La corba ha esdevingut una recta empinadíssima. El nombre d’infectats a l’Estat espanyol no s’atura de créixer i ja frega els 50.000, amb una mortalitat que supera en escreix el deu per cent. Ara mateix no sembla que l’estat tengui per res controlada la situació, tot i que també és cert que els efectes del confinament no es començaran a conèixer fins a principi de la setmana que ve. Un confinament, d’altra banda, que, malgrat que el govern espanyol s’entesta a dir que és el més rígid del món, continua permetent que l’activitat productiva continuï. La sanitat a Madrid, desbordada. La sanitat mortuòria, també desbordada. Més a prop, 569 casos a les Balears, amb 9 morts.
Hem travessat la primera setmana de confinament. En la majoria dels casos, s’ha fet amb alegria, amb una eufòria inicial, farcida d’activitats d’entreteniment per als més petits de la casa, amb connexions on-line, amb activitats escolars, esportives, jocs de taula… Aviat, però, els dies es faran més feixucs, com s’hi farà també l’enyor. Tot plegat, va acompanyat, o hi hauria d’anar, dels efectes que aquesta aturada sobtada comencen a tenir sobre el planeta, sobre les grans ciutats, sobre la natura. S’ha aturat la producció economicista desbocada, s’ha reduït l’activitat a nivells que molt pocs recordaven, i això ja comença a tenir els seus efectes. En el fons, la lliçó és clara. Els humans, com a espècie, els occidentals, com a classe, hauríem de començar a comprendre que el coronavirus, més que una crisi sanitària, és una crisi de model econòmic i és també una crisi de la nostra presència com a espècie dominant en el planeta. Sortiran els mateixos taurons de sempre, de ben segur, en acabar aquesta crisi, per mirar de treure’n rèdit econòmic. Però nosaltres, tots, l’hauríem de comprendre com una oportunitat per fer una aturada en el nostre camí dins la senda universal. Qui som? Què feim? Com actuam? Només una reflexió fonda sobre el nostre paper en el món i en el planeta ens podrà conduir a un camí més en consonància amb el que clama, a crits, i des de fa dècades, el planeta que ens acull. No saber aprofitar aquesta oportunitat podria suposar, a la fi, la signatura del contracte de la nostra desaparició com a espècie en aquest món. És a les nostres mans.
