Enric Galmés Riera (Portocristo, 2005)és estudiant de CAFE a Vic a més d’entrenador personal. Sempre relacionat amb el món de l’esport, aquest estiu ha posat en marxa la iniciativa Gent Normal - Social Run. Aquest divendres dia 4 de setembre hi haurà la darrera cita d’aquestes trobades que combinen el fet de córrer en grup amb la diversió i el contacte amb la comunitat. La concentració serà a les 19 h davant la botiga de Majorica i s’acabarà amb un horabauxa al Mongo Bongo.
Et defineixes com a atleta híbrid. Per a la gent que no ho conegui, què vol dir això?
Això és un concepte que d’alguna manera ara s’ha posat de moda, però és el que jo he fet tota la vida. Es tracta de combinar amb l’entrenament de força, que per a jo és una base la qual després et permet transferir moltíssims esports diferents. Jo per exemple faig surf, wakeboard, m’agrada anar a fer excursions, puc anar a córrer, puc anar a fer bici… Es tracta de tenir un cos que sigui capaç d’adaptar-se a qualsevol situació, perquè al final força i resistència van de bracet.
De fet, fa un temps que ofereixes entrenaments personals, no? En què consisteixen?
Cada persona és un món, no hi ha cap patró repetitiu. Duc gent que s’està preparant per fer mitja Iron Man com persones que s’estan preparant per aprendre a córrer. Has d’entendre cada cas i com funciona cada persona. A mi m’encanta caracteritzar d’atleta qualsevol persona que entreni i que vulgui estar dins d’aquest món. No importa fer una supermegamarca de córrer o fer bici a les totes. Si tu vols fer esport i vols millorar certs aspectes de la teva vida, per jo això ja és un atleta. Hi ha mil aspectes a millorar.
Quins aspectes són més fàcils de millorar?
És molt complex, però per mi el rendiment és el menys important. Per jo el més important és l’aspecte mental i que una persona pugui tenir l’eina de l’entrenament com quelcom del dia a dia i que pugui dir “he arribat a un cert punt on ja tenc un cert rendiment per poder anar a córrer tot sol”. M’encanta, per exemple, quan la gent em contacta i em diu que no pot córrer encara i que l’objectiu és aprendre a córrer. Veure que arriba un dia, després d’haver entrenat durant mesos, en què s’animen a anar a fer cinc quilòmetres, al ritme que sigui, com si és gairebé caminant. Just el fet de poder fer això i poder incorporar-ho a la vida a jo m’ha ajudat moltíssim i volia compartir-ho amb altra gent. Ajudar algú a fer una mitja marató amb un ritme extremadament ràpid també m’agrada, però no em crida tant l’atenció. Que la gent pugui adoptar aquest hàbit de l’entrenament com a estil de vida és el més important.
D’on surt la motivació d’aixecar-te cada dia i entrenar?
Aquí hi ha, per jo, les dues cares de l’entrenament. Tant pots tenir un objectiu superclar i entrenar molt encarat amb aquest objectiu. Després hi ha l’altra cara de no tenir un objectiu clar i que l’esport sigui el que t’ajudi a aixecar-te: que no sigui fer l’esport amb l’objectiu d’arribar a una cursa sinó de tenir tu la teva època en què no et sents tan ple i decidir anar a córrer en la teva estona lliure i que t’ajudi amb el dia a dia de la teva vida. La dopamina que et dona això, la podem aconseguir de moltes maneres. Per exemple obrin l’Instagram i mirant 44 reels o posant-te les sabates i anant a córrer. Crec que l’esport t’arriba a enganxar perquè quan sents el benestar que et dona, després vols fer-ho de seguit. Jo fora d’esport, la vida em costaria molt més i fins i tot m’he de forçar a fer-ne manco. Crec que sobretot en males èpoques et pot ajudar molt.
Quan comences a divulgar contingut a xarxes socials? Què t’anima a fer-ho?
Amb les xarxes tenc una relació d’amor odi. De fet, jo trob que han fet molt de mal perquè pots veure moltes coses que realment no són com les mostres… Jo vaig començar per mostrar la meva preparació de l’Iron Man, sobretot a la meva família, perquè jo estic a Vic i ells aquí a Mallorca Ii sentia que estava fent moltes coses que no podien veure. Fent això, a la gent li va començar a caure en gràcia i així va començar tot: mostrar un procés d’entrenament molt dur amb una preparació que em va treure molt de temps. Després, aquest estiu vaig provar això del Social Run i també sembla que ha caigut en gràcia. Ara, però, hi ha moltíssimes coses que vull fer i contar i gairebé sent que no he començat encara: hi ha tot un tema de divulgació que tenc pendent d’encetar aquest hivern. Vull donar certs missatges que no tothom dona xarxes. No tot ha de ser estar molt fort, ser molt fitness, fer mil quilòmetres… No és això l’esport. L’esport és qualsevol persona que surti de casa a caminar com si d’una persona de 70 anys que va fer el passeig el capvespre. El que fa l’Iron Man no és millor que l’altre.
