Aquesta setmana ha fet 25 anys de la mort de Gabriel Galmés. Amb amics, companys i seguidors recordam la seva literatura, la seva ironia i el seu llegat sovint massa oblidat.
Antoni Tugores: “Biel Galmés tenia una qualitat que no s’aprèn a la universitat”
Antoni Tugores va conèixer el Galmés periodista i és que varen coincidir al 7 Setmanari quan el primer el dirigia i el segon, hi col·laborava. En aquest sentit, destaca precisament la seva capacitat a l’hora d’escriure articles de premsa: “els seus articles de premsa, que eren extraordinàriament punyents, tenia la virtut de fer-los divertits. Quan es parlava de fer un pantà a Manacor, per prevenir les torrentades, es va treure un article (amb el dibuix d’un altre manacorí genial desaparegut, en Jaume Ramis) on els caps de les dues convergències, la manacorina i la balear, en Puche i en Pere Llinàs, caçaven ànecs dins una pastera dins l’embassament. Eren uns diàlegs ocurrents, potser una mica càustics, però genials i festosos”.
Així mateix, destaca que “Biel Galmés tenia una qualitat que no s’aprèn a la universitat i que no s’ensenya: un talent descomunal al servei d’una imaginació torrencial”. De fet, Tugores afirma que “sabia escriure com els bons. A mi em recordava sovint altres escriptors de l’època, com en Quim Monzó. Era punyent, feia una crítica social satírica –i potser sarcàstica– però que resultava simpàtica. Era gairebé impossible no somriure mentre llegies els seus escrits. En Gabriel Galmés era, senzillament, genial tant a les seves novel·les com a les col·laboracions de premsa».
De fet, demanat per la vigència de l’obra de Galmés, Tugores afirma que “la seva obra, a més d’enginyosa i talentosa, és d’una contemporaneïtat absoluta. Una altra cosa és que avui la gent llegeixi, però estic segur que el que descobreixi o redescobreixi en Galmés, ho farà amb delit”. En aquest sentit, l’autor i historiador destaca la importància dels personatges: “Potser alguns dels personatges – insinuats, però que s’identificaven amb certa facilitat – que travessen les seves obres han desaparegut de la vida manacorina i el lector novell no entendria una part dels seus comentaris a vegades corrosius, potser irreverents, però sempre dotats d’una gran originalitat. Malgrat els vint-i-cinc anys transcorreguts, estic segur que un lector nou, jove o vell, gaudiria de l’obra d’en Galmés”.
Finalment, pel que fa al record i a l’homenatge, Tugores és taxatiu: “No, tal com es mereix, radicalment, no. Però quin autor manacorí és degudament recordat? Ho és en Llorenç Femenias, en Guillem Vidal, en Jaume Vidal o en Miquel Àngel Riera, amb una obra – aquest darrer – que és considerada entre les millors en llengua catalana del segle XX? Hi ha autors que se salven per actualitzacions de la seva obra a través del teatre, com Antoni Mus i per reedicions de les seves obres. O Guillem d’Efak, entre molts altres motius –a més de la seva innegable qualitat– per la tasca incansable i lleial del seu marmessor Bartomeu Mestre. O Maria Antònia Oliver, potser de les autores amb més vigència, entre d’altres –a més de la seva genialitat– perquè una de les seves obres va ser duita a la pantalla i per la puixança de la literatura femenina. L’obra de Gabriel Galmés apuntava molt amunt. No podem imaginar quin hauria estat el seu sostre si visqués entre nosaltres, però segur que seria un dels grans. Potser caldria fer un esforç per donar-lo a conèixer. Ho mereix amb escreix” afirma.
Pep Tosar: “Estic segur que una espècie de Galmesday, el faria molt més feliç. I seriosament, encara que sigui per una vegada”
L’actor Pep Tosar va conèixer Biel Galmés amb 8 0 9 anys a La Salle de Manacor i és que varen estudiar plegats fins devers els 17 anys, Passaren Plegats l’educació secundària a l’IES Mossèn Alcover i després partiren a Barcelona plegats. “Ell estudiava Filologia Anglesa i jo Art Dramàtic. Aquí ens vèiem sovint. Més tard, ja ens veiem més de tant en tant” explica Tosar.
