Qui em coneix, sap que l’art constructivista rus sempre m’ha captivat fins al moll de l’os. Per això, després de bastant de temps dubtant de si animar-me o no a dedicar-li unes pàgines al tema, m’he decidit a redactar una sèrie d’articles en relació amb l’acció constructivista femenina a l’URSS.
Els propòsits que m’agradaria assolir són donar a conèixer aquest apassionant art d’entreguerres, completament vinculat amb la política del moment de forma totalment conscient i intencionada, i incentivar la visibilitat que es mereix el paper que van tenir les artistes constructivistes i que, en aquest cas, se centra en aquelles que dedicaren la seva trajectòria al disseny tèxtil.
Per això, i amb el propòsit d’aconseguir una simbiosi entre un llenguatge més acadèmic i una lectura distesa, he decidit que el més idoni és dedicar una sèrie de publicacions a aquesta temàtica.
Durant el transcurs dels diferents articles, tractaré la vinculació directa entre l’art i la política a l’URSS a través de les institucions de les pràctiques artístiques; el paper dels constructivistes durant els primers anys del poder soviètic; l’emancipació del rol tradicional de les dones i el seu nou paper dins el disseny i la indústria tèxtils baix les premisses del constructivisme; i l’intent de transformar la vida i la societat del moment amb una mentalitat moderna i amb un nou tipus d’art industrialitzat.
Així doncs, el primer que cal fer és una contextualització històrica i sociocultural, que en aquest cas s’emmarca dins la Revolució del 1917.
La Rússia prerevolucionària presentà una divergència completa entre l’Estat i l’Església respecte a la intel·lectualitat de gairebé tota la massa de població, la qual es trobava caracteritzada pel malestar general que augmentava gradualment. Baix aquesta tensió social, el moviment obrer sorgit amb la industrialització agafà consciència de si mateix amb una gran rapidesa i es relacionà amb el desenvolupament d’un moviment de masses revolucionari que seguí la ideologia marxista, socialista i obrera, la qual s’anà implantant dins la societat i que horroritzava al govern del tsar Nicolau II pel fet de no controlar directament el pensament o l’acció dels seus súbdits.
Aquesta situació s’allargà fins al 12 de març del 1917, quan la dinastia tsarista dels Romanov desaparegué tres-cents anys després d’haver arribat al poder sense oferir gairebé resistència a la capital. Aleshores, s’establí un govern provisional que representava els partits conservador i liberal, el qual tenia majoria a la Duma. Cal remarcar que els membres d’aquest govern no foren els autors de la Revolució, ja que no feren res més que reemplaçar el buit d’autoritat deixat per Nicolau II.
Mentrestant, a Petrograd es formà el Congrés dels Soviets gràcies a l’extensió del seu poder per la marina i l’exèrcit, així com per Moscou, ciutats de províncies i districtes rurals. Fou aleshores quan la llibertat de premsa i de reunió començaren a sorgir espontàniament, així com l’alliberació dels dirigents revolucionaris i el retorn de l’exili d’alguns de la majoria d’aquests; entre els quals es trobava Vladimir Ilich Ulianov –més conegut pel pseudònim de Lenin que adoptà el 1902–, qui arribà l’abril del 1917 i el qual fou reconegut immediatament com a cap indiscutible del Partit Bolxevic.
Lenin (1870-1924), tot i que fou un dels darrers a retornar a Rússia, començà a atacar al govern –exigint el final de la guerra contra Alemanya, la distribució de la terra entre els camperols i l’entrega del poder als soviets– des d’un principi i amb molta força i aplicà el marxisme a les condicions específiques de Rússia. Gràcies al seu programa, el Partit Bolxevic guanyà un suport tan ferm que posà de manifest entre la societat russa la necessitat d’alçar-se en contra de la situació que patien.
Davant aquesta situació el govern provisional amb Aleksandr Fiódorovich Kérenski com a segon –i darrer– primer ministre, es reorganitzà ràpidament llançant una nova ofensiva militar amb la qual aconseguiren que el Partit Bolxevic quedés fora de llei i que Lenin hagués d’amagar-se de nou. Tot i aquesta ofensiva, la continuació de la guerra no suscitava cap entusiasme i la consigna bolxevic de “pau, pa i terra” anava guanyant partidaris arreu del territori, provocant que els exèrcits i les tropes anessin dissolent-se al front. Al descontentament se li sumà el cop contrarevolucionari de Lavr Kornílov durant l’agost, tot i que fou finalment derrotat gràcies al suport que oferiren els soviets de delegats, d’obrers i de soldats. El prestigi dels bolxevics augmentà enormement, ja que el govern de Kérenski no hauria estat capaç de resistir l’atac de Kornilov sense la seva ajuda. A més, Kérenski s’havia mantingut al poder recolzant-se en la dreta per contrarestar l’avanç de l’esquerra, però després de la derrota de Kornílov, no quedava cap força de la revolució al seu costat, sense descuidar que no complí cap dels seus propòsits i que sols la dreta oferia crides patrioteres i impopulars per prosseguir amb la guerra.
