skip to Main Content

Jaume Massanet, Cerol: “Si els soldats veien qualcú, deien ‘alto!, ¿quién vive?’, i havien de dir ‘España!’”

Per Rafel Perelló

[pullquote] Jaume Massanet Melis, Cerol (Sant Llorenç del Cardassar, 1923-2015) és el segon testimoni que aporta Rafel Perelló a la seva sèrie d’entrevistes etnològiques i antropològiques per a Cent per Cent.
[/pullquote]

Recordau alguna cosa de la segona república?
Jo encara era un al.lot pucer però em recorda que mon pare va venir de Manacor, em va dir “Jaumet, vés a dir a la tia Xisca que a Manacor ja hi ha la bandera de la República posada”. Varen suspendre l’himne nacional i varen posar la marxa d’en Riego. Llavors començaren els drets de les dones, llavors encara no podien anar a votar…

En temps de la segona república, a un míting polític a Sant Llorenç, algú del públic va disparar una arma.
Sí. Na Maria Mayol Colom feia un míting damunt un balcó de la plaça. Era de Sóller, en aquell temps era l’única dona política de Mallorca. La plaça estava estibada, nosaltres, al.lots, borinejàvem per la plaça. Amb això qualcú va pegar un parell de tirs a l’aire i el temps de dir “Jesús” la plaça ja va estar buida.

Sabeu per què varen disparar?
Es veu que na Mayol va dir que el govern planejava posar la repartidora en marxa.

Què era “la repartidora”?
Duien la farandola de repartir, de donar finques als qui no en tenien. Això va caure molt entrevessat als senyors, i als pagesos tampoc els anava bé. Hi va haver molts de tiramuixells amb aquesta questió però tanmateix va entrar el moviment i tot va anar a favor dels senyors. Parlant en plata, els senyors varen seguir vivint sense fotre’n ni brot, que tanmateix sempre havia estat el seu caire foguer…

Què recordau de la guerra?
Es ressonava que vendrien els rojos. Hi havia quatre boians que no ho creien, deien “ca!, no plourà d’aquest tro”. Un veïnat que s’havia fet de falange, un vespre se’n va anar a fer guàrdia a s’Illot, vetlaven la mar. Era el dia de la Mare de Déu, dia quinze d’agost, veieren que donaven reflectors dins la mar, eren els vaixells dels rojos que s’acostaven…

Com visquèreu els moments inicials de la guerra?
Munpare havia anat a missa primera. De dins la missa varen sentir canonasos. Va sortir de missa ben astorat, feia una cara!. Dic: “mon pare, què hi ha res de nou?”. No va dir ni pruna.

Què va passar després?
El devessell fort va començar a les deu o les deu i mitja. Vaig veure llorencins que sortien amb la camisa blava de feixista posada. El camió d’en Xaret se’n duia quinze o setze llorencins cap al front. El capità Madona, que havia estat a la guerra de Cuba, va sortir tot mès amb l’escopeta de les llebres, com que el vegi!. Varen dir “els vaixells s’atraquen a na Morlanda”, “què vol dir!”. Quan varen arribar a Sa Coma, tot el temps sentíem “pu-pum!, pu-pum!”, tiraven per facilitar el desembarc. Aquí ja vàrem estar dins un foc i fugírem.

Cap a on anàreu?
Cap als Sebel.lins. Mon pare va quedar, i jo, ma mare, la tia Margalida i els dos nins enganxàrem el carro. Ma mare, al cel sia, va dir “demanau al Bon Jesús que ens beneiexi”. El meu padrí havia anat a Manacor i va tornar amb els cabells drets. Va dir “no sé que serà, han vengut dos camions plens de feixistes de Santa Margalida”… Un dia veiérem un llambre i va ser que una bomba va encendre la muntanya de Tenja…

Es va decretar el toc de queda a Sant Llorenç?
Sí. A entrada de fosca tothom havia d’estar estotjat dins ca seva i amb els llums apagats per por dels avions. Si els soldats veien qualcú, deien “alto!, ¿quién vive?”, i havien de dir “España!”. A la plaça hi havia el relleu dels soldats, a la rectoria hi havia l’hospital, hi havia les monges que es vestiren de pageses per por que els rojos no les matassin si prenien Sant Llorenç…

Quan els vaixells republicans abandonaren Mallorca, alguns milicians foren capturats.
Els falangistes els cercaven fort. Vaig veure dos republicans mans fermades darrere. Varen anar a Tenja a demanar un poc de menjar, els varen agafar. Se’n dugueren aquells dos amb el camió d’en Bulla a un pou.

La vostra familia va haver d’entregar doblers o joies per sufragar les despeses de la guerra?
Sí. Vàrem entregar les joies. La guàrdia civil venia a cobrar plata, ens deien “no ens heu de menar ràbia, pensau que ens han enviat”. Es va dir que qualque guàrdia civil es quedava qualque joia per ell, rapa-rapa moixeta, m’enteneu?. A l’amo en Moià li varen trobar quaranta duros de plata fora declarar i va estar tancat vuit dies dins la presó. A nosaltres ens va venir ben just que no ens tancassin.

Per què?
Quan els civils anaven a una casa ho rebostejaven tot. La padrina va tenir estotjats vint-i-cinc duros d’or que no va declarar. Vàrem quedar morts, eren molt de dobers llavors!, podeu pagellar que en temps de messes guanyaven cinc pessetes de jornal, ara treis comptes! Mon pare va renyar la padrina, varen tenir un arrap!. Vàrem amagar el tresor dins un crui de la grípia…

En temps de la dictadura es va reprimir l’ús del nostre idioma.
En temps d’en Franco exigien que xerrassin el castellà, en temps de la dictadura d’en Primo, no. Ara me n’he recordat del padrí d’en Tomeu “Bala”, que només xerrava castellà. Voleu que vos conti un pas?, riureu!.

Sí, per favor.
El padrí d’en Tomeu “Bala” se’n va anar a Cuba a fer el servici, en fa ver set anys. Quan va tornar xerrava “el castellano”. Son pare el se’n va menar a segar ordi. Quan havien acabat de segar, l’estrúmbol li diu: “Padre, ¿y estas estaquitas cómo se llaman?”, son pare li diu “els pardals!, això se diu rostoll, pareixes betzol”. Diu “ah!, se llama rostoco, que nombre tan curioso”. Sabeu que li va contestar son pare?

Què li va dir?
Li va dir “fill meu, ruc te’n anares i ase has tornat”, aquesta li va entimar, ha, ha, ha…

És bona aquesta!

Back To Top
×Close search
Search