Pel que fa a la literatura galmesiana, Tosar destaca que “en Biel escrivia contra l’esperpent polític. Els polítics mallorquins de la seva època – i crec que els d’ara encara més – li adobaven el camp on ell sembrava la seva ironia i el seu sarcasme, cosa que el feia connectar fàcilment amb els lectors”. En aquest sentit, explica que l’autor i amic “fugia de la tristesa o de la malenconia com del dimoni” però això no vol dir que ell no visqués la seva tristesa en solitari. “Les seves imitacions eren alegria assegurada. I també els seus dibuixos, si bé d’una altra manera, eren molt divertits”.
L’actor destaca que Galmés va morir abans d’arribar a la seva maduresa literària. “Sovint pens en què hauria escrit en Biel avui. Des d’El rei de la casa fins a Una cara manllevada, l’obra d’en Biel sempre tendrà interès, perquè la seva ironia sempre ens farà falta per a sobreviure” afirma.
Així mateix, Tosar cerca una coincidència amable pel dia de la seva mort i és que “en Biel va morir el Bloomsday, el dia en què se celebra l’escriptura de l’Ulisses, de Joyce, a Dublín, una novel·la que en Biel adorava. Per ventura estaria bé fer alguna cosa així amb qualque text d’en Biel. El rei de la selva, per exemple. Ell sempre feia broma amb què volia que el seu poble li fes una estàtua eqüestre, però estic segur que una espècie de Galmesday, el faria molt més feliç. I seriosament, encara que sigui per una vegada” afirma l’actor.
Roger Pistola: “L’estàtua eqüestre és una assignatura pendent. Jo propòs reciclar el cavall de la plaça del Cós, que ja l’hem pagat entre tots”
El músic Roger Pistola ha estat sempre un gran amant de la literatura de Galmés. “La seva eloqüència i el seu enginy són universals. Tot i que les seves novel·les estiguin ambientades a Manacor, l’acció podria estar situada a Nova York o a Nova Zelanda i serien igual de vigents” afirma Pistola que afegeix que “quan es tracta el provincianisme, es fa amb escarni, com tantes altres coses. I és per això que el lector, sigui de la península o de més enllà, pot gaudir-ne perfectament. Són llibres molt ben escrits i ja està”.
En aquest sentit, diu que “estan ambientats a Manacor perquè és el món que més coneixia Gabriel Galmés i trobava allò més honest fer-ho així. Sense cap tipus de complex d’inferioritat ni tampoc, per altra banda, cap tipus de reivindicació nacionalista. Amb naturalitat.
En referència a l’humor i la ironia, Pistola destaca que “a «El rei de la selva» hi ha, com a mínim, tres o quatre moments a cada pàgina on t’arrenca un somriure o esclafeixes a riure per les butxaques, directament. Però crec que el millor és l’autoparòdia, aquells escrits d’Amadeu Valls al 7 Setmanari (del qual era col·laborador habitual el mateix Galmés), «La crisi dels somnis», «La decadència de les il·lusions»… amb totes aquelles errades de mecanografia…” destaca Pistola que destaca la capacitat de Galmés per riure’s d’un mateix. “Tot i que en aquell llibre se’n riu del ball i dels sonadors, potser qui surt més mal parat és el seu alter ego, Valls. I és una mostra de saviesa molt gran saber riure’s d’un mateix”. Tot i així, Pistola confessa que «crec que la meva frase preferida del llibre és Fes-me teva, Tarzan’ de Catalina Bibiloni».
Roger Pistola insisteix en la universalitat de l’autor, però, així i tot, explica que personalment “el llegesc amb certa nostàlgia perquè record el Manacor dels anys 90, els Esperits, les exposicions a sa Torre de ses Puntes… i el mateix autor. Però la meva parella, per posar un exemple, aliena a tot aquell Manacor, va riure igual. Això és la prova que en tenc” afirma.