Finalment, al soviet de Petrograd, els bolxevics obtingueren la majoria entre les tropes i les classes de l’exèrcit, per la qual cosa els dies 6 i 7 de novembre del 1917 el comitè militar revolucionari del soviet arribà al poder quasi sense oposicions i amb una facilitat sorprenent –ja que sols oferiren resistència un grapat de cadets i un batalló de dones– i perquè en produir-se els primers esdeveniments Aleksandr Fiódorovich Kérenski –qui una setmana abans ja havia declarat que resultava impossible continuar lluitant– abandonà la capital.
Immediatament, es formà un govern presidit per Lenin i es promulgaren noves lleis, les quals abolien l’absolutisme, el capitalisme –eliminant les inversions exteriors– i liquidaven les restes que quedaven a Rússia del feudalisme. Després de la Revolució d’Octubre i de la guerra civil, el Partit Comunista presidit pels bolxevics es convertí en l’única organització política legal dins l’Estat. Tot i la victòria dels bolxevics, els vençuts pertanyents a l’Antic Règim que van sobreviure –amb ajuda de països estrangers i amb Viktor Mijáilovich Chernov al capdavant–, van intentar esfondrar el nou règim revolucionari desencadenant una guerra en territori rus que durà quasi tres anys.
Finalment, però, les forces soviètiques derrocaren la coalició de les “catorze nacions”. D’aquesta manera s’inaugurà un període de reconstrucció nacional, el qual culminà l’any 1921 amb la introducció de la “Nova Política Econòmica” i que suposà el començament d’una lenta recuperació. Cal esmentar que en aquest procés hi intervingueren activament una sèrie de dones, ja que el 1919 es creà la Secció Femenina del Comitè Central (amb equivalents en tots els nivells del Partit) per tal d’aconseguir la igualtat econòmica, uniformar un país dispers i accelerar la integració de les dones.
Aquesta secció jugà un paper determinant en la presa de consciència femenina –pel fet que a finals dels anys vint més de deu milions de dones passaren per aquesta organització– i constituí una força política secundària, però que serví per transmetre el poder a aquest sector, tot i que finalment fou suprimit l’any 1929.
Les experiències de la Revolució i de la guerra civil provocaren que durant les primeres dècades del 1917 es constituís una activitat artística vinculada directament al context institucional i a la revolució política. Lenin feu pública aquesta intenció a través d’alguns discursos com: “[…] l’art pertany al poble. Ha de tenir les seves arrels més profundes a l’àmplia massa dels treballadors […]”, “[…] l’art i la literatura són sols una dent dins l’engranatge poderós de la Revolució […]” o “[…] hem de governar a través d’una maquinària totalment nova […]”.
Inevitablement, la visió tradicional de l’activitat artística canvià radicalment per establir-se com un procés políticament actiu que lluitava per canviar el món i la societat del territori siberià. En conseqüència, aparegué un nou tipus de consumidor social i es modificaren les jerarquies tradicionals de les disciplines artístiques, ja que qualsevol d’elles es considerà perfectament útil en aquest sentit.
El resultat implicà l’aparició del constructivisme als inicis dels anys vint i la ruptura amb el llegat artístic. El constructivisme s’influencià per tres ingredients essencials sorgits durant els conflictes de Rússia com foren l’experiència en l’agitació social, l’experiència pràctica a l’hora d’afrontar els assumptes artístics i la ideologia revolucionària basada en el materialisme marxista. El marxisme, tal com defensava Frank Stella, “[…] parteix de la idea que l’art forma part de la superestructura ideològica i que el sistema artístic és un reflex fidel del sistema econòmic i polític […]”. Aquesta teoria –part íntegra de l’obra i la responsable de permetre la formalització d’uns procediments sense els quals l’obra d’art restaria incompleta– arrelà profundament i fou la responsable que els constructivistes establissin un paper cabdal dins la Revolució per tal d’assolir una modernitat definitiva i superior al món «antic».
D’aquesta manera, s’observa com l’aïllament provocat per la I Guerra Mundial i la revolució bolxevic condicionà favorablement al paisatge cultural rus, afavorint que aquest canviés profundament i que els ciutadans i les manifestacions artístiques es vessin immersos dins un marc ple de ruptures i innovacions.