Seguint aquesta filosofia, té molta lògica la iniciativa que has encetat aquest estiu. Parla’ns de Gent Normal Social Run.
El nom Social Run el vaig posar perquè és el que s’utilitza comercialment, però per això no deixa de ser quedar amb un grup de gent per córrer i ja està. L’única norma de venir aquí a bon rotllo. Jo no vull que ningú ni s’enfadi per res: ho faig amb bona fe i per riure i passar una bona estona i ja està. L’objectiu no era veure quanta gent podíem ajuntar sinó que estàssim còmodes… La cosa és que vaig arribar aquí a Mallorca i em trobava certs grups de persones que jo ja coneixia corrent i vaig pensar de fer un vídeo i proposar d’ajuntar-nos per sortir a córrer. Jo pensava que seríem 10 o 15 persones que per jo ja era més que suficient, però hem arribat a ser un centenar. La iniciativa va agradar molt i ha anat molt bé. De fet, hi ha gent que aquest estiu ha corregut en el Social Run: persones a qui tots sols no els fa ganes, però així s’han animat a venir. Simplement es tracta d’ajuntar gent normal per córrer: no importa ser esportista d’elit ni molt manco. És molt senzill: et poses les sabates, vens a córrer una estona i després sopam a la fresca, un concepte molt mallorquí i que hem pogut fer per la col·laboració de marques mallorquines fixes com Hiper Centro i Mega Raw Bar.
Si la gent no ha corregut mai, també s’hi pot apuntar?
Aquí està una mica la imprudència de cadascú. Correm a 6 o 6.30. Crec que primer val més veure si es pot córrer un poquet, perquè passar de 0 a 6 km hi ha diferència… Potser no és molt córrer 6 km, però ja has de tenir una preparació com per poder-los córrer. Les coses són com són, però si un té coratge, sempre serà benvingut. De fet, els recorreguts sempre els fem lineals per si algú es cansa molt i es vol aturar, nosaltres tornem després tornam per allà mateix i així ho fem més apte per a tothom. Tot i que puguis veure persones per xarxes que han corregut 20 km en un matí i pugui semblar el més normal del món, realment és tot el contrari. Són coses que són totalment inhumanes i les tenim molt normalitzades ara. De fet, ara en aquesta darrera iniciativa la sortida serà més curt, de 4 km, perquè pugui venir més gent.
Com serà aquest esdeveniment?
Aquest divendres el que farem serà ajuntar tota aquesta gent amb la qual hem fet pinya tot aquest estiu. Jo estic molt content que hem creat com una petita comunitat, amb gent que no ens coneixíem fins i tot. Les anteriors sempre les hem fet a Sa Coma, però aquesta serà a Portocristo perquè jo hi tenc molt de vincle. El recorregut anirà pel Club Nàutic i acabarem al Carreró amb un horabauxa. Serà especial perquè és el darrer cap de setmana d’estiu per a molta de gent abans de començar el curs iI servirà per celebrar el bon estiu que hem passat corrent. En aquest cas no hi haurà sopar a la fresca, però sí que hi haurà un foodtruck.
Es pot menjar pa amb oli i pizza i anar a córrer?
És clar! Això és una pregunta que m’han repetit moltíssim. Tothom es pot menjar l’aliment que sigui, la vida no és tot blanc i negre. No vol dir que si ara vas a córrer no et puguis menjar una cosa que no sigui tan healthy o fitness. Les xarxes estan espenyant moltíssim i resulta que ara tot han de ser receptes baixes amb greixos i altes proteïnes… Aquest no és el concepte que m’agrada divulgar a jo. Un cos saludable no és aquell que té més o manco greix… La persona sana és aquella es pot moure i té salut, sobretot mental.
Per cert, el passat mes de maig et vas presentar a un Iron Man. Com va anar?
Va ser molt xulo. Va ser per jo un repte personal i vaig decidir posar-m’hi al setembre per intentar que aquest fos el més lleuger i bo de dur possible. Va ser bastant dur, no el dia de la prova com tot el procés. Temes personals varen complicar la preparació, però jo estic molt content perquè no vaig amollar en cap moment. Aquestes proves estan molt normalitzades, però requereixen una constància i unes hores d’entrenament molt grosses. Jo em vaig divertir i va ser una manera de demostrar-me que puc, que si realment t’esforces i poses la feina pots fer-ho i el dia de competir va ser per jo dels millors dies que he viscut mai, ple d’emocions.
I ara tens cap nou repte? Et prepares per res?
Sí. Ara m’he proposat de fer un HYROX que és una prova que em feia molta curiositat perquè per jo és la definició d’entrenament híbrid. Has de ser capaç de córrer 8 km i en cada quilòmetre hi ha una prova física, ja sigui fer burpees, gambades… Per jo és una prova molt completa. Ho volia provar perquè no em definesc com un atleta d’una prova concreta: simplement gaudesc de fer esport.