Així mateix, Pistola destaca la “ironia deliciosa” que és que “la plaça Primo de Rivera actualment sigui la plaça Gabriel Galmés. Però l’estàtua equestre és una assignatura pendent. Jo propos reciclar el cavall de la plaça del Cós, que ja l’hem pagat entre tots”.
“Sabia crear una cosa molt manacorina però que alhora transcendia”
Marta Sanxo va ser companya de claustre de Gabriel Galmés a l’institut de Na Camel·la. Anaven a berenar plegats amb altres companyes de l’institut al Bar Alameda, i allà parlaven del món i de la bolla. Recorda, Marta Sanxo, que “al principi a mi no m’havia caigut bé, recordo que anàrem a veure’l una mica per compromís a la presentació del seu primer llibre, Scala Averni, a l’antiga casa de cultura de Sa Nostra. Ell era molt jove, estava un poc nirviós. Vaig comprar el llibre i vaig veure que no era rodó… era el primer. Però aquell jove a mi no m’havia caigut bé. Després comença el curs i compareix a l’institut per fer de professor d’anglès. I li vaig dir: “Em vas caure molt malament’, però tot d’una ens vam fer amics”. De fet, recorda Marta Sanxo, “les meves amigues no podien entendre que fos amiga d’en Biel, perquè pensaven que era molt orgullós, però no ho era, era més aviat tímid, molt més proper del que podries pensar”.
Quan pensa en la transcendència i el ressò que va agafar l’obra de Gabriel Galmés, recorda que “en aquells articles que feia al 7/Setmanari va començar a riure’s dels regidors… i ell tenia contactes per Barcelona. A Jaume Vallcorba li va arribar a través d’amics seus que aquell al·lot tenia potencial”. I va ser així que va començar a publicar a Quaderns Crema. “La seva literatura partia del fet local, però al mateix temps era universal, i aquesta és la bona literatura. Sabia crear una cosa molt manacorina però que alhora transcendia”. Ell, diu Sanxo, “era molt amic d’en Monzó i d’en Pàmies, i estava destinat a ser el Pàmies i el Monzó de Mallorca, perquè tenia la mateixa mala llet i el mateix humor càustic”.
Potser la seva originalitat, el seu punt diferencial, es podia trobar en els seus referents literaris. “Ara han donat el Premi Princesa d’Astúries a Julian Barnes. El primer que me’n va parlar va ser Gabriel Galmés. Era professor d’anglès, i un enamorat de la llengua anglesa. Ell em parlava d’aquells autors, i em va dir que quan els traduïssin al català els llegís”. Marta Sanxo veu en Galmés molta cosa “d’aquell humor anglès. La seva font de cultura eren aquells autors anglesos”.
Marta Sanxo parla de l’humor de Galmés, que va dedicar moltes pàgines a Eduardo Puche. “Li donava molta vida”. Però Gabriel Galmés, diu Sanxo, es podia riure de tothom perquè del primer que es reia era d’ell mateix”. “No sé si avui el podrien llegir com el va llegir la gent del seu temps, perquè la lectura avui no és una afició de gairebé cap jove, tot i que hi ha excepcions. Els joves llegeixen el que els fan llegir a la força i d’altres ni això, miren els resums al Chat GPT”. Així i tot, “un llibre com El rei de la casa crec que els pot fer gràcia. Pot ser vigent llegir Galmés com ho és llegir Barnes. En Biel s’hauria refinat, n’hauria après més encara… però la vida va ser molt cruel amb ell”.
Per a Marta Sanxo, la figura humana i literària de Gabriel Galmés “la tenim ben oblidada, només pensam en ell els qui l’hem estimat i l’hem conegut. Ni el poble com a poble el recorda… A més, en Biel patia l’estigma que el que fa riure no fa bona literatura. El seu humor era corrosiu i hi havia gent a qui li feia ràbia. Recordo que una de les protagonistes que sortien a El rei de la casa, s’hi va reconèixer i li va telefonar per renyar-lo. Però ell la va saber calmar i feren les paus, a canvi que no la tornàs a treure a les seves novel·les…”.
