*Fotograma de la pel·lícula Ventafocs de Disney
S’acosta Sant Jordi, pens mentre intent concentrar-me en escriure alguna cosa que interessi a les lectores del Cent per Cent. Mentrestant, public una història a Instagram consultant a les seguidores que em demanin els llibres que estan cercant per aquests dies, a veure si puc ajudar-les a aconseguir la recomanació perfecta. Desbloqueig el telèfon i veig una nova resposta: “necessit un llibre per un home que no ha llegit mai”. Dos. Dos minuts després una altra: “necessit un llibre per un home de 27 anys que no li ha donat mai una oportunitat a una novel·la”. Llegesc les dues consignes intrigada, preocupada, meravellada. Quan deixarem de voler canviar els homes?
Que la nostra adolescència va ser plena de referents audiovisuals on l’únic objectiu de la protagonista era trobar parella ho sabem totes. Dins aquest gènere podem trobar algunes subcategories encara més perverses: amigues que es barallen per un home, al·lotes que canvien la seva personalitat per agradar a un home o dones que es passen la vida intentant canviar a un home que, al final, resulta que mai deixarà de ser com és. Aquesta darrera categoria és la que avui m’interessa. Perquè ens han servit tants anys de feminisme si encara ens entestam a fer canviar els homes? Evidentment, el problema rau, de nou, en el patriarcat i els seus mecanismes d’autodestrucció femenina.
Entenc a les dues al·lotes que em demanen un llibre per a un home que no llegeix. Una bona resposta seria Tothom hauria de ser feminista de Chimamanda Ngozi Adichie (Fanbooks, 2018). Segurament aquest afany per canviar un home és un dels temes que més s’han repetit durant la història de la parella romàntica heterosexual. Sortint de les aficions i estirant el fil, puc arribar a una de les qüestions que més m’inquieten: la neteja en una casa on conviuen un home i una dona. Més en concret un home i una dona que són parella. Cada vegada són més recurrents les converses amb amigues on estam totes fartes de dir als nostres al·lots que netegin, que ordenin, que espavilin. I cada vegada acab pensant el mateix: per què hem d’encarregar-nos de recordar a les nostres parelles que ells també són responsables de l’ordre i pulcritud de la casa on vivim els dos?
Aquesta conversa en bucle ens fa sentir pesades, fins i tot massa exigents, i sempre condueix allà mateix: els estàndards de neteja. Em neg a pensar que som l’única dels dos que veu el vàter brut, que sent l’olor que fa la pila de roba damunt la cadira, que veu la pols als miralls. He arribat a pensar que ells, els homes, en general, han tingut sempre una figura femenina a casa que s’ha dedicat a ordenar el seu espai vital. La mare, la germana, la dona de neteja, la padrina, qui sigui. Després, quan s’independitzen, reprodueixen aquests rols. Mira, un altre bon llibre per un home que mai llegeix: Ocàs i fascinació d’Eva Baltasar (El club editor, 2024). Algú havia descrit mai amb tant detall els productes de neteja segons la superfície?
No sé quina és la solució per a convèncer a un home de fer alguna cosa que mai ha fet. El que sí que sé és que ells fa tota la història de la humanitat que ens obliguen a ser coses que mai havíem volgut. Per això, estimades, llegiu, gaudiu, compartiu lectures amb les amigues i, sobretot, guardau bé el nostre secret: “Una dona camina per una carretera […] Vet aquí el camí: potser fa mil quilòmetres, i la dona que hi camina no està ni al quilòmetre número u. No sé fins on ha d’arribar, però sé que no va enrere, malgrat tot, i que no camina sola” (Els homes m’expliquen coses, Rebecca Solnit).
