Nadal, que ja tenia dos Roland Garros a la vitrina, vinclava el genoll davant Roger Federer, l’elegant emperador de Wimbledon.