S’emociona, Marta Sanxo, en parlar d’ell. “Jo m’havia separat, i ell em va salvar des de la rialla, em deia ‘anem a fer un cafè’ i em contava dois i em feia riure”.
“El dia del seu funeral va venir molta de gent, quan donaven el ‘cel el vegem’, arribà la Princesa (Maria Antònia Munar), i havia deixat el cotxe oficial devora l’olivera de la plaça del Palau, havia fet tard a posta, perquè no volia passar amb el cabrum”, diu Marta Sanxo, que en aquell moment va pensar que “on sigui ara en Biel ja deu pensar com escriurà aquesta anècdota tan apropiada per a les històries que contava”.
“Tenia una capacitat brutal de trobar la fibra de la ironia”
Maria Coloma Gelabert també recorda la figura de Gabriel Galmés, amb qui compartiren bauxes i vetlades, també al mític bar Catòlic i les seves nadales subversives. “Tenia una capacitat brutal de trobar la fibra de la ironia i l’humor a una visió del món que molts dels seus lectors, amics i col·legues teníem. La clavava!”.
Per a Gelabert, “segurament segons quin articles quedarien descontextualitats però en realitat hi havia grans dosis de qüestions intemporals; de l’estupidesa en feia un llepadits, per exemple”. Quan li demanam pel reconeixement públic que té o ha tengut Gabriel Galmés, és ben clara: “Ja li haurien d’haver fet l’estàtua eqüestre”.
“Gabriel Galmés per a mi és la definició d’un clàssic modern”
“No som crític literari ni expert de l’obra de Gabriel Galmés, però sí que era conegut seu, el vaig entrevistar, i també record haver-ne fet l’obituari quan es va morir. Li vaig encarregar cròniques ambientals per al diari El País. Son pare era amic de mon pare”.
Per Andreu Manresa, l’obra de Galmés “perdura perquè és bo, un escriptor dura perquè té bona fusta. A un canterano de caoba cubana amb xicarandana, els flocs i les burballes del fuster fan bona olor i duren. I això és la definició per a mi és la definició d’un clàssic modern, més enllà de la nota biogràfica tràgica de morir-se abans dels quaranta anys”.
Per a l’antic corresponsal del diari El País, Galmés “va triomfar perquè era bo, perquè era singular, tenia lectura anglesa, amb aquella reflexió irònica europea, d’alt accent anglès. Record una visita al meu despatx a Barcelona de Ràdio 4, i em va confessar que venia de veure l’editor, amb la tercera versió de la novel·la que li feia retocar. De vegades feia 1.000 planes per deixar-ne 220 en tres o quatre versions. Era capaç d’ajustar-se, escapçar, concretar, pensar en el lector i fer riure…”.
Segons el periodista felanixer, Galmés és “reconegut i recordat, llegit? Evidentment. No crec que hi hagi ningú de la seva generació que hagi millorat la seva flor col·locada sobre la seva ploma”. “No és bo perquè va morir jove, ell ja va triomfar de tot d’una: Parfait amour, El rei de la casa, Una cara manllevada, i a més va partir amb l’empenta de l’escola de Manacor, de Miquel Àngel Riera, Antoni Mus, Bernat Nadal… aquells escriptors que donaren sentit i pes al manacorisme novel·lístic i poètic”.
“Per a mi, Gabriel Galmés és part de la literatura contemporània, actual, moderna, de les Illes Balears”, diu Manresa, que l’evoca “a través de la projecció del seu fill, dels seus germans, de la seva vídua, si jo vaig on estaven, pens que allà hi ha encara Biel Galmés, mirant una carrera de cavalls, o me’l trob per Palma després d’una festa per anar a fer una xerrada, o repassant un text d’una crònica que li havia comanat, i ell ho feia…”.
