skip to Main Content

“Voler matar una llengua és un assassinat”

Demà dimarts a les 19h i al Teatre de Manacor, tendrà lloc l’acte de lliurament del Reconeixement de Mèrits a l’escriptora Antònia Vicens Picornell (Santanyí, 1941). Reconeguda durant dècades pel conreu de la narrativa, amb obres pioneres com 39 graus a l’ombra (Premi Sant Jordi, 1967) o Febre alta, els darrers anys s’ha endinsat en el conreu de la poesia, amb títols tan celebrats com Tots els cavalls o Pare què fem amb la mare morta. Enguany mateix ha rebut també el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Antònia, primer de tot, l’enhorabona per aquest Reconeixement de Mèrits. Què ha significat per a vós que us el facin? Coneixíeu aquest guardó?
Gràcies. Per a mi rebre’l va ser tota una sorpresa, perquè són coses que no esperes. I molt més jo, que no som de Manacor. Jo en sabia alguna cosa, d’aquest Reconeixement, però em pensava que estava més enfocat a gent mateixa de Manacor. Sempre és agradasble rebre reconeixements i premis on no t’hi has presentat, perquè són inesperats. Jo no he fet cap mèrit per rebre’l. Simplement, al llarg de la meva vida he necessitat escriure, i escrius perquè vols, perquè t’agrada i perquè és el somni de la teva vida. Per això, quan et donen un reconeixement d’aquest tipus, quedes gratament sorprès.

Heu tengut vincle cultural amb Manacor? Heu tractat amb escriptors d’aquí, al llarg de la vostra vida literària?
A Manacor hi vivia una cosina meva que ja és morta. Però culturalment no hi he tengut cap relació. Hi conec gent, això sí. Darrerament les Dones de Llevant varen posar una placa amb uns versos meus… Manacor m’ha estimat a mi sense a penes conèixer-nos…

Després de dècades de treballar la narrativa, amb nombroses novel·les i llibres de contes publicats, els darrers anys us heu inclinat per la poesia. Quin ha estat el procés? Ja n’escrivíeu, abans? O us hi heu posat ara?
Jo no havia escrit mai un poema ni havia pensat mai d’escriure’n cap, encara que també vull dir que a les meves novel·les la poesia, com una cosa que hi sura invisible, hi és. Però vet ací que un dia, i me’n record bé, el 3 d’agost de 2006, prenia el sol a una terrasseta de ca meva, i no sé si per l’efecte del sol, o per què, vaig començar a veure imatges. Després d’això vaig pensar que aquelles imatges eren com la meva vida que queia a trossos i em vaig sentir amb la necessitat d’agafar aquells trossos… i donar-los forma de poesia. Però no va ser cap plantejament, simplement em va arribar. També m’agradaria dir que amb la poesia hi ha un malentès. Molta de gent creu que la poesia és cosa de joves, però van errats. Per poder escriure poesia has d’haver manegat molt les paraules… Es podria dir que jo possiblement necessitava haver escrit durant tota la meva vida per poder arribar a escriure poesia. Perquè en poesia, com més breu ets, més exacte ha de ser la paraula, i els diferents nivells que proposa per expressar allò que imagines i allò que somies.

La poesia és més personal, més introspectiva, més íntima, més lírica, en definitiva?
Amb la prosa cerc històries sobre el que visc i el que veig i el que no m’ha agradat. És com si digués: “Mirau quina injustícia!” i per això escric sobre la corrupció i sobre l’avarícia… Faig narrativa sobre allò que no m’agrada. En canvi, la poesia no sé d’on ve. És a l’aire, surt del subconscient… i potser no li donam gaire importància al subconscient, perquè ens interessen més els pensaments o els sentiments, que són més visibles. La poesia surt d’un pou on hem anat acumulant… I jo m’he de demanar d’on venen totes aquestes acumulacions, perquè de vegades, el procés d’escriure tot això és dolorós… Mira, Tots els cavalls va néixer d’un somni. Vaig somiar cavalls de colors que corrien per un camp verd immens. I no sabia d’on em venia, perquè jo no tenc relació amb cavalls. Però després em vaig témer que els colors d’aquells cavalls eren els colors dels genets de l’apocalipsi, i per això tota aquella bellesa es va mesclar després amb l’agonia, la misèria, la fam… com una manera de mostrar el món actual a través dels colors d’aquests cavalls. La poesia em ve, no la cerc.

I ara escriviu?
Després d’escriure Pare què fem amb la mare morta vaig quedar mentalment exhausta, amb moltes ganes de no escriure, i de descansar. Tenc una novel·la pendent de revisió, que ja la vaig deixar de banda quan vaig començar a escriure poeisa, perquè no sé anar d’una banda a l’altra. I ara, en el moment actual, per circumstàncies personals, he estat una mica dispersa, i jo necessit molta de soledat i concentració, per poder escriure.

El Reconeixement de Mèrits es dona a persones que han destacat per la seva defensa de la llengua catalana. Sobre la llengua en parlam molt, però, en quin estat veis la literatura catalana a Mallorca, respecte de quan vós començàreu a escriure?
Quan jo vaig començar érem molt poquets. Pensa que veníem d’una prohibició, veníem que a l’escola no ensenyaven ni a llegir ni a escriure en català. Si de cas qualque rondalla, però hi havia tanta de misèria que si ens arribava cap rondalla era de forma oral. En aquell moment estàvem molt malament, però la llengua era viva al carrer, només al carrer, perquè a costura tot era en castellà. I al pati hi jugàvem en català… català… que era una paraula que llavors tampoc coneixíem. Hi ha molta de gent de la meva generació que no sap escriure en català. En aquest sentit, per tant, estam més bé, però sempre estam amenaçats. Voler matar una llengua és un assassinat. Jo la vaig conèixer mig morta i vull pensar que no morirà, sinó tot al contrari: sempre hi haurà gent jove amb consciència de país i d’identitat que l’empri i la defensi. Sense llengua, no hi ha país.

Quins escriptors joves destacaríeu del panorama actual a Mallorca?
Hi ha en Sebastià Portell, que es mou per tot el món; Jaume Pons Alorda, que és una meravella; el mateix Pau Vadell, que a més és un gran activista… I també hi ha dones que viuen a Mallorca i escriuen en català com Laia Malo o Lucia Pietrelli, que són molt potents.

Back To Top
Search