Pere Mas: “En Biel no cercava premis. Havia triat una carrera lenta, però era segura”
Pere Mas, que actualment exerceix de professor de Filosofia a Eivissa, fou amic de Galmés des de la Primària. «Els clotets a les galtes em varen cridar l’atenció quan Don Joan, el mestre de Sant Roc (Crist Rei), ens va presentar aquell nou alumne que s’incorporava a segon de primària. L’anatomia d’en Biel generava una confiança absoluta des del primer moment. Tenia un somriure (rafaelià) pintat a la cara fins i tot quan estava tribulat» explica Mas. Així mateix, diu, que «era la persona amb més facilitat per les llengües que he conegut mai, excepte pel llatí: ‘Enees era un porc que volava sobre els arbres’ -va traduir a un examen”.
De Galmés, en destaca que «tenia vocabulari, un humor i una memòria infinits. Un diumenge horabaixa em va demanar que li fes un resum del Simposi de Plató i vàrem passar poc més d’una hora parlant de la paradòxica influència del filòsof a la poesia lírica. L’endemà va rebre aplaudiments per la seva exposició al curs de doctorat. Però els clotets zigomàtics li donaven molts d’envits.
Així mateix, explica que «com a llibreter i lector i sobretot com amic, pens que la seva obra hauria d’haver tengut més èxit. Avui les varietats dialectals perifèriques són més enteses i respectades, però fa trenta anys hi havia editors que proposaven canvis lèxics (fins i tot als poetes!) perquè pensaven que els lectors no ho entendrien. L’èxit de novel·listes com n’Irene Solà els ha llevat la raó» afirma Mas que destaca també la construcció exquisida dels seus articles. «Les “teologies setmanals descrivien un microcosmos real i fictici al mateix temps. N’Eduardo Puche (real) gradualment es va anar convertint en l’histrió que protagonitzava les reunions del consistori; cada dia parlava més com el seu personatge» confessa. Així mateix, l’amic de Galmés destaca que «en Biel no cercava premis. De fet, en va rebutjar que l’haurien catapultat. Havia triat una carrera lenta, però era segura: La vida perdurable ja és una novel·la molt bona, tots sabíem que la següent seria una obra mestra, però “la vida és breu e l’art se mostra longa”. La vida va ser massa breu».
Així mateix, no només destaca el seu humor a l’hora d’escriure sinó també en el dia a dia: «Rèiem de tot. Quan el varen operar em va dir: ‘Du les càmeres que m’han desfressat d’Apollinaire’. En Pep Tosar alguns matins es queixava que no havia dormit. ‘És que mon pare ronca molt fort!’ deia amb fort accent artanenc que amb els anys ha minvat. En Biel i jo rèiem divertits, perquè tots els pares ronquen fort. Mesos després, quan en Pep ja havia superat aquella crisi de son, estàvem tots tres dins el seu llit de matrimoni a Artà. Vàrem sentir un bram que va fer tremolar les vidrieres. En Biel va arrufar i aixecar les celles i es varen marcar els clotets. ‘Sí que ronca fort ton pare!’. Era un lleó del circ que hi havia plantat a la plaça. Quan ho contava en Biel tenia més gràcia».
Mas reconeix que «cada any el llegesc, però fa falta conèixer o voler conèixer el context i l’estil per passar gust de llegir un autor. Avui no compartim un cànon com hem fet durant segles, però crec en la vida perdurable i que sempre hi haurà reis de la casa i reis de la selva, potser no prendran Parfait amour, però baixaran per la Scala Averni. I trobaran en Biel i en Nabokov asseguts entre Homer i Virgili» i afirma que la seva figura avui no és recordada com es mereix: «Els editors de premsa que es beneficiaren de la publicació dels seus articles ja haurien d’haver-los editat. Els llibres estan descatalogats… Qualque dia qualcú s’animarà a editar la seva obra completa. Quan llegesc el diari sempre pens «què escriuria en Biel sobre això?» i confessa que «qualque nit compareix amb n’Aleix, en Tosar, en Lluís i en Joan Miquel i discutim del món i de la bolla, sopant a la cuina de ca nostra o fent whiskys a s’Aigoras. I en Miquel Margalidà posa discos de n’Art Tatum i d’en Ben Webster perquè ja són més de les dotze